VUIT, LA DECÈNCIA

—Com estàs?

Semblava que l’Isaac no em reconegués.

—Yann, com estàs? Tot bé?

Ja no recordo què li vaig respondre. Que estava cansat, diria.

Era veritat. Estava cansat.

Molt cansat.

Massa.

M’hauria d’haver destrossat a mi mateix. Llàstima que només visquéssim en un segon.

—Té —va continuar, agafant-me el puny—, té… Te l’he oberta. Com a record. I si després en vols encarregar alguna abans que… vaja… Vull dir que és ara o mai…

L’Isaac… El meu príncep… El vaig mirar molta estona per tranquil·litzar-lo. Semblava exhaust.

Fins i tot se li havien pansit les ales del llacet.

És cert que la seva presència m’apaivagava, però, en un registre diferent, ell tampoc no hi era ben bé tot. Per què m’ho duia, això, ara, eh? Sincerament? Com si la cosa no pogués esperar. I, a més a més, quin vi volia que encarregués, jo? Jo no tenia celler, ni calés, ni l’Alice, ni ametlles, ni cassola de ferro, ni filles, ni espècies, ni estovalles, ni copes, res… Era un paper una mica galdós, per algú que deia que ho endevinava tot i que tenia un ull absolut…

Bé, he de reconèixer que entre tots dos ens n’havíem begut dues i mitja. Pot induir a error, això.

Estàvem tots dos drets al replà perquè no el podia convidar a passar per una simple qüestió de decència, i va ser en aquell segon exacte, mentre pensava això, mentre em deia, referint-me a l’Isaac Moïse, que s’havia convertit en amic meu: «no el puc convidar a passar per una simple qüestió de decència» que finalment vaig madurar:

—Que em deixaries pujar un altre cop amb tu per agafar la petita gravadora Fisher-Price que la Misia té a la seva habitació, entre les barbies, sisplau?