LA FRACASSADA CONSPIRACIÓ DE JOAN DE BORBÓ

En començar l’any 1945, quan els aliats encara no havien acabat d’ensorrar els alemanys a Europa i la Segona Guerra Mundial seguia cobrant-se milers de víctimes arreu del planeta, Joan Antoni Güell estava convençut que la dictadura franquista tenia els dies comptats, com els nazis alemanys i els feixistes italians. Pel que fa a Espanya, es va equivocar en trenta anys de diferència. Sí que va intuir, però —o potser ho sabia i no ho va deixar apuntat al dietari—, que els monàrquics espanyols volien posar fi al tirà i donar pas a un nou règim sota la batuta de Joan de Borbó. Curiosament, Güell es va avançar més de dos mesos a defensar bona part dels plantejaments que el mateix Joan de Borbó deixaria impresos en l’anomenat manifest de Lausana el 19 de març de 1945. A més, Joan Antoni Güell esmenta en les seves notes del mes de gener d’aquell any diversos personatges que, setmanes després, donarien suport al pretendent i patirien les greus conseqüències de plantar cara al dictador. El 17 de gener de 1945 Güell va escriure:

No crec que hi hagi un sol habitant d’Europa que no pensi que el règim de Franco toca a la seva fi. Encara que tothom es pregunta com es farà aquest canvi. Quan vaig començar aquest diari d’un expatriat, en el moment de la tragèdia espanyola de trista memòria, em vaig permetre proposar que els dos bàndols en lluita fessin les paus. I se’m va respondre: «Això és impossible! Quina bogeria! Això és que tu estàs amb els rojos!». Vaig dir, dos anys més tard, que una restauració monàrquica, de formes democràtiques i tendència autonomista, hauria pogut resoldre el problema nacional. I, malgrat el poc èxit que han tingut els meus suggeriments, em vaig permetre indicar el que crec que s’hauria de fer a Espanya avui perquè convergeixi amb l’actual política d’Europa. El general Franco, que segurament deu preferir sortir del palau del Pardo per la porta en lloc de per la finestra, hauria d’adreçar-se al més aviat possible al país; li hauria de dir tot el que creu que ha fet bé, però reconeixent el rumb que han agafat els esdeveniments a Europa i la necessitat que s’imposa a Espanya de no donar l’esquena a aquesta orientació. La seva proclamació podria acabar amb una conclusió patètica on anunciés la seva decisió de sacrificar-se per la pàtria i abandonar el poder en favor d’un regent. Aquest podria ser l’infant Alfons d’Orleans o bé el duc d’Alba; això permetria una evolució semblant a la d’Itàlia.

Alfons d’Orleans era cosí germà d’Alfons XIII. Aviador, va lluitar a la Guerra Civil amb les tropes colpistes contra la República. En acabar la contesa, va ser ascendit a general i va ocupar el comandament de la Segona Regió Aèria el 1940. Cinc anys més tard, va haver de renunciar a la seva carrera militar per haver donat suport a l’esmentat manifest de Lausana, en el qual Joan de Borbó va trencar definitivament amb la dictadura de Franco i, tot i haver-li donat suport fins llavors, ara que les democràcies aliades estaven a punt de vèncer, repudiava el règim vigent a Espanya perquè estava «inspirat des del principi en els sistemes totalitaris de les potències de l’Eix». Un hàbil canvi de camisa en tota regla. Del duc d’Alba, l’altre candidat proposat per Güell per assumir la regència durant la transició cap a la monarquia democràtica, ja se n’ha parlat en aquest llibre. En aquells moments era ambaixador de Franco a Londres. Però la seva aposta per la restauració de la monarquia en la persona de Joan de Borbó el va fer caure en desgràcia en les altes instàncies del règim.

Una setmana després de signar el manifest de Lausana —dit així perquè aquesta era la ciutat suïssa on residia l’hereu d’Alfons XIII—, Joan va demanar als seus partidaris que dimitissin els seus càrrecs a l’Administració franquista. Curiosament, només ho van fer els dos candidats a regent de Güell: Alfons d’Orleans i el duc d’Alba. Casualitat o Güell coneixia per avançat els plans de Joan de Borbó i dels seus dos partidaris més agosarats?

Com que potser tampoc tenia gaires altres obligacions a Beaulieu-sur-Mer, el comte de Güell fins i tot escriu en el seu dietari els noms d’alguns dels que haurien de ser ministres de l’Executiu de transició. El regent, segons els plans de Joan Antoni Güell, constituiria un govern provisional on podrien entrar els conservadors José María Gil-Robles i Miguel Maura, els socialistes Indalecio Prieto i Juan Negrín, el diplomàtic Salvador de Madariaga, el requeté comte de Rodezno i, és clar, el mateix comte de Güell.

El comte pensa en la importància dels símbols:

Aquest govern començaria per resoldre el problema de la bandera, que és ara el cavall de batalla, hissant una bandera blanca amb l’escut dels quatre regnes sense corona al mig. Crec que la bandera blanca, símbol de la pau, podria produir una impressió considerable al poble. En l’ordre exterior, el govern aportaria la seva adhesió i posposaria la seva participació, si més no econòmica, amb els aliats i trencaria oficialment amb Alemanya i Itàlia.

I es reafirma en la seva proposta confederal com la millor fórmula per vertebrar el país:

Ara, per divertir-nos, diguem que si tot això, que no arribarà mai, arribés tot seguit, i que si en comptes de gairebé setanta anys jo en tingués cinquanta, vet aquí el que faria: fundaria un partit polític amb el nom de Confederació Democràtica. Crec que dins d’aquest moviment, Alba, Madariaga, [Gregorio] Marañón i Gil-Robles, als quals conec, seguirien el meu programa. No em faig il·lusions; perquè em sembla impossible que homes que coneixen no només el passat i el present d’Espanya sinó també les realitats de la política mundial actual, puguin considerar avui com un ultratge a Espanya i els seus governants que se’ls proposi una forma de govern [confederal] que ja va ser-ho a l’Espanya dels Reis Catòlics, de Carles V i de Felip II, i que és ara la de la república dels Estats Units i de la Confederació Helvètica.

He de dir que, encara que no pogués disposar de la simpatia dels meus col·legues del Govern, disposaria del vot de Galícia, Navarra, País Basc, Catalunya, València, Balears i Canàries. I tot això ha de pesar. Em sembla impossible que els espanyols siguin menys clarividents que estrangers com Marton Hume, que fa quaranta anys va dir: «Els espanyols no podran viure si no és en una confederació»; i Björnson, que va escriure el 1873: «Al llarg de la seva història, els espanyols sempre han tingut aquest maleït costum de barallar-se en comptes de discutir. Em sembla fora de tot dubte que un Estat federal ha de ser per a ells la forma de govern definitiva». Aquest govern haurà de proclamar que el sufragi universal decidirà el règim: monarquia o república, i tots, republicans i monàrquics, obeiran la voluntat popular.

Els plantejaments de Güell eren molt més audaços que les reivindicacions incloses en el manifest de Lausana llançat per Joan de Borbó dos mesos després. Güell no esmenta aquest document en cap moment del dietari, per la qual cosa es pot suposar que no era dels monàrquics que estaven més ben informats de les conspiracions antifranquistes.

Les tasques primordials de la monarquia de Joan III haurien de ser, segons el manifest, les següents:

Aprovació immediata, per votació popular, d’una Constitució; reconeixement de tots els drets inherents a la persona humana i garantia de les llibertats polítiques corresponents; establiment d’una Assemblea Legislativa elegida per la Nació; reconeixement de la diversitat regional; àmplia amnistia política; una més justa distribució de la riquesa i la supressió d’injustos contrastos socials.

La somniada confederació de pobles ibèrics que propugnava Güell es queda al manifest de Lausana en una ambigu «reconeixement de la diversitat regional».

Monàrquic i també integrant de la Lliga Catalana, el comte de Güell tampoc no va signar un manifest que va fer córrer l’estiu del 1944, un cop alliberat París, Felip de Solà Cañizares, dirigent de la Lliga, en el qual se censurava l’actitud de col·laboració amb Franco d’alguns dels prohoms d’aquest partit. Solà precisava que, de fet, es tractava només d’actuacions de caràcter personal, ja que no hi havia cap organisme directiu de la Lliga, ni el seu consell de govern, ni l’assemblea del partit, que hagués decidit donar suport als militars insurrectes del 19 de juliol de 1936. Poc després, Solà, com a únic membre del consell de govern de la Lliga resident a França, va prendre la iniciativa de reunir antics militants del partit i proposar-los que participessin en la lluita contra el règim franquista i a favor de la reconstrucció política de Catalunya. La crida de Solà va tenir un escàs ressò entre els altres dirigents i militants de la Lliga, tant dins de Catalunya com a l’exterior. Entre els absents va brillar Joan Antoni Güell, que tenia el seu fill vetllant pel patrimoni familiar i la seva carrera personal des d’alts llocs de responsabilitat de l’Administració franquista, després d’haver lluitat contra els «rojo-separatistas».

Com la immensa majoria dels altres empresaris catalans, els burgesos alineats al voltant de la Lliga van treure profit econòmic de la victòria franquista, tot i que políticament sortissin molt afeblits de la guerra. Amb el nou règim, la burgesia catalana va recuperar les seves empreses i els seus negocis i va veure assegurada la seva supervivència com a classe propietària, però a costa de perdre bona part del seu pes polític. La classe dominant catalana, que amb la seva majoritària identificació amb la Lliga havia fet del catalanisme i de la voluntat de governar Espanya els dos eixos fonamentals de la seva actuació, es va trobar el 1939 que ja no podia continuar per aquest camí. Només podia adherir-se a un règim que era profundament anticatalanista o abdicar de tota pretensió política i dedicar-se als seus negocis i prou. Com escriu Borja de Riquer, el suport burgès català al franquisme va ser fruit, per tant, més de la necessitat social i econòmica que no pas de la convicció politicoideològica.

Les renúncies explícites al passat catalanista i els actes de contrició públics, com el de Ferran Valls Taberner, van ser molt escassos. En canvi, van predominar les conversions silencioses, interessades i tardanes, després del 1939. Això no va fer altra cosa que confirmar a les autoritats franquistes la seva vella teoria sobre la volubilitat política dels burgesos catalans.

En el terreny estrictament polític es pot dir que el desconcert va afectar la pràctica totalitat dels antics líders del regionalisme, com ho reflectirà la gran diversitat d’actituds. De Riquer analitza l’actuació dels principals dirigents de la Lliga Catalana durant els anys quaranta i hi troba comportaments força divergents: des de l’expatriació voluntària de Joan Antoni Güell López fins a la vehement conversió franquista de Ferran Valls Taberner; la participació de Joan Ventosa Calvell com a procurador a les primeres Corts del franquisme; la discreta actuació conspirativa promonàrquica de Ramon d’Abadal i Vinyals; el moderat activisme catalanista de Josep Puig i Cadafalch; els intents fallits per reconstruir la Lliga protagonitzats per Lluís Duran i Ventosa i Narcís de Carreras; la radicalització «republicanitzant» de Felip de Solà Cañizares i l’apartament absolut de la vida política, i fins i tot cultural, de la major part dels antics militants regionalistes.^[078]

El suport evident de les classes benestants catalanes al nou règim els impossibilitava de fer una política burgesa no franquista. La mort de Francesc Cambó en el seu autoexili argentí el 1947 va ser tot un símbol del desconcert i l’atzucac polític en què es trobava aquest grup social. Per això la major part dels burgesos catalans van optar per afrontar la travessa del desert franquista amb pragmatisme, oblidant-se del seu passat catalanista i dedicant-se, això sí, a fer diners. Així, per intentar convèncer els nous governants —o fer-se perdonar pecats passats—, la indústria tèxtil llanera catalana va ser el sector privat que va fer el donatiu més elevat de tot l’Estat espanyol a la División Azul: 500.000 pessetes, de les de l’any 1941 (equivalents al poder de compra de més de 430.000 euros de l’any 2012). És clar que pocs anys després bona part dels industrials catalans ja es permetien el luxe de deixar d’assistir als actes oficials del règim.

Idealista fins al final, a punt de complir els setanta-un anys, des d’un racó de la França acabada d’alliberar, lluny de les seves estimades Espanya i Catalunya, Joan Antoni Güell López encara creu en una Espanya i un món millors. En les darreres pàgines de Journal d’un expatrié, alça la veu amb eufòria: «Vull esperar i vull creure que no és lluny l’hora en què el meu país es desvetllarà. Vull creure que aviat el so de les campanes del món sencer arribaran fins als vells campanars espanyols i que, un dia, a trenc d’alba, les campanes d’Espanya cantaran a l’uníson, amb totes les de la terra, el naixement d’un món millor».