11

Els tres dies següents van ser estranys. Les noies estaven de vacances (sí, tenien vint-i-vuit anys i encara s’ho feien venir bé per passar els dies lliures juntes amb els seus pares i en Papouille) i em vaig estar sola fins al dimarts a la nit.

Vaig fer temps. Vaig esperar. Algú, alguna cosa, un alleujament, una decepció.

Una història.

M’aplicava en tasques impròpies de mi: ordre, neteja, correu i planxa. Triava la roba, els papers, els llibres i els CD. De passada rellegia alguna pàgina. No encenia l’ordinador. Tenia les mans ocupades per enganyar el cap. Exhumava cursos i apunts i vaig retrobar un reguitzell de croquis que havia fet al museu de l’automòbil de Compiègne.

Hi havia anat feia un segle, un bonic dia de tardor… M’ho va recordar la dolçor dels ressaltats dels meus esbossos.

Em vaig preguntar per què ho havia deixat córrer. Tenien gràcia, les meves històries sobre tartanes, que a més a més m’estalviaven la vergonya d’afegir la meva inèpcia a totes les que l’art ja havia inspirat. Com és que ho havia canviat per la venda de io-ios? Per què em deia Choubi_angel i escrivia com si fos curteta, tot ben puntuat amb smileys ridículs?

Com és que encara no havia anat a veure els estables del palau Het Loo d’Apeldoorn, per admirar el meravellós carretó d’aquarel·les de la reina Guillermina i la carrossa blanca del seu funeral? Eh? Per què? :-( :-/ :’-(

Aprenia a viure sense trucades, sense missatges ni bústia de veu.

Sense la joguina que t’estova amb un si o amb un no.

Aprenia a suportar les lentituds quotidianes i a trobar-hi un cert plaer. Quant em faltava per posar-me a fer confitura i brodats? Estava distreta, divagava, pensava en… en l’home que se n’havia anat de cap de setmana amb un bocinet de mi penjat en bandolera. Em vaig preguntar quants anys tenia, si era discret, ben educat, curiós, si havia provat algun altre número abans d’ensopegar amb el del meu pare, si havia vist desfilar les fotos passant el dit per la pantalla, si havia fullejat el meu quadern, si havia mirat la cara que feia als documents identificatius, al carnet de conduir on encara anava rapada al zero (cadascú el passa com pot, el dol) i al carnet UGC, on faig cara d’anar a missa a l’església de la Madeleine, si havia tret els preservatius Hello Kitty, la crema antiulleres, el trèvol de quatre fulles, els meus secrets…

Potser ho estava disseccionant tot ara mateix, mentre jo pensava en ell? I les 10.000 pàfies? Les havia comptat? Es quedaria una comissió pels seus bons i lleials serveis? Es faria el sorprès? Ah? I dius que hi havia un sobre? No ho sé, no he tocat res, jo… Sí, era el més probable, perquè, com és que no m’havia atrapat allà mateix al carrer, si havia recuperat el bolso just després que me n’anés? No caminava gaire de pressa, jo. Tenia dos mojitos a la panxa i tota una vida per davant…

Per què?

Era lent? Distret? Retorçat? I on seia, per començar? Com és que no m’hi havia fixat, tant que m’agrada contemplar el món mentre m’emborratxo lentament?

Un cap de setmana llarg de Pasqua, calmat i febril, dedicat a cuidar-me d’un pis que m’havia agradat molt però on ja no volia viure, unes quantes hores de silenci, de reconciliació, pendent d’una trobada que m’obsessionava i que alhora em resultava força indiferent.

Era la primera vegada en anys que somiava en la mare, que la veia amb els cabells deixats anar i li sentia la veu. Aquell regal els valia, 10.000 euros i la mateixa quantitat de sanglots i, si ho hagués sabut, hauria extraviat el seu bolso molt abans.