2

Una de la nit. Buit total. Me’n torno a casa.

Visc a prop del cementiri de Montmartre. Mai de la vida no havia caminat tant. Abans tenia una bicicleta —que es deia Jeanette— però l’altre dia la vaig perdre. No recordo exactament quan. Després d’una festa a casa d’uns desconeguts, diria que a prop de l’estació de Saint-Lazare.

Un noi m’havia dut a casa seva. De bracet amb ell estava contenta, però al seu llit no ho vaig estar. La sorra del gat, l’estampat de l’edredó, el cartell d’El club de la lluita sobre el llit Ikea, i… no vaig poder.

Vaig aguantar l’alcohol millor del que m’esperava.

Era la primera vegada que em passava, això d’esquivar un problema desemborratxant-me de cop, i em va deprimir molt. I això que m’hauria encantat. Sí, m’hauria encantat fugir una mica. M’agradava, això. I si algú ens havia d’aguantar l’espelma, se m’acudien possibilitats pitjors que no pas Brad Pitt i Edward Norton. Però el cos m’havia traït.

Com podia ser?

El meu cos.

Tan agradable…

Aleshores ho hauria negat, però aquesta nit, després de tants quilòmetres de passejades solitàries i de viure amb aquest buit, amb la sensació que em falta alguna cosa sempre i a tot arreu, cedeixo: era ell.

El paràsit era ell, i el desgast a què m’havia sotmès es manifestava per primer cop entre aquells llençols repugnants.

Nua, decebuda, acorralada, estava sumida en la perplexitat quan vaig sentir una veu pastosa que em tranquil·litzava.

—Ei… Et pots quedar igualment, eh…

Si hagués tingut una carrabina a les mans hauria apuntat directament al cap.

Per aquell «igualment», per aquell menyspreu, pel favor que concedia in fine a la imbècil que no li havia volgut llepar la cigala.

Bang.

Tremolava. A l’escala, al carrer i mentre buscava la bicicleta sota els fanals. Tremolava de ràbia. Mai ningú m’havia tret tant de polleguera.

Tenia gust de vòmit a la boca i escopia a terra per alliberar-me’n.

Com que sóc incapaç de fer un gargall digne de tal nom, la bava em queia a sobre, a la màniga i sobre el meu mocador tan bonic, i ja m’anava bé, perquè, com podria explicar tant d’odi, si no?

Tenia la vida que em mereixia, i bé que vivia… igualment.