4

I doncs… eh… per on començo? On sóc, ara?

Al bulevard de Courcelles. Molt bé. Cap problema. Tinc temps.

Em penedia d’haver cremat la carta. Em penedia d’haver-la cremat sense haver-la llegit una última vegada. Ja no recordava bé amb quines camàndules m’ensabonava i aquella badada ho distorsionava tot. Em penedia de no haver-me tastat per última vegada per imaginar-me una mica millor què li havia passat pel cap i per recordar l’estat de revista del meu arsenal.

Sortia amb desavantatge. Hauria volgut saber-ne tantes coses com les que ell sabia de mi. Bé, tantes segur que no, però alguna cosa més. Alguna cosa més enllà del fet que s’havia tallat afaitant-se, que tenia un remolí als cabells, una falange inexistent, la mirada fixa i maneres de petit traficant.

Em faltaven peces, i sentia que allò em perjudicava.

Volia entendre com podia ser que avui dia, en el món en què vivim, en aquest món que hem convertit en nostre, enmig de la gran timba en què jo participava cada matí sense cap mena de vergonya, un individu tornés deu mil euros en efectiu a un desconegut sense fer-hi cap més al·lusió que una advertència benèvola sobre la importància de no temptar la bona sort, i que a sobre pagués ell el compte.

Volia entendre com es podia tenir la falta de delicadesa de furgar en el bolso d’una noia i fer-l’hi present amb marques visibles, de forçar la seva intimitat i després sentir-se malament per haver-ho fet, de revelar-li el secret a còpia de radiografiar-la amb ulls feixucs, silenciosos i tranquils durant més de mitja hora al fons d’un cafè per després ensumar-la a la porta i quedar enganxat en l’encaixada de mans i, alhora, ser prou imbècil per tornar-li les coses sense piratejar-li les dades, i en conseqüència veure’s obligat a demanar-les-hi i trucar-la d’amagatotis a hores intempestives com si tot plegat fos un crim de lesa majestat, i en canvi tenir el projecte, la necessitat, el desig d’alimentar la responsable de tots aquells escrúpols per fer-li tornar la gana que havia perdut i que ell havia atiat sense saber-ho, i fer-li suportar, des de l’endemà mateix, la humiliació de veure una esquena adornada amb una gran jaqueta de pell de conill (també sense saber-ho, aix, però com ho havia de saber?) i ni tan sols haver-se pres la molèstia de tornar a marcar el número d’aquella ingrata podrida, d’aquella mentidera de merda, d’aquella bandarra escalfabraguetes per escalfar-la a ella, també, al seu torn.

Ras i curt, volia saber de quin planeta venia aquell noi tan estrany, i, en cas que fos del nostre, arribar a intuir per un moment el que era la humanitat.

Volia deixar-me morir de gana perquè em recollís i m’amagués al mateix lloc on havia guardat el bolso de la mare, el menú degustació de l’altre malparit i tot el petit merder en què consistia la meva vida: dins de la jaqueta.

Sí, volia això i res més. Que apugés la cremallera fins a dalt i em deixés reposar finalment sobre aquell gran pit.

…

Ah! Ara heu callat, eh? Penseu, i ara què s’empatolla, la lloca aquesta?

Després del poeta de les natges i la lira estelada i de tot el reguitzell d’inútils i abans del desgraciat que finalment se la quedarà i li fotrà tres criatures al monovolum, ha d’haver-hi la fantasia del carnisser titulat de grans cullerots, pantalons de pota de gall i esclops de puntera reforçada, és això?

Grotesc.

Grotesc. Grotesc. Grotesc.

És això. Escopiu.

Foteu-me a parir, bavosos.

Que els vostres gargalls em rellisquen…

I que no és una fantasia, Facebook?

I Meetic? I Adopte? I Attractive? I les pàgines de cites de pa sucat amb oli? Què són, si no, aquests llocs on remenes la gran marmita de la solitud entre dos anuncis publicitaris, la multitud de «m’agrada» clicats directament, les xarxes d’amics imaginaris, les comunitats vigilades, les fraternitats necessitades i gregàries de pagament, vinculades a servidors riquíssims?

I el neguit… La sensació permanent que falta alguna cosa, el buit que t’acompanya, els telèfons que rosegues a tota hora, les pantalles que cal desbloquejar constantment, les vides que es compren per poder seguir jugant, la ferida, el tap, el puny clos a la butxaca? Aquesta manera d’estar sempre pendents de si teniu un missatge, un senyal, un recordatori, una notificació, un anunci, un… el que sigui.

I tant és qui us l’hagi deixat, pot ser qualsevol, n’hi ha prou que estigui adreçat a vosaltres perquè us sentiu més tranquils, per recordar-vos que esteu vius, que existiu, que compteu, i que si no us pot conèixer d’una altra manera sempre pot mirar d’aixecar-vos la camisa de passada.

Els abismes, els vertígens, els petits programes que acaricieu al metro i que us deixen fets una merda tan bon punt «allò» deixa d’interessar-vos. Distraccions que us distreuen de vosaltres mateixos, que us fan perdre el costum de pensar en vosaltres, de somiar en vosaltres, de xerrar amb la part més fonda de vosaltres mateixos, d’aprendre a conèixer-vos o reconèixer-vos, de mirar els altres, de somriure als desconeguts, de clissar aquell o aquell altre, flirtejar-hi, lligar, i fins i tot follar!, però que us fan tenir la sensació que sou on heu de ser i que abraceu tot el món…

No deuen pas ser fantasies, oi, aquests sentiments codificats, les amistats que s’aguanten d’un fil, que s’han de carregar cada nit i que si mai saltessin els ploms desapareixerien sense deixar rastre?

I sé de què parlo.

Jo també trec sang per la ferida.

Tant se me’n fotia, si era cuiner, escombriaire o broker. Fins i tot si tinc la debilitat de creure que per triar aquest ofici tan esclau que consisteix a alimentar els altres un dia sí i l’altre també, has de ser bàsicament una bona persona.

Si no, no veig com es pot aguantar.

Hi deu haver males persones amb uniforme de cuiner, però per llevar-se tan d’hora i anar-se’n a dormir tan tard, per passar tant de fred cada matí quan reps la mercaderia i després tanta calor davant dels fogons, per suportar tanta pressió a l’hora punta que després quan fas el descans t’adorms al primer cafè que trobes, per prendre’t la molèstia de submergir les verdures bullides en aigua amb glaçons per conservar-ne els colors mentre la pell del teu rostre cada cop té un color més terrós, per arribar al dia lliure amb la sensació que no t’aguantes dret, però igualment tenir prou energia per cordar-te el davantal i cuinar per als amics, la família, els amics dels amics, un munt de gent encantada de tenir un bon xef a mà i fer-ho de bon grat, en fi, potser m’equivoco, però crec que has de ser bo. O almenys generós. Enèrgic, això segur. Perquè és molt ingrat, atipar els altres. Molt, molt ingrat… Cada dia comences de zero.

I, fins i tot reconeixent que ara divago seguint una pura fantasia i que per cada cor pur hi hagi deu funcionaris de la teca, deu pelapatates, deu amargats, deu que han rebut la puntada al cul al CAP dels certificats sense aptituds, deu apalancats, deu que no tenen res millor a fer que passar-se la resta de la vida comptant hores, cremades i esgarrinxades —i resignats, i amargats, tan depriments i deprimits com és legítimament possible amb una feina com aquesta—, fins i tot reconeixent tot això, i bé, sabeu què hauria fet el meu fantasma, en aquest cas? M’hauria fotut les deu mil cuques.

I tant.

Que sí.

M’equivoco, relacionant-ho tot amb els diners? No, esclar que no, ja sabeu que és el valor de referència…

I fins i tot reconeixent que estigués prou morta de gana per inventar-me tot aquest pastís de nata i regalar-ne un tall ben gros al primer entabanador que va tenir la mala idea de fer una becaina darrere meu, fins i tot reconeixent això (cordills!, què voleu que pensi, si no tinc bici i totes les botigues estan tancades?), doncs bé, també en aquest cas el nano se’n sortia prou bé en el paper de curtet bonifaci de bon cor, ja us ho dic ara.

Perquè al sarró hi tenia uns quants cartutxos que em podien destrossar la vida… I sé que sóc jo qui els hi va donar…

Independentment de si la pasta havia volat o de si jo havia confiat el meu bolso a un desconegut, aquell paio tenia tota la informació necessària per fotre’s un bon tip de riure. Per seguir-me la pista, trobar-me i despertar-me cada nit mentre em preguntava arf, arf, si era veritat que era tan bona que semblava tonta, si encara m’agradava mastegar gel picat, ho ho, si encara tenia llard a la regatera i si era veritat que el cul em feia olor de flors amb suc de musclo.

Una targeta de visita com aquesta, al bolso d’una noia, era un caramelet dels grossos.

En comptes d’això s’havia quedat tot blanc i, molt atabalat, m’havia confessat que m’ho havia tornat «tot».

Ja està. He acabat.

Boulevard des Batignolles.

Misericòrdia, no sóc al llit, no.

Però vaja. Ja hi som. Ja s’albira una punteta del Sacré Coeur a l’horitzó.

…

Ara sou vosaltres que no badeu boca, eh?

…

Que he dit alguna cosa que us molesti?

…

I doncs? A veure si contesteu quan us parlen, vosaltres també!

És a dir que… No ens ho imaginàvem pas, tot això, i ara…

Tot això, què?

Home, que la cosa havia arribat a aquest punt…

A quin punt?

Home, doncs que estaves tan afamada… No es veia, des de fora.

Des de fora no es veu mai res.

…

Creieu-me. Creieu-me, perquè en sóc una experta. Tothom… tothom, mentre existeix, mira d’anar fent mentre passa la major part de la vida de contraban. I, ni de lluny, ni de prop, ni de cara, ni de perfil o de gairell no es veu mai res.

…

Va, digueu alguna cosa! Per compassió! Digueu alguna cosa més. Ara estic a punt de travessar desenes de vies de tren, i em ve una tristesa esgarrifosa només de pensar en aquest munt de sortides possibles però impossibles. Molt bé, ja podeu sospirar, però acompanyeu-me fins al final. Sisplau.

I doncs, i el teu famós GPS?

Igual de perdut que jo.

Doncs bé, si tot el que ens has dit és cert, és imprescindible que el trobis. No hi ha cap més remei.

Fàcil de dir, això…

El primer cambrer, el que li va dir Romeu, el deu conèixer…

No. Ja l’hi he preguntat, però no en sap res ni l’ha tornat a veure després d’aquell dia.

Merda. Doncs aleshores hauràs d’agafar el compàs, ampliar el cercle al voltant del lloc on us vau veure i pentinar tots els restaurants que quedin dins de la rodona.

Tots?!

Que tens alguna altra idea? Què vols, desplegar el seu retrat robot sobre l’Arc de Triomf?

Però trigaré moltíssim!

Segurament, però no tens altre remei.

Per què?

Per què? Perquè ens avorrim! N’estem farts, de soliloquis sobre el no-res! Tant se’ns en fot, el teu estat d’ànim! Ens fa riure! D’estat d’ànim tothom en té, ho sabies? Tothom! Nosaltres el que volem és una història! Vaja, és per això que som aquí!

Pfff…

Què vols dir, pfff? Què passa? Ara per què t’emmurries?

Tinc por de tornar a patir…

Però, Mathilde… però si és una cosa esplèndida, patir quan gaudeixes de bona salut. És un privilegi! Els únics que han deixat de patir són els morts! Anima’t, bonica! Vinga, corre, vola, espera’t, atura’t, sagna o gaudeix, però viu! Viu una mica! Mou una mica aquest culet tan tocat i posat i aquestes cametes amb essència de tutti frutti, que les volem veure… Perquè fixa’t que ens dónes tantes lliçons de moral com nosaltres a tu, sota aquest aire de dignitat ofesa. O sigui que aplica-te-les, petita indignada dels barris alts, aplica-te-les. Porta les teves conviccions fins al final, per una vegada. Deixa l’ordinador, la comoditat, les germanes fustigadores que tant critiques però gràcies a les quals pots seguir sent una nena petita encantada de ser-ho, sí, prou de morros, prou de cinisme de pa sucat amb oli, deixa en pau ta mare, que no tornarà, i… Eh? On vas, ara?

No m’ho crec… La bici… Sí! És ella! La meva estimada Jeannette! Ah, quina alegria! Encara hi és! Encara hi ets, preciosa! Ai, gràcies. Bravo. Ben fet. Vinga, afanyem-nos a tornar, que hem de recuperar forces.

I sí, se t’ha girat feina, tros de ferralla.