FRACÀS ABSOLUT
Joan Antoni Güell López era un home dotat d’una personalitat acusada, de gustos solemnes i protocol·laris, que quan rebia visites al palau Moja les feia passejar amunt i avall d’un gran saló, segons ha explicat el periodista i polític Carles Sentís.[067] Quan era alcalde, creient que els guàrdies urbans no el reconeixerien —aleshores gairebé no es publicaven fotos als diaris—, els preguntava amb accent, com si fos un turista anglès, unes determinades adreces. Una vegada, un guàrdia el va despullar: «Senyor alcalde, ja m’ho pot demanar més senzillament». També mirava que els agents anessin ben afaitats, i quan en detectava algun de mal presentat, ho comunicava al senyor Ribé, un conegut cap de la Guàrdia Urbana.
L’acusat sentit autocrític del comte de Güell el distingeix d’altres prohoms polítics. Sent regidor de l’Ajuntament republicà, i repassant en les seves anotacions la seva gestió, admet que va naufragar. Va fracassar sense remissió en el seu intent d’acostar les postures antagòniques referents a la relació de Catalunya amb Espanya i en l’acostament dels catalans cap a la monarquia, que ell va perseguir abans i durant el seu mandat com a alcalde de Barcelona, i fins i tot després, durant el seu exili, encara que en aquest període més amb paraules que amb fets. Aleshores ja era materialment impossible; massa tard.
He fracasado en mi misión de utilizar mi cargo para conseguir algo en el sentido de mutua comprensión, de borrar prejuicios y de establecer una efusión por halagos sentimentales. Podría citar aquí las distintas tentativas que he hecho y contar anécdotas divertidas, pero basta con apuntar el resumen, que es absoluto fracaso.
Joan Antoni Güell López manté que ningú li pot discutir el seu patriotisme espanyol i aporta com a prova principal, «més que oratòria», que va marxar de soldat voluntari a la Guerra del Marroc i va tornar amb dos impactes de bala a la muntura del seu cavall.
Creía yo que este bagaje sentimental me colocaba en circunstancias excepcionales para predicar la compatibilidad del amor a las libertades de Cataluña con el amor a España y a la Monarquía, pero no debía ser bastante porque en la misión que yo me he asignado no he conseguido lo que me proponía. Al dejar apuntadas estas consideraciones no quiero omitir los nombres de dos hombres públicos en los que, en la inútil misión que yo me he señalado, no solo como alcalde, sino, como he dicho, hace muy largos años, encontré siempre la máxima comprensión hacia las aspiraciones de Cataluña y el más claro juicio respecto al cauce que debería abrirse para que no termine un día este problema con la separación de Cataluña de España. Me refiero al duque de Alba y al conde de Romanones.
El dissetè duc d’Alba, Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, hereu d’una de les grans fortunes espanyoles i home de confiança d’Alfons XIII, va ser ministre d’Instrucció Pública durant la dictablanda de Berenguer i, després de la Guerra Civil, ambaixador del règim franquista a Londres, des d’on va seguir mantenint relacions esporàdiques amb Joan Antoni Güell López, aleshores expatriat a la Costa Blava, com es veurà més endavant. Les seves profundes conviccions monàrquiques van dur-lo a un enfrontament amb Franco després de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. El dictador el va acabar expulsant dels cercles de poder.
El primer comte de Romanones, Álvaro de Figueroa Torres, fill com Alba i Güell de potentíssimes famílies de terratinents, va ocupar nombrosos alts càrrecs institucionals durant la monarquia alfonsina. Dirigent del Partit Liberal de Práxedes Mateo Sagasta i José Canalejas, va presidir el Govern, el Senat i el Congrés dels Diputats al llarg del regnat d’Alfons XIII. Els Güell i els Romanones eren copropietaris de la Compañía Española de Minas del Rif, al Marroc. Va ser la protecció dels interessos d’aquesta empresa extractora de mineral de ferro la que va ocasionar que el Govern d’Antonio Maura prengués la decisió d’enviar l’exèrcit al nord d’Àfrica durant el 1909. I va ser l’enviament forçós de tropes de lleva (amb Güell de soldat voluntari) l’espurna de la revolta barcelonina que acabaria coneixent-se com la Setmana Tràgica.
Els intents de Joan Antoni Güell López perquè el seu adorat Alfons XIII fes algun gest d’acostament al poble català van resultar tan estèrils que no va aconseguir ni que el monarca pronunciés una sola paraula en català en la seva resposta a un discurs protocol·lari de benvinguda que l’alcalde Güell va dirigir-li durant una de les seves escadusseres visites a la capital catalana. Per no deixar fer, la cort no va permetre ni que Güell pronunciés el seu discurs en català.
La fórmula de que el Rey hablara en castellano durante su visita al Ayuntamiento de Barcelona y el alcalde le contestara en catalán era la de la buena educación por ambas partes, pero no tuvo éxito. Siguió a cada visita regia en el andén de la estación esta especie de torneo poco elegante de defensa y ofensa de la lengua catalana entre representantes del pueblo catalán y el Rey de los catalanes A mí me pareció siempre que esto no podía acabar bien. Me esforzaba en decir que una cosa era la política del Gobierno, que podía ser hasta de persecución, y otra era la actuación personal del Rey. En vano recordé que el emperador de Austria hablaba en cada una de las nacionalidades del Imperio la lengua del país, y otros casos análogos que sabía de otros soberanos. Todo fue inútil. Solo el intervenir en este sentido y exponer este criterio se consideraba como caso de separatismo solapado. Durante este periodo, los viajes regios carecieron de interés político. El Rey pasaba entre Barcelona y la región dos o tres días dedicados a inauguraciones oficiales. Sobraban en una población de esta importancia un número de incondicionales suficientes para dar una impresión agradable a la llegada de los Reyes y, mediante alguna concesión para evitar un disgusto, los dos elementos políticos que contaban con masas, los radicales [de Lerroux] y los regionalistas [de la Lliga], pactaban con los gobiernos organizarse el viaje.
El tarannà catalanista de Joan Antoni Güell López, tot i ser moderat, era reprovat pels seus amics i coneguts de Madrid. S’expressa en aquestes darreres ratlles dels seus manuscrits previs a la Guerra Civil:
Si al repasar recuerdos tuviera que escoger una fecha del año de mi alcaldía, escogería la noche de la verbena de San Jorge. Durante los siete años de Dictadura [de Primo de Rivera], estuvo prohibida casi toda la música popular catalana por el significado patriótico de muchas de esas composiciones y por el significado de protesta que iba dando la gente a otras. Autorizadas por el Gobierno [de Berenguer], me cupo a mí la suerte de dar esta satisfacción al pueblo. Escogí para ello la verbena de San Jorge, e hice poner en la plaza de San Jaime un estrado, donde la banda municipal tocó las mejores sardanas, dirigidas por sus respectivos compositores. Una masa enorme de público llenaba la plaza de San Jaime y todas las bocacalles de las vías que la rodean. Terminados los aplausos que acompañaron a la última pieza como a las anteriores, desde el balcón del palacio municipal dije en catalán al director: «Maestro Lamote: todos deseamos oír La Santa Espina». Seguramente no tendré en lo que me quede de vida una ovación semejante a la que estalló al oirse mis palabras, ni tendré tampoco yo una impresión sentimental más fuerte que la de aquella noche, cuando, terminados los aplausos y en medio de un silencio religioso, sonaron las primeras notas de La Santa Espina, oídas por aquella masa compacta de pueblo, muda y vibrante como en un éxtasis.