U, L’OU

Aquesta setmana em toca tancar a mi. Valido les últimes comandes, apago els ordinadors i verifico que els calaixos i les vitrines estiguin ben tancats.

Confesso que el més avorrit de tot és que em sento com un petit joier de províncies que cada nit guarda les cadenes i els braçalets banyats en or sense remugar, però tinc un col·lega del cinquè, l’Éric, a qui fa un mes van robar més de tres mil cuques de material, i sé que encara li busquen les pessigolles per culpa d’allò.

No, ningú va dir que fos un lladre, però ho deixen entendre.

—Saps, a vegades em penso que és el millor que em podria passar. Tornar la placa, demanar una mica de calma a la meva nòvia i posar fre a tots els crèdits que somia. No haver d’agafar mai més el RER… No haver de començar el dia amb aquesta humiliació… Tot just llevats i ja som aquí, anxovats, amuntegats, trinxats… Carn d’extraradi, gent resignada i atordida com tu que llegeix les mateixes imbecil·litats que tu als mateixos diaris gratuïts exactament al mateix moment… Et prometo que és el que més em deprimeix, mira… —m’havia confessat amb un sospir durant unes jornades de formació sobre un nou programa de vendes—. Sí… llàstima que encara l’estimo, la meva nòvia…

Vam intercanviar un somriure, i llavors va aparèixer una nova ponent i vam deixar de rondinar.

(Si la dama en qüestió no està contenta de tu, ho explica al cap i perds la prima de Business, Care & Involvement.)

(De llepaculs.)

Doncs això. Que m’encarrego de tancar-ho tot.

Tan bon punt s’apaguen els llums del showroom, agafo el muntacàrregues i recorro quilòmetres de passadissos il·luminats només amb els llums d’emergència.

Vaig a tota castanya, per l’alarma.

Un cop al vestidor, busco la meva casella, marco un codi —un més, el desè del dia, suposo— i canvio l’armilla de «Sóc en Yann, en què el puc ajudar?» per una vella jaqueta marinera feta caldo que anuncia al món que el pobrissó d’en Yann no està en condicions d’ajudar ningú. I en acabat torno a córrer per culpa d’una altra alarma i acabo sortint en un carreró sense sortida rere el bulevard Haussmann, entre dues files de cubells d’escombraries i una parella de vigilant i gos que fa la ronda.

Quan hi ha el paio gras del dòberman, fem un cigarro mentre enraonem del temps, de cotxes tunejats i del PSG (vaja, de fet xerra ell i jo faig les rèpliques de rigor), però quan és l’altre, el del rottweiler, no em relaxo fins que arribo al final del passatge.

El que m’esparvera no és el seu instrument laboral, sinó aquells ulls que fa.

Tothom es pregunta sempre qui llegeix la revista Détective. Doncs ell, per exemple.

Un titular amb lletres enormes de l’estil «Lili, de tres anys, apallissada fins a la mort, violada, torturada i cremada viva» el fot calent, com diu ell. Molt calent.

Avui era el torn del simpàtic, i me li he avançat a l’hora de treure el paquet de tabac. Està tot amoïnat perquè la seva gossa ha tingut un cadell, aquesta no, una altra que només fa pàrquing (?), i es veu que el cadell té un ou que no li baixa.

Estava a punt de trobar-ho fantàstic però per sort he callat a temps.

Perquè la cosa no tenia cap gràcia. Era dramàtica, fins i tot. Sense ou no hi hauria certificat de pura raça, i sense certificat no en veuria mai ni un duro.

—Ja li baixarà, no, al final?

No semblava gaire convençut:

—Bah… Potser… Potser sí, potser no… Inch’Allah… El cel dirà…

Pobre Al·là, vaig pensar mentre m’allunyava, espero que a l’oficina de pregàries li facin un primer triatge abans d’engegar els procediments…