CINC, EL MICROONES

Vaig seguir les directives de la seva estimada mentre ell tornava a vestir-se, llacet inclòs.

—Per aquí… A la cuina… A prop de la finestra… Que bonic que és! Que contenta que estic! Sembla tret d’un àlbum de la Martine, no? De La Martine fa creps. Només em falta el gos, en Patapouf!

I quan em vaig incorporar ja el tenia a l’esquena, allargant-me el bracet amb cara seriosa.

—Isaac. Isaac Moïse… Com el de l’agència de viatges d’Egipte.

Tenia moltes ganes de deixar anar una rialla, però ell no reia gens. Potser era la seva manera de marcar el principi d’una possible nova era: després dels acudits verds, l’amistat.

—Yann —vaig respondre jo aguantant-li la mirada—, Yann Carcarec.

—Bretó?

—Bretó.

—Benvingut a casa, Yann. Què et puc oferir per beure, com a agraïment per haver fet contenta l’Alice?

—Res, gràcies. Me’n vaig al cine.

Ja tenia el tirabuixó a la mà, i el meu rebuig el va deixar glaçat. Pitjor encara, bocabadat.

L’Alice em feia un somriure benèvol. Ella sí que me’l sabria perdonar, aquell primer pas en fals… Les nenes, en canvi, em tornaven a mirar amb uns ulls esgarrifosos de cervatell acorralat: però… i… i l’últim acte?

El rellotge del microones indicava les 20:37. Si corria fins al metro, encara hi arribaria. Sí, però… Però era hivern… I tenia gana… I estava cansat… I ja tenia mil coses més que em mataven de ràbia… De debò que em podia permetre el luxe de deixar-los plantats?

El meu pobre cervell de muntador de Wouf-Houf es mossegava la cua: m’havia divertit més aquells últims deu minuts que els deu últims mesos de la meva vida —i fixeu-vos que dic «mesos», que jo també en tinc, d’amor propi—, i pressentia que els motius pels quals tenia tantes ganes de tornar a veure la pel·lícula, la intel·ligència, l’humor i la humanitat, també els trobaria si no hi anava.

Sí, però igualment…

—No hauries de rumiar tant, Yann, amic meu. Al final et tornes idiota.

20:38. Vaig somriure.

Va tornar a deixar l’ampolla de vi negre que inspeccionava amb cara dubitativa i vam baixar al celler.

En el camí de tornada em vaig aturar a casa, per canviar-me de camisa (Alice), deixar-me el mòbil (Mélanie) i agafar dos exemplars de l’article més estúpid que tenia en catàleg per a les nenes. (Un clauer que quan el perds es posa a repetir el teu nom cada cop més fort, i que —si abans no t’han posat en camisa de força— acabes llançant amb ràbia contra la paret quan finalment el trobes.) (Obsolescència programada, en diuen.)

He, he… Seria el seu pare, el que tindria un desengany.