10

Vaig trucar al nord del país. Per sort, em va tocar la Pauline, sinó encara hauria reviscut el procés de la gerra de Soissons en versió amiant. Dit això, rebuda mediocre, sospirs adolorits, frases breus en to manaire i informacions destil·lades a contracor. Tot plegat em va saturar tant que vaig acabar fotent-li una bola immensa (ho sé, ho sé, no té cap mèrit, és el meu ofici) per no enviar-la a cagar a la via. Ja havia tingut prou emocions per tot el dia. Per tant, vaig apuntar-li amb veu cansada que no estava obligada a parlar-me com si jo fos retardada, que el seu sobre no era al bolso i que els seus calés estaven sans i estalvis. No hi ha cap problema. Final del drama. Trenquin files.

Ahhhh… Tot d’un plegat allò la va relaxar, la gata maula… La temperatura de la veu li va pujar deu graus i les explicacions es van fer més clares. Evidentment, vaig escoltar allò tan important que m’havia de dir, però en aquell moment exacte vaig saber que els anys enutjosos de l’entesa cordial s’havien acabat i que me n’aniria de la rue Damrémont tan aviat com pogués. La vida era curta, preferia exiliar-me a les barriades dels afores (aaaarrgh) abans que viure amb gent que gaudia quan em mirava malament.

A la merda la moral i els moralistes. M’hi pixo. I més si el foc sagrat que els anima, a ells, les seves homilies, reprimendes i la seva còlera noble s’apaga amb bitllets de banc.

Doncs… eh… Vet aquí una frase bonica, superba i generosa, amb la dosi necessària de Victor Hugo amagada als replecs, però que sonava tan buida com l’interior del meu caparró: els 10.000 euros corrien lliurement, i feia molt de temps que havia deixat de creure en en el Pare Noel. Encara que el paio que havia trucat al suposat «papa» de la meva llista de contactes hagués recuperat el meu bolso, no me’l tornaria amb el farcit sencer.

No.

Les coses s’arreglaven, però passar d’això a dir que la vida és bella era un pèl arriscat.

Collons, on els trobaria, els calés? I, hop, el molinet mental tornava a girar. Només que ara ja m’estava bé. Parlàvem de coses materials, i les coses materials ens són indiferents.

No es moren mai en un llit d’hospital, les coses materials.

L’únic problema era que el paio en qüestió havia avisat el meu pare —que al seu torn ho havia transmès a les dues cotorres— que durant aquell cap de setmana llarg (dilluns era festa) no seria a París i que no em proposava de quedar al cafè on m’havia deixat la bossa fins al dimarts pels volts de les cinc de la tarda.

En un primer moment vaig trobar que tenia molta barra i que l’hauria pogut tornar a l’amo del bar, i en segona instància vaig pensar que si no s’hi havia volgut arriscar potser era per efecte de la pastarrufa esmentada. El sobre estava obert, al capdavall. I, pobra de mi, vaig tornar a creure en el Pare Noel… En acabat, me’n vaig anar a prendre l’aire a casa de la Marion i juntes vam celebrar la meva resurrecció.

Dignament.