JOAN ANTONI GÜELL LÓPEZ, EL VALENT
A finals dels anys trenta del segle passat, un dels homes més rics d’Espanya havia perdut nou quilos de pes per pura desnutrició. Vivia exiliat, trist i angoixat, al sud de França, acollit a la casa d’una descendent de l’emperadriu Josefina, la dona de Napoleó. Estava enfrontat amb Franco i, encara que podia tornar a Espanya en qualsevol moment, es negava a fer-ho fins que s’instaurés una monarquia constitucional i democràtica. Al final de la Guerra Civil Espanyola i al començament de la Segona Guerra Mundial, un noble barceloní que posseïa una fortuna multimilionària en grans empreses i latifundis arreu de la Península i més de sis mil caps de bestiar a la rodalia de Madrid passejava la seva amargor per París i dormia sol en un hotel de mala mort de la capital francesa. Els seus fills i amics li recomanaven amb insistència que tornés al seu país, però ell s’hi negava. I només per una raó: per dignitat.
Un infreqüent sentit de l’honor va marcar la vida de Joan Antoni Güell, marquès de Comillas, comte de Güell, comte de San Pedro de Ruiseñada, gran d’Espanya, exalcalde de Barcelona. No pensava tornar a Espanya mentre estigués sota la dictadura franquista. El 18 de gener de 1937 va escriure en el seu dietari:
La meva decisió de mantenir-me allunyat d’Espanya és definitiva. Abans d’ahir vaig trobar-me amb un grup de parents que, un cop més, em van insistir perquè tornés a Espanya per adherir-me a la causa nacional. Pretenien emocionar-me i fer-me entendre el perjudici que podia representar el meu allunyament per a la meva situació financera i social. Els vaig dir: «La meva resposta a tot el que em dieu és aquesta: en aquest món només tinc por d’un únic tribunal: el de la meva consciència. Podré perdre tota la meva fortuna o el que vosaltres anomeneu la meva posició social i acabar els meus dies a l’exili o en un hospital, però podeu estar segurs que el que no perdré mai és la meva dignitat personal».[052]
Encara que durant la Guerra Civil Espanyola va menjar i dormir en una trista fonda parisenca, Joan Antoni Güell López va néixer en un palauet, va viure la major part de la seva vida en molts altres castells i mansions i fins i tot va regalar un palau al rei d’Espanya, Alfons XIII, amb qui havia jugat quan eren nens.
Aquell senyor de Barcelona, que deixaria petits tots els batejats amb aquest epítet anys després per l’imaginatiu Pasqual Maragall, va ser el primer fill baró d’Eusebi Güell Bacigalupi. Joan Antoni Güell López va militar a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. Va participar en l’organització de l’Exposició del 1929 de Montjuïc, de la qual la seva família va treure un sucós rèdit immobiliari i industrial. Va col·laborar amb la dictadura de Primo de Rivera, de qui es va convertir en amic íntim i conseller. Va ser alcalde de Barcelona per designi d’Alfons XIII. Va treballar incansablement, i bastant infructuosament, per millorar la imatge de la monarquia a Catalunya. Va aconseguir recuperar des de l’Ajuntament de Barcelona els símbols catalanistes durant la dictablanda que va succeir la dictadura primoriverista i va precedir la Segona República. I, des de molt diverses institucions culturals, va continuar amb la tradició del seu avi i del seu pare d’afavorir el mecenatge i l’impuls de la cultura i l’art de Catalunya.
Joan Antoni Güell López no només va ser una persona compromesa políticament i socialment i amb un estricte sentit de la dignitat. També va demostrar ser un visionari, en el millor sentit de la paraula. Com que és poc probable que es degui al fet que estigui inscrit en l’ADN dels seus ancestres, potser és un efecte en gent que ha pogut voltar més pel món que la majoria dels seus coetanis. Joan Antoni Güell va expressar sovint idees avançades al seu temps. Als anys trenta del segle passat, ja proposava que els trens que sortien de Barcelona estiguessin connectats per l’ample de via europeu amb Berlín, París, Viena i Brussel·les. Poc després de l’Exposició Universal de Montjuïc, va defensar que les instal·lacions s’aprofitessin per celebrar mostres sectorials i professionals de corporacions i gremis d’arreu d’Espanya; ho va propugnar molt abans que Barcelona es convertís en la «ciudad de ferias y congresos», màxima categoria que estava disposada a concedir el desarrollismo franquista a la capital catalana. També als anys trenta va insistir el pioner Joan Antoni Güell en la necessitat que el castell de Montjuïc, símbol de les pitjors reaccions autoritàries de la monarquia borbònica, fos traspassat a l’Ajuntament i convertit en un lloc d’esbarjo dels barcelonins. I això que encara no havia arribat la Guerra Civil i la fortalesa no s’havia convertit en presidi i patíbul de milers de catalans dels dos bàndols i, per damunt de tots ells, de Lluís Companys, el primer president democràtic afusellat a Europa. Les propostes de Joan Antoni Güell eren sorprenentment progressistes per a algú que havia crescut en un ambient conservador; idees avantguardistes, tan assenyades com incompreses pels seus coetanis amb més poder que ell i que potser s’haurien estalviat alguns disgustos si li haguessin fet una mica més de cas.
Es diu sovint que a la gent amb aspiracions li convé ser al lloc precís en el moment adequat. Joan Antoni Güell López, indissimuladament ambiciós, va demostrar en nombroses ocasions tenir el do de l’oportunitat. Potser també ho va rebre per herència genètica del seu pare i dels seus dos avis barons. En qualsevol cas, les seves influències familiars van servir de molt. I encara que no rebés sempre res tangible de manera immediata, sí que li va permetre ser testimoni privilegiat de moments que passarien als annals de Barcelona, Catalunya i Espanya.