6

Com suava, tot d’un plegat… I que gelades, les gotetes que em recorrien l’espinada… I les cames… Que fluixes que me les notava… I com lluitaven per grimpar per un terra que els fugia de sota els peus…

I malgrat tot raonava, rumiava.

Raonava mentre travessava el carrer per fora del pas de vianants entre els crits alarmats dels automobilistes. Em deia: Vinga, ha sigut només fa uns quants minuts i a pocs centenars de metres d’aquí. Encara hi és. El cambrer el deu haver vist, segur que l’ha recollit mentre s’embutxacava la propina generosa que li he deixat, l’ha guardat i d’aquí dos minuts me’l tornarà mentre posa els ulls en blanc: Ah, les dones…

Calma’t, grassoneta, calma’t.

Van estar a punt d’atropellar-me i no em vaig calmar gens.

El banc encara estava una mica tebi, encara s’hi veia el clot del meu cul, però ni rastre dels bitllets que havia deixat tan ben posats a la taula, ni del bolso.