3

El seu rostre no va manifestar ni sorpresa, ni alegria ni incredulitat.

Re de re.

La mirava.

La va mirar durant… costava de dir. Els segons deixen d’existir, en aquesta mena de situacions, són molt inusuals i duren el triple. Durant una eternitat, posem per cas.

I ella muts i a la gàbia. Estava esgotada, per començar, i a més a més així ja estava bé. Havia fet la seva part de la feina.

No pensava tornar a moure ni una pestanya. Ara li tocava a ell. Era el seu torn d’agafar el timó de la història. Dir una animalada que ho engegués tot a rodar o dir… No ho sabia, alguna cosa que la deixaria seure i tornar a respirar.

Ell ho va notar, tot això. Lluitava amb les paraules, se li veia a la cara. Les paraules, la fatiga i els records. Que buscava. Que estava a punt, i en acabat se’n desdeia. Que tenia por i que estava tan confós com ella.

Va tornar a abaixar el cap i va reprendre l’activitat que l’absorbia. Per guanyar temps i perquè era més llest quan tenia les mans ocupades.

Davant seu hi havia una pedra rectangular de color blau: esmolava els ganivets.

Ella l’observava.

Jugaven als bastonets xinesos amb els nervis de l’altre, i aquell xiulet tranquil i regular els asserenava a tots dos. Era, com potser pensaven tots dos, uns minuts que guanyaven abans d’un possible ensorrament de tot plegat.

Va inspeccionar la fulla, va calibrar si tallava passant-la com si fos un arc de violí sobre l’ungla del polze de la mà esquerra, i després la va tombar i va reprendre la seva tasca d’esmolet.

Sobre la pedra s’hi havia format una mena de pasta fosca. Ell hi traçava cercles, vuits i volutes, reposant tot el cos sobre els tres dits que conduïen l’acer.

Fascinada, ella va escodrinyar les ungles curtes i esblanqueïdes sota l’esforç, les corones de capcirons endurits i plens d’incisions, i, amagat sota la màniga d’eben, el famós anular escapçat.

Va tenir ganes de tocar-lo, aquell dit guerxo, dolç i pàl·lid.

Sense fer-li ni una sola mirada, ell va acostar-se un bol d’aigua i va tornar a acariciar la pedra per humitejar-la.

Els fregaments de la fulla del ganivet, els petits punys enrabiats dels cors que feia massa temps que tenien tancats, el brunzit de la cambra frigorífica a la llunyania els van bressolar un moment més i llavors es van sentir passes a l’habitació del costat, el CLAC! d’un interruptor, el soroll d’una porta que es tancava, d’un parell de baldes que es passaven i d’un cadenat, no, dos, que es tancaven.

Es van trobar submergits a les fosques, i no va ser fins aleshores que ella el va veure somriure: tenia clotets a la veu.

—Aix… Llàstima… perquè, com et deia ara fa un moment, he oblidat les claus…

Ell començava a paladejar el moment i ella continuava callada. Fent palpentes a la seva esquena, va trobar un tamboret, el va estirar i va seure davant d’ell.

Després de tant de soroll, altre cop el silenci.

—És un plaer… —va murmurar ell.

A còpia de burxar-la, la Mathilde havia reobert la petita nafra que tenia al llavi inferior. Li tocava a ella, de parlar, ara? Encara no, per pietat, no ara. Estava massa cansada. L’havia vingut a buscar perquè no li havia robat, que continués per aquell camí.

Per guanyar uns segons més de pròrroga, jugava amb el llavi ferit.

Se’l mossegava al lloc on més mal li feia, i tastava la pròpia sang.

—T’has aprimat —va continuar ell.

—Tu també.

—Sí. Jo també. Jo més que tu. Però diràs que tenia més camp per córrer…

Ella va fer un somriure a les fosques.

Ell balancejava el cos endavant i enrere, com si hagués volgut fer un forat, raspallar, buidar la pedra.

Al cap d’un minut, o dos, o tres, o mil, va afegir, amb la mateixa veu baixa:

—Em pensava que tu… que jo… No… Res…

Scritxxx. Una mosca acabava d’electrocutar-se al cèrcol blavós d’una trampa posada a prop del passadís.

—Tens gana? —li va acabar preguntant mentre la mirava per primer cop a la vida.

—Sí.

—Jo també.

Com que somreia, el llavi li feia mal, i com que li feia mal, es llepava els morros.

Salivava sobre el llavi per cauteritzar-lo mentre ell eixugava amb molta cura el seu gran ganivet.

—Despulla’t.