TARDOR AL CÍRCULO ECUESTRE

Quan va rebutjar l’oferta d’Aznar, Güell ja feia quatre anys que presidia el Círculo Ecuestre, una entitat que es va fundar el 1856 i que ja havia dirigit un altre Güell als anys trenta del segle XX, Santiago Güell López. Quan Carlos va agafar-ne les regnes, el Círculo Ecuestre estava passant unes dècades de resignada decadència. A mitjan anys vuitanta del segle passat, es trobava en caiguda lliure i amb un munt d’instal·lacions desfasades i un grapat de socis envellits. Carlos Güell va aconseguir que el nombre d’inscrits, que havia arribat a ser només de quatre-cents als anys vuitanta, arribés a superar els mil cinc-cents l’any 2000. Per iniciativa del seu parent Santiago Güell, el Círculo Ecuestre estava ubicat des del 1950 a l’antic palauet de Pérez-Samanillo, un edifici modernista aixecat el 1910 per l’arquitecte Juan José Hervás i decorat per Joan Esteva a la cruïlla del carrer de Balmes amb la Diagonal. Sota el mandat de Carlos Güell, les instal·lacions van ser remodelades en profunditat. Una de les inversions més grans va servir per posar a punt setze habitacions que podien ser usades pels socis i els seus convidats a millors preus que un hotel. L’habilitació de dormitoris era una demanda creixent dels clubs estrangers associats amb l’Ecuestre. El Círculo forma part d’una xarxa de prop de cent clubs, vuit dels quals són de Londres, la capital de referència en entitats burgeses d’aquest tipus exclusiu. Els seus salons llueixen quadres de Joaquín Sorolla, Ramon Casas i Ramon Martí Alsina, entre d’altres.

Encara que en els últims anys l’Ecuestre vulgui destacar el seu aperturisme, les seves condicions per ingressar-hi continuen sent molt restrictives. Un terç dels socis són empresaris; un altre terç, alts directius, i la resta, professionals liberals. A l’època de Güell, per donar-se d’alta, calia pagar nou mil euros, que s’abonaven subscrivint una obligació hipotecària sense rendibilitat. Mensualment es pagaven l’any 2000 uns quaranta-dos euros de quota. En aquella època, Güell opinava que la majoria dels socis havien votat i votaven CiU, encara que «potser alguns s’han passat al PP».

Paral·lelament a aquesta tendència del Círculo a acostar-se al partit conservador espanyol, Güell va ser substituït a la presidència de l’Ecuestre per Manuel Carreras Fisas el 2002 i després per Borja García-Nieto el 2008. García-Nieto presideix el grup financer Riva y García i el Consell Assessor de la Universitat Abat Oliba i posseeix participacions en mitjans de comunicació conservadors com 13TV, COPE i Intereconomía.

Una de les persones de fora de la família que millor va conèixer Carlos Güell en els últims anys de la seva vida va ser Jordi Alberich, soci seu a MA Fusiones y Adquisiciones, amb despatx a la travessera de Gràcia i on també van treballar en diferents èpoques l’exministre Josep Piqué i l’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu. «Carlos va ser un d’aquells últims grans burgesos que va haver-hi al segle XIX i principis del XX que utilitzaven la seva posició privilegiada com a instrument al servei de la societat», diu Alberich. «Polièdric i perseverant, Güell no defugia el conflicte d’interessos, però sempre cercava el diàleg i espais de confluència entre les parts en disputa», recorda Alberich, que el va conèixer el 1985 quan ell aspirava a ocupar la secretaria del Cercle d’Economia i Güell era un dels membres del jurat que havia de decidir qui era la persona idònia per al càrrec.

Tan intel·ligent que no li importava semblar babau, Güell, segons Alberich, va mostrar sempre un enorme coratge cívic per expressar les seves opinions, encara que no sempre fossin les més agradables d’escoltar en el seu entorn més immediat. Güell de Sentmenat va mostrar-se sovint molt preocupat per la deriva que a finals del segle passat i principis d’aquest estava adoptant el capitalisme. Ell era més partidari del capitalisme manchesterià, industrial, que del capitalisme financer que estava explotant tots els seus resorts sense mirar les conseqüències, i li desagradava profundament.

Així mateix, amics i familiars recorden que, poc abans de morir, el 2012, quan el càncer de pàncrees estava rosegant-li la vida, va escriure un article a La Vanguardia sobre els riscos de l’independentisme^[113] que poquíssims que pensaven com ell havien gosat expressar en públic amb tanta fermesa. Partidari des de sempre —i com gairebé tots els seus avantpassats— que Catalunya influís de manera determinant en la governança d’Espanya, Güell considerava que «plantear una incompatibilidad entre Catalunya y España es algo que afecta profundament a muchos catalanes».

«A mí, en particular, me hiere muy hondo. El intento de separar a Catalunya de España me entristece, me rebela y lamento que mis actuales circunstancias me dificulten estar hoy en la defensa activa de mis ideas», va escriure, per afegir el que signarien de ben segur els seus antecessors de la nissaga des del primer terç del segle XIX fins ara, com també molts companys de classe social de Carlos, però que evitaven significar-se públicament i contradir el corrent de pensament sobiranista, que en aquells temps era hegemònic al Govern de la Generalitat i en el primer partit de l’oposició al Parlament de Catalunya.

Güell advertia el 2012 que, en cas de secessió, «las adversidades serían múltiples e incidirían de forma directa en nuestra economía y en nuestra recaudación tributaria». Una «durísima y confusa etapa» que afectaria com a mínim una generació «en forma de restricciones y limitaciones». Acabava l’article apostant per la recuperació del diàleg entre els governs de Barcelona i Madrid, defensant la necessitat de replantejar el finançament autonòmic i afrontar-ho tot amb sentit de solidaritat i realisme, perquè la crisi econòmica ha trencat «todos los equilibrios existentes». «La voluntad de estas líneas no es apelar al miedo», concloïa, «es mostrar una alternativa mejor para todos».

El magnat editorial José Manuel Lara Bosch, president aleshores dels grups Planeta i Atresmedia (Antena 3, La Sexta, Onda Cero), que fins llavors havia estat un dels pocs empresaris catalans que s’havia manifestat clarament i reiteradament en contra del procés sobiranista, va adreçar una nota personal al seu amic Güell per felicitar-lo per la seva valentia i per haver escrit amb decisió el que molts també opinaven en privat, però que no gosaven dir en públic per por de les conseqüències que podia comportar per a les seves empreses.

Encara que Güell de Sentmenat pertanyia a una antiga nissaga de burgesos, no mostrava alguns defectes d’aquella «raça» que a Manuel Vázquez Montalbán li agradava tant retratar a les seves novel·les, i que tan poques vegades feia amb simpatia. A Los pájaros de Bangkok (publicat per Planeta quan manava el pare de Lara Bosch), l’escriptor fa dir a un dels seus personatges femenins sobre la burgesia barcelonina:

Una clase social tan cínica, tan dominante, acaba convirtiéndose en una raza y te lo escupen a la cara, palabra a palabra, gesto a gesto: no eres de los nuestros, aunque tú valgas cien veces más que ellos y te hayas roto los codos para saber tanto como ellos, lo mismo que ellos, más que ellos. Pero por mucho que aprendas, nunca llegarás a saber lo que verdaderamente les distingue, una capacidad de aprecio a sí mismos y de relativización de lo ajeno para la que nosotros no estamos dotados. Por muy fuertes que consigamos ser, aunque tengamos dinero, incluso cultura o poder, seguimos pidiendo perdón por haber nacido.^[114]

La primera vegada que Jordi Alberich es va trobar amb Carlos Güell, aquest anava amb barnús. Acabava de sortir de la piscina de casa seva. Alberich era candidat a la secretaria del Cercle d’Economia i havia de superar una entrevista amb Güell, que formava part del jurat. Van quedar a casa de Güell, però va haver-hi una confusió d’horaris, i quan Alberich s’hi va presentar, «don Carlos» encara estava nedant uns llargs. «Així que la primera imatge que tinc de Carlos Güell és amb barnús. A aquella persona tan respectable no li va importar entrevistar-me sobre qüestions de feina vestit d’aquella manera, amb tota naturalitat», recorda Alberich, que acabaria guanyant el càrrec i l’amistat de Güell. I anys després participaria activament en la creació de la Fundació Cercle d’Economia.