5

—Qui? En Vincent?

—No —to desdenyós—, en Jean-Baptiste. L’hi acabo de dir. El dels ganivets japonesos.

—Ah, sí, en Jota Bé —to de tinyós—. Ja no treballa aquí.

I tot d’una la Mathilde va deixar de ser guapa.

I rica, i sexi, i orgullosa. Res de res.

Va tancar els ulls i va esperar que la fotessin fora amb una puntada al cul. Ja hi havia un paio alt i no gaire simpàtic que se li acostava mentre s’eixugava les mans:

—Senyoreta? Que s’ha perdut?

Però, com que es veia d’una hora lluny que estava escurada i que era lletja i que passava un mal moment, va afegir:

—Que el coneix? No se’n refiï… Jo també m’ho pensava, que el coneixia, i després… Després em va aixecar la camisa… I això que era un bon segon… I l’hi vaig dir, a més a més, l’hi vaig dir… Però no sé quina mosca li devia picar… Perquè no és exactament simpàtic, oi, aquell tros d’animal? No gens… Feia unes quantes setmanes que ja no estava per la feina, feia un disbarat rere l’altre, i al final se’n va anar.

—I sap on el podria trobar?

—No, no en sé res… I ja l’hi dic: no ho vull saber. Va ser una mala jugada, el que ens va fer… Així, en plena temporada alta… No l’hi perdonaré, això… Un matí es va plantar aquí i ja no era el mateix. No tenia interès per res. No hauria sabut distingir una síndria d’un cargol de mar, el molt cap de suro. I sí, va estar de baixa perquè s’havia cremat, i després encara el vam haver de tornar a enviar a urgències, i quan va tornar ja no era ell. No es concentrava. «Ja no li trobo el gust», és l’únic que em va saber dir… Va buidar el seu armariet i va fer els papers per plegar. I per vostè també, la sortida és per allà… Si algun dia es creua amb ell, digui-li que em torni el Grimod. Ell ho entendrà.

La Mathilde va tornar a passar per davant de l’exèrcit de l’entrada, ara amb la sensació de fer nosa. Com si l’acuitessin a marxar. Perquè l’entrada, recordava, estava prohibida als indagadors, venedors i comercials i altres intrusos aliens al món de les panxes plenes.

Lluny d’aquí.

Es va dirigir cap al seu bonic Aston Martin amb la dinamo trencada quan el noi que li havia donat la primera informació va tocar-li el colze.

—És vostè?

—Perdoni?

—Ets tu, la noia de l’Arc de Triomf?

Va fer un somriure tan dolorós que va saber que s’havia mossegat el llavi fins a fer-se sang.

—El que em temia. Se n’ha anat a províncies… Torna a treballar amb el seu oncle… a Périgueux.

Mare de Déu. Périgueux. I per què no a Austràlia, posats a fer?

—I té telèfon, allà?

—No tinc el número. Tens alguna cosa que escrigui? Et donaré el nom del restaurant. No és com aquí, ja ho veuràs. Allà no et costarà gaire trobar-lo.

Ella va apuntar amb molta cura les seves instruccions, i després va aixecar el cap per donar-li les gràcies:

—Per què em mires així? —va dir, sorpresa.

—Per res.

Va girar cua i va fer unes quantes passes abans de canviar de parer.

—Ei!

—Sí?

—Què hi havia, exactament, al teu bolso?

—Un atles.

—Ah sí?

Semblava decebut.