9

Em vaig despertar a les 13:38, forn dixit, amb una ressaca impressionant. La millor de tota la meva col·lecció.

Estava feta una bola al terra de la cuina, i amb la mirada resseguia les juntures de les rajoles i comptava les pilotetes de borra que hi havia sota dels mobles. Mira, em deia, vet aquí el ganivet que ens pensàvem que havíem llençat amb les sobres de menjar, és aquí…

Quanta estona vaig estar d’aquesta manera? Hores. Hores i hores. El sol ja tocava al saló. Al saló nou de trinca que encara no havíem acabat de pagar.

Uf… Un minut i prou, senyora Daltabaix… Un parell de minuts més amb el nas a les escombraries i després aniré a la comissaria, us ho prometo. Avisaré les meves estimadíssimes companyes de pis i trucaré al meu cunyadet. Li diré: ei, amo, en tinc una de bona per explicar-te! Necessito 10.000 euros més! Vinga, va, sigues simpàtic… Escriuré comentaris idiotes cent cinquanta anys més per tornar-te el que et dec. Tampoc no sé fer res més, o sigui que… Ja puc ser qualsevol i dir el que faci falta.

Era al jardí dels Marevski, a la Varènne. La mare m’explicava per què no havia de collir els minúsculs ciclàmens blancs que hi havia sota els til·lers:

És perquè en tornin a sortir, entens?

M’ho havia dit centenars de vegades, però estava tan commoguda de tornar-la a veure que no gosava interrompre-la. A més a més, havíem sentit un gran terrabastall en la distància. Un tro?, deia ella, inquieta; no, li responia jo, rient, no, són les obres, saps, és que ho estan rebentant tot, al pis, ara mateix, i llavors ella em…

Algú picava amb força a la porta. Merda, quina hora s’havia fet? El timbre, crits, un xivarri infernal. Aiiii, el caaaap… Em vaig aixecar, tenia… una cosa enganxada a la galta… Una molla de pa… 18:44… Merda, m’havia passat el dia clapant sota la pica, i… ai… merda de cadena.

—Obre o truco als bombers! —va eructar la veu.

La portera. Estava fora de si. Era la tercera vegada que pujava. Des del matí que provava de trucar-me. Les meves companyes de pis tampoc no em trobaven i no la deixaven en pau, allà a la porteria.

—Esclar, com que els he jurat que eres aquí, s’han amoïnat, entens? Ens hem pensat que havies tingut un accident… Ai, Déu meu… Quin patir! Com ens has fet patir!

Els havia trucat el meu pare. El meu pare, a qui feia anys que no dirigia la paraula i que només apareixia a la llista de contactes del telèfon sota el nom de «Papa» per pura feblesa i/o per una resta de pietat filial i… Com que es va adonar que estava baldada i que no entenia res del que passava, la senyora Starovič em va agafar el braç i el va sacsejar suaument.

—Algú ha trobat el teu bolso…

Em va deixar anar amb els ulls esbatanats.

—I doncs? Per què plores? I ara, no s’ha de plorar mai d’aquesta manera. Tot s’arregla, en aquesta vida!

Plorava massa per poder-li donar la raó. Vaig mirar de refer-me, de tranquil·litzar-me, però veia clarament que aquella dona em prenia per boja i, mentre li feia un somriure envoltat de mocs, vaig sentir una veueta que s’obria pas entre la brutícia que m’omplia la closca, i que deia: Ai, gràcies… Gràcies, mama.