LA CASERNA DE LA GUÀRDIA CIVIL REGALADA I «OKUPADA»

El 1909 es va inaugurar una caserna de la Guàrdia Civil en un terreny adjacent, també propietat de Güell, el qual va pagar-ne la construcció. Aquell any, Barcelona acabava de viure la Setmana Tràgica i les persecucions havien amenaçat els domicilis d’alguns parents propers i sobrevinguts d’Eusebi Güell, com els marquesos de Sant Mori, uns consogres seus. La caserna de la Guàrdia Civil va ser abandonada per aquest cos paramilitar a la dècada dels vuitanta del segle passat. El Ministeri de Defensa la va cedir a l’Ajuntament de Barcelona. La família Güell va reivindicar la seva propietat pocs anys després. Els tribunals van donar la raó als successors d’Eusebi Güell, però aquests no en van prendre possessió perquè estava habitada per okupes.

A la vista del fracàs immobiliari del parc, Eusebi Güell va optar per permetre que el recinte fos visitat per qui ho demanés. La zona va ser aprofitada per celebrar-hi nombrosos actes festius, com aplecs castellers i sardanístics, trobades de corals, enceses de focs de Sant Joan i fins i tot el Primer Congrés de la Llengua Catalana o mítings de la Lliga Regionalista.

El 21 de maig de 1916, la Lliga va congregar al parc Güell més de cinc mil comensals per celebrar amb un àpat una Festa de la Unitat Catalana, amb motiu del triomf que els regionalistes van obtenir a les legislatives espanyoles dutes a terme el mes anterior. I això que les eleccions van ser convocades amb el decidit propòsit d’erosionar la Lliga Regionalista per part del Govern del comte de Romanones, que era soci de Güell en algunes empreses nord-africanes i, al mateix temps, adversari en el teatre polític.

Romanones, que havia substituït Eduardo Dato en la presidència del Consell de Ministres el desembre del 1915, en plena guerra mundial, va ajudar tot polític que s’oposés a la Lliga i la pogués perjudicar, fins i tot els republicans. En canvi, Claudio López, gens catalanista i «español cabal» —en paraules del seu nebot Juan Antonio Güell—, va donar importants donatius a la Lliga, perquè «venía a representar la agrupación del catalanismo derechista y de centro» i constituïa «una posible ampliación de base política para la Monarquía». Opinava tot el contrari del que pensaven molts altres aristòcrates i burgesos catalans, que paradoxalment donaven suport a Lerroux, tot i que aquest propugnava l’enderrocament de la Corona, que havia ennoblit les famílies d’aquells. «Abundaban», assegura Juan Antonio Güell, «los títulos del reino que apoyaban y votaban al partido republicano lerrouxista para dificultar el triunfo de los catalanistas en los comicios, objetivo que más de una vez consiguieron».^[049]

Una de les raons d’aquest rebuig era que el març del 1916 la Lliga havia publicat el Manifest per Catalunya i l’Espanya gran, redactat per Enric Prat de la Riba, on es formulaven amb precisió les bases de la política de la Lliga: crear Espanya sota un nou ideal col·lectiu i ampliar l’autonomia. «L’única solució», defensava, «és una franca i completa autonomia. Establir-la, anar a la consagració federativa de la llibertat de tots els pobles peninsulars és començar l’Espanya gran». Com en anteriors ocasions, la proposta reivindicativa alhora que conciliadora va quedar en paper mullat. Un altre fracàs dels tempestuosos intents d’encaixar Catalunya i Espanya.

La residència d’Eusebi Güell al parc homònim alberga en l’actualitat l’escola Baldiri Reixac; la de Gaudí, la casa museu de l’artista, i la de Martí Trias segueix sent propietat de la seva família. La casa de Gaudí va ser venuda poc després que aquest morís, el 1926. Seguint els seus desitjos, el resultat de la venda va ser lliurat al patronat que construeix el temple de la Sagrada Família, a la cripta del qual és enterrat l’arquitecte.

Eusebi Güell i Isabel López van tenir deu fills —quatre barons i sis dones—. Les aliances amb famílies de la vella aristocràcia van començar a tenir lloc en aquesta tercera generació dels Güell a través dels matrimonis de les filles de Güell. Atès que el poder econòmic continuava creixent, va anar combinant-se amb el poder social. La gran burgesia proporcionava una base econòmica a través de la qual les bones famílies es convertien en grans famílies.

Els fills d’Eusebi i Isabel es van casar sense excepció amb famílies importants de Catalunya que cobrien des de la noblesa més antiga —els Castelldosrius, els Sant Mori— fins a l’emergent aristocràcia industrial i financera de la Restauració (Gelida, Churruca, Bertran). Una acurada política conjugal que seguia el savi lema de l’antiga Roma comercium et connubium (‘negocis i matrimonis’) que va consolidar una xarxa d’influències i patrimonis que havia començat amb les aliances amb els López i els Ferrer-Vidal.

Isabel es va casar amb Carlos de Sentmenat y de Sentmenat, fill dels marquesos de Castelldosrius; i anys després, en el súmmum de l’endogàmia, una filla d’aquests marquesos, Lluïsa, es casaria amb un cosí germà seu, Eusebi Güell Jover, fill d’Eusebi Güell López i Consuelo Jover, filla d’uns d’altres marquesos, els de Gelida.

Un altre fill d’Eusebi Güell Bacigalupi, Joan Antoni Güell López, es va esposar amb Virginia Churruca, germana del primer comte de Churruca, i anys més tard, amb una neboda segona, Josefina Ferrer-Vidal Parellada. Santiago, amb Maria Ricart, filla dels marquesos de Santa Isabel.

Maria Cristina es va casar amb José Bertran Musitu, que faria carrera política a l’ombra del franquisme. I Francesca, amb Francisco de Moxó, fill dels marquesos de Sant Mori. A la casa del pare es van quedar tres fills solters —Maria Lluïsa, Claudi i Mercè—, atès que Josefina havia mort de tuberculosi el 1908 quan tenia vint anys. Una dècada després, la mort d’un altre fill, Claudi, va suposar un cop letal per a la ja perjudicada salut d’Eusebi Güell. Ricardo Mateos relata que quan el patriarca va veure la cadira buida del seu fill desaparegut no va poder suportar el dolor i va morir al palau del carrer del Conde del Asalto.^[050] Eren dos quarts de deu del matí del 9 de juliol de 1918. El món encara estava patint els estralls de la seva primera gran guerra internacional.

El diari La Veu de Catalunya, òrgan d’expressió de la Lliga Regionalista, va destacar en la necrològica el prestigi i la bona posició de la família Güell: «Gran va ser el pare i gran ha estat el fill fins al punt que el títol reial, que el va ennoblir en els últims anys de la seva vida, va ser un acte de gràcia com un acte de justícia que significava la confirmació de la noblesa que des de sempre li havien atribuït els seus conciutadans, de tots els estaments i de totes les condicions».

El monarquisme d’Eusebi Güell va ser premiat pel Rei el 9 de juliol de 1908. Alfons XIII el va nomenar comte de Güell en senyal de reconeixement de la seva constant tasca a favor de la indústria i la cultura catalanes i la seva defensa dels Borbó a Catalunya, en uns temps en què el republicanisme no deixava de guanyar adeptes. De fet, Eusebi Güell havia conreat les bones relacions que el seu pare i, sobretot, el seu sogre, el marquès de Comillas, havien establert amb la Corona en temps d’Isabel II i Alfons XII. Els infantes havien jugat amb els cadells dels Güell i els López als jardins dels palaus de Sobrellano (Comillas) i la Magdalena (Santander) durant molts estius, mentre els pares tractaven de «qüestions d’Estat» i d’altres més directament relacionades amb els interessos privats.

En record potser de la negativa de Joan Güell a rebre privilegis nobiliaris, el seu fill Eusebi va escollir com a divisa per al seu escut d’armes la frase «Ahir pastor, avui senyor», en al·lusió a l’ofici dels seus avantpassats tarragonins. Com a elements per a l’emblema, el comte va elegir la cúpula concebuda per Gaudí per al palau Güell de Barcelona; a l’esquerra, un mussol sobre mitja lluna i a la dreta un colom, en referència a Santa Coloma de Cervelló, sobre una peça de metall, que simbolitza la indústria.

Les lloances que va publicar La Veu de Catalunya en morir Güell freguen l’exageració, però resulten lògiques si es té en compte que Güell va ser un dels principals finançadors de la Lliga Regionalista. El seu òrgan d’expressió arriba a dir: «Era un home ric que mereixia ser-ho. Ric de totes les riqueses materials i espirituals, doblement noble per la seva naturalesa i el seu títol».

No era tan habitual, tanmateix, que un diari esquerrà com El Diluvio es desfés en elogis cap a un notori capitalista. I, en canvi, així va ser:

L’enterrament va estar envoltat de solemnitat, amb la presència de nombrosos ciutadans i encapçalat per les primeres autoritats de Catalunya i de la ciutat. A l’església de Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona, es va oficiar un tedèum amb el cos present de Güell. Hi van assistir representants de les nombroses empreses i entitats que havien tingut relació amb el difunt. Nens i nenes de la Casa de la Maternitat; mariners de la Compañía Trasatlántica; obrers de la Colònia Güell; miners de la Pobla de Lillet i la Sociedad Hullera Española; empleats de la Compañía General de Tabacos de Filipinas, Banco Vitalicio, Crédito y Docks, Crédit Lyonnais, Compañía del Norte, Banco de Barcelona, Crédito Mercantil; membres del sometent de Santa Coloma de Cervelló, i mossos del Cercle del Liceu i del Círculo Ecuestre.^[051]

Inicialment, Eusebi Güell va ser enterrat a la capella familiar del cementiri del Poblenou, a la secció dels rics panteons, com era previsible. Anys més tard, el 1927, les seves despulles i les de la seva dona van ser traslladades al monestir de Pedralbes, atès que havien contribuït pecuniàriament a restaurar-lo. Alguns dels seus successors també serien sepultats en aquell recinte medieval fundat per Jaume II i Elisenda de Montcada el 1326. Antoni Gaudí, el genial protegit de Güell, morí vuit anys després del seu mecenes, el 7 de juny de 1926, atropellat per un tramvia a la Gran Via de Barcelona. Descansa a la cripta de la basílica de la Sagrada Família.