QUATRE, LA MARQUESA

—Et fa nosa, és això?

L’home havia deixat de cantussejar. Era gairebé tan ample com el marc de la porta, duia una armilla de quadres, una camisa de ratlles, un llacet de punts al coll i tots els colors de l’arc de Sant Martí repartits en trossets de llana, cotó i seda. No sé si era per la poca estatura, per l’armilla recarregada o per la barba, però em recordava el personatge excessiu i extravagant de Gareth a Quatre bodes i un funeral. Les nenes tornaven a ser allà i em feien la mateixa mirada neguitosa d’ara feia un moment. Però era pura afectació! Es notava que a totes dues els agradava el drama, i aquell posat tan seriós formava part de l’espectacle: en volien més.

—No, no, gens! Però pensava que potser us podia ajudar a pujar-lo fins a casa vos…

Sense deixar-me temps d’acabar, es va girar i va bramar:

—Alice! Per fi he conegut el teu amant! Però és un noi molt maco… Estic orgullós de tu, amor meu!

—Ai, però… de quin d’ells em parles? —va piular la infidel.

I va aparèixer l’Alice.

I l’Alice va fer la seva aparició.

No sé quina de les dues frases expressa millor l’efecte que vull transmetre. La veïna de dalt, la mare del cotxet, la sembradora de molles i de brics de GrandLait va venir. Em va reconèixer i va somriure. Si mentre em somreia d’aquella manera i em mirava als ulls no s’hagués recolzat a l’espatlla del seu marit (era molt més alta que no pas ell) i no li hagués passat el braç pel coll com qui no vol la cosa, me n’hauria enamorat instantàniament. Allà mateix, i per a tota la vida. Ah, però hi havia aquell detall, aquell «com qui no vol la cosa» que comprometia les nostres opcions de ser feliços. Perquè era allò el que la convertia en una dona tan guapa i tan sensual. La dolçor, la confiança, l’instint que havia tingut d’enganxar-se al seu marit, fins i tot aquí, al llindar de la porta de casa, amb un drap a la mà i sense cap motiu. Per veure què… Era perquè adorava el comediant bonhomiós que tenia per marit (es notava), que al seu torn també l’adorava (es veia) i que devia fer-li l’amor molt sovint, perquè ella es permetés el luxe d’il·luminar-me d’aquella manera, amb aquella candidesa tan trash.

Ai ai ai, mare… La cosa cremava.

Evidentment, en aquell instant estava massa colpit per analitzar amb claredat la munió de coses que veia, i em vaig limitar a repetir la meva proposta d’ajuda en un balbuceig.

—Ah, gràcies! Molt amable! —se’n va alegrar ella, i de seguida va fer el gest de treure la jaqueta al seu marit com si fos una capa de setí.

Posant-hi tota la cerimònia, però alhora empenyent-lo una mica per l’esquena.

Mary Poppins i Rocky Balboa.

L’home va renegar, es va treure els botons de puny, va confiar-los a una de les filles i després va desfer-se el llacet i el va donar a l’altra, es va arremangar la camisa (d’un cotó molt fi que feia venir ganes de grapejar-lo) i va girar-se cap a mi.

Era tot rodó, com un tap, o com l’osset Michka, i mentre baixava les escales amb una senyoreta a cada mà vaig fer una pràctica de física per calcular si valia més que anés davant o darrere del moble.

Davant.

No n’hi havia per tant, però l’home va fer com si el moble pesés unes quantes tones i va provocar un veritable èxtasi en les seves groupies.

A cada graó deixava anar un renec formidable: Per les santes mamelles del meu cul! Ah, destí trapella! Mil milions de carros de pins en flor! Per l’amor d’una fresca garlaire! Pel bidet de madame Maintenon! Cagarrines celestes! Collons d’andròmina de fòrmica de Belzebú!, i encara me’n deixo de més ben cisellats…

Amb cada exclamació les filles l’amonestaven més intensament, aixecant els braços al cel:

—PAPA!

I jo clausurava la cerimònia amb aire cofoi mentre feia tota la feina.

Què els quedaria per viure, a les nenes, després d’una infància com aquesta?, em vaig preguntar. Una vida d’avorriment o l’afició per la festa? Una crisi existencial de collons o una barra de por?

Déu sap que els estimava, els meus pares, una gent pausada, tranquil·la i discreta, però com m’hauria agradat que, a banda del seu afecte, m’haguessin obsequiat també amb un secret: que la felicitat era a l’escala i que no s’havia de tenir por. Por de fer soroll, de ser feliç, de molestar els veïns i renegar a cor què vols.

Por de la vida, del futur, de la crisi i de totes les capses de Pandora made in China que uns vells cretins i encara més porucs que no pas nosaltres no paraven d’entreobrir per desmoralitzar-nos i quedar-se el pastís sencer per a ells sols.

Sí, potser arribaria el dia que aquelles nenes tindrien un desengany, potser començaven pel graó més alt de l’escala i ja en aquell moment se sentien anul·lades pel seu pare totpoderós, però mentrestant… Mentrestant… Quants bons records acumulaven…

Al replà del tercer, una iaia curiosa va entreobrir la porta.

—Senyora Bizot! Per fi! Ja som aquí, senyora Bizot —va pregonar—. Venim de la casa Lévitan, venim a dur-li el bufet Marquesa d’Atzur que ens va encarregar l’abril del 1964! Miri que bonic… Perdó, senyora Bizot, perdó, enretiri’s una mica, senyora Bizot, enretiri’s una mica… I doncs? On vol que el deixem?

La dona es va atabalar. Jo reia. Reia mentre feia tota la feina i de passada m’enduia uns quants cops contra la paret, perquè l’home era tan pocatraça que sempre m’acabava esclafant sense adonar-se’n.

—Deixa-m’ho a mi —li vaig manar mentre em carregava el moble a les espatlles—. Ja l’agafaré jo sol, anirem més de pressa.

—Ah, tros de sapastre… Vols lluir-te davant de la meva dona, és això? El senyor vol fer el galant? El petimetre, el ratolinet de bosc, el… el… senyoret refistolat vol el seu moment de glòria, és això?

Encara no havia acabat la tirallonga que ja m’havia plantat davant la porta.