TRES, LES CHAMONIX

Avui plego més d’hora que de costum, però continuo solter. La Mélanie no torna fins dijous.

Ara fa un moment hem parlat per telèfon: l’hotel és més just del que s’esperava, el balneari està tancat i l’equip de treball que li ha tocat és ple d’inútils.

Bé…

(És visitadora mèdica, i el laboratori on treballa sovint organitza seminaris de remotivació per ajudar-los a tots a superar el gran trauma dels medicaments genèrics.)

—Aniràs a comprar, oi?

Esclar. Esclar que aniré a comprar… Fa dos anys que em toca a mi, no serà aquesta nit que revolucionaré la nostra vida de parella…

—I no et descuidis la targeta de fidelitat. Vaig calcular que l’última vegada ens vas fer perdre almenys seixanta punts.

La Mélanie és una consumidora responsable. Fan mal, seixanta punts.

—No, no. Me’n recordaré. Vinga, et deixo, que he d’anar a passejar el Wouf-Houf…

—Perdó?

—L’aspiradora.

—Ah…

Quan diu «ah…» d’aquesta manera, em pregunto què pensa en realitat. Està aclaparada? Parla de mi amb els companys de feina? Els diu: «Aix, el meu nòvio ven Wouf-Houf de tots els colors?».

No ho crec. Ella que es pensava que havia pescat el nou Phillip Starck i va i es troba amb el botó dret d’Ubaldi.com, mala cosa. A més a més, tinc la sospita que es pensa que em passo el dia jugant amb els aparells. Si ho sabés… És més fàcil vendre anticoagulants que una nevera que et clava una puntada als collons cada cop que entres a la cuina. Bé. Deixem-ho córrer. Avui plego d’hora, però ara no penso anar al Franprix, perquè he vist que fan un cicle Sidney Lumet al Grand Action i que Running on Empty només la fan avui a les nou del vespre.

Gràcies, vida.

És una pel·lícula que vaig veure amb el meu cosí (segurament en aquesta mateixa sala) quan tenia quinze anys, és a dir, més o menys l’edat que té River Phoenix en el paper de Danny Pope, i em va commoure tant que sortint del cinema em va atropellar un autobús. Verídic. Quatre dits trencats sobre deu.

És a dir, que la perspectiva de tornar-la a veure m’accelera el cor, perquè, i això és un secret que la Mélanie ignora, jo també n’acumulo, a la meva manera, de punts de fidelitat.

Decideixo que passaré per casa per canviar-me i menjar alguna cosa abans d’agafar el Vélib’.

(Les bicicletes van molt bé, quan surts de veure una gran pel·lícula: el far fa de projector, i les millors escenes t’il·luminen la nit.)

Quan arribo al replà de casa, amb una baguet a mig menjar en una mà i tot de cartes sense cap interès a l’altra, topo de cara amb un moble. Una mena d’armari de fòrmica blava. Com que està de través i em barra el pas, i com que no sóc manco, hi deixo les coses a sobre i em disposo a desplaçar-lo un metre. Mentre ho faig sento una veueta punxeguda:

—Mama, mama! Hi ha un senyor que no pot passar!

Després una veu mitjana:

—Ho sents, Isaac? Sents el que acaba de dir la teva filla? Vinga, fes alguna cosa!

I finalment, la veuarra del pare ós:

—AH! DONES! AH! MALEÏDES DONES! VOLEU QUE EM MORI, ÉS AIXÒ? VOLEU QUE AQUEST HORROR EM DESTRUEIXI PER QUEDAR-VOS AMB L’HERÈNCIA, OI? MAI! MAI, M’ENTENEU? NO PENSO DEIXAR-VOS MAI LES ANDRÒMINES DE L’AVI! —(i, en acabat, amb una veu més suau, dirigida a mi)—. Disculpi, benvolgut veí… Ja se’n surt?

Aixeco el cap i darrere de la volta de les escales del quart pis veig una figura congestionada i emmarcada per una gran barba, i entre les barres de la barana dues petites rínxols d’or que em contemplen amb posat seriós.

—Cap problema —li responc.

Ell em saluda, i jo me n’allunyo i faig girar la clau amb tanta delicadesa com puc per sentir el final de l’escena.

—Vinga, entreu, nenes… Que acabareu agafant fred.

Però la mare óssa no hi està d’acord:

—I en Hans?

—En Hans és un imbècil. Hem discutit quan érem al primer, i m’ha deixat plantat amb aquesta merda al segon! És això, si és que ho vols saber tot! EN-HANS-ÉS-UN-IM-BÈ-CIL! —(separant bé les síl·labes i amb veu prou alta perquè se’l senti a tot l’edifici)—. Aneu, noies, ara marxeu o us tancaré en aquesta porqueria que la vostra mare ha comprat per dos-cents euros a un bandoler. Vintage, vintage, ja te’l fotré jo, el vintage… I afanyeu-vos, parell de fleumes! Que el vostre amo té gana!

—Doncs aviam si quedem entesos, amic meu: mentre el meu bufet tan preciós sigui a l’escala, tu no tindràs res per sopar.

—EXCEL·LENT, SENYORETA! MOLT BÉ! DONCS EM MENJARÉ LES SEVES FILLES!

El senyor udola com un ogre i una pila de crits estridents crepiten pel buit de l’escala.

Em giro, meravellat. Les flametes d’un ciri màgic.

Sento que la porta dels veïns es tanca de cop, i vés a saber per què, ja no tinc gens de ganes de tornar a casa.

Me n’aniré al kebab.

*

Torno a baixar tot somiós.

Amb ella m’hi he creuat un parell de vegades al matí, quan porta les nenes a l’escola. Sempre va escabellada, sempre fa tard i sempre és educada. La Mélanie rondina perquè deixa el cotxet de qualsevol manera al vestíbul. Un cotxet ple de joguines, galledes, sorra i engrunes. Quan veig paquets d’aigua o llet al peu de l’escala els pujo i els deixo als primers graons que continuen més amunt del nostre pis, així hauran fet una mica més de mig camí tots sols.

La Mélanie gira els ulls en blanc: a sobre de venedor, repartidor. Això ja passa de taca d’oli.

Un dia que ella, la mare del quart, em va donar les gràcies d’improvís i amb massa vehemència pels meus modestos cops de mà, la vaig tranquil·litzar dient-li que alguna vegada havia picat una o dues galetes Chamonix que havien quedat a la part de sota del cotxet en justa compensació per tots els meus esforços. Vaig sentir que reia de lluny i l’endemà en tenia un paquet sencer a l’estoreta de casa.

No ho vaig explicar a la Mélanie.

A ell em penso que és el primer cop que li veig la cara, però diria que li sento les passes molt tard a la nit.

Sé que està subscrit a La Gazette Drouot, la revista de les subhastes, perquè sobresurten a la seva bústia, i que condueix un Mercedes familiar perquè hi veig les mateixes revistes a la guantera.

Un matí vaig veure que agafava una multa del parabrisa i que després la feia servir per collir una caca de gos i llençar-la a la claveguera.

És tot el que en sé. També he de dir que no fa gaire que vivim aquí.

Les andròmines de l’avi… Somreia de plaer.

Era saborós, el seu petit espectacle. De fet s’increpaven a la manera dels grans crits del teatre de bulevard. O més aviat d’una opereta. Ell retrunyia més que no cridava —maleïdes dones! Vintage! Vintage! (pronunciat a l’anglesa) Excel·lent, senyoreta!— i la seva part del llibret encara em ressonava a les orelles.

Somreia agafat a la barana.

Somreia a les fosques perquè el temporitzador així ho havia volgut i perquè s’hi estava bé, en aquella negror, repassant una vegada i una altra aquell regal caigut del cel: un bocí de vida parisenca a la manera d’Offenbach.

Encara no havia tret ni mitja pestanya al carrer quan una ràfega gelada em va posar les idees a lloc.

Déu meu, que lent que sóc. Vaig girar cua i vaig tornat a pujar a pas de càrrega.