GAUDÍ I LA FINCA GÜELL DE PEDRALBES

Al mateix temps que assumia més responsabilitats empresarials per la mort del seu sogre, Eusebi Güell ampliava les seves terres a Pedralbes. L’origen de la finca familiar eren les hisendes de can Feliu i can Torre Baldiró que Joan Güell Ferrer havia comprat anys enrere a la part baixa de Sarrià, tocant a les Corts. El 1885 constituïen una magnífica propietat amb diversos edificis que Eusebi havia engrandit amb més adquisicions. Va encarregar al seu amic arquitecte Joan Martorell que reformés la torre de can Feliu i havia comprat encara més finques: una coneguda com can Cuyàs de la Riera (abans can Bassas), que limitava al nord amb can Feliu i al sud amb can Torre Baldiró; una altra que es deia Torre Rodona, situada al costat d’on es troba ara el Gran Hotel Princesa Sofía, i d’altres situades a la zona més pròxima a la muntanya de Sant Pere Màrtir i l’actual caserna militar del Bruc, com can Canals i la Font del Lleó^[026] Tot aquell conglomerat de finques d’origen agrícola amb els seus corresponents masos, amb una extensió total de trenta hectàrees, va convertir Eusebi en el propietari més important de la zona. Tots aquells terrenys d’origen rural es convertirien amb el temps en un sòlid fonament del patrimoni immobiliari de la dinastia Güell. Els seus descendents van provar, anys després, d’augmentar els valors dels terrenys i, al mateix temps, pujar punts davant de la Corona convertint una part d’aquella enorme hisenda en un Palau Reial.

Eusebi va encarregar a Gaudí que construís els murs de la propietat i les tres portes, la més important de les quals es trobava a l’entrada de la carretera particular de la família, que actualment es veu a la confluència de l’avinguda de Pedralbes i el passeig de Manuel Girona. Gaudí també va bastir diverses xemeneies a la casa, un estable i un picador per a cavalls amb torres de ventilació de tipus oriental. El quiosc que va crear per ser dut a Comillas amb motiu de la visita d’Alfons XII va ser reubicat a Pedralbes, que es va convertir en la residència d’estiu dels Güell. La resta de l’any vivien a la rambla dels Caputxins de Barcelona.

Verdaguer va batejar la finca de Pedralbes com Satalia en record d’aquella ciutat de l’antiguitat coneguda pels seus horts de llimoners i tarongers. Això va servir d’inspiració a Gaudí, que a la reixa repujada que donava entrada a la finca va representar una rèplica dels mític jardí de les Hespèrides amb el seu fotogènic drac guardià encadenat.

La relació de Güell amb Gaudí i Verdaguer va ser constant i profitosa. Eusebi va sufragar dues de les obres del poeta, El somni de Sant Joan i Canigó, i va convidar Verdaguer a residir a la finca de Pedralbes perquè es pogués dedicar a escriure amb la màxima tranquil·litat.

Isabel Güell López, la primogènita d’Eusebi, va deixar escrit el testimoni d’aquestes estades recordant al «místico padre Verdaguer, siempre con mis hermanos menores buscando los rincones más sombríos del jardín para oir cantar a algún ruiseñor».^[027]

De ben segur, Verdaguer es deuria trobar més a gust amb els Güell que amb els López, quan encara vivia el patriarca Antonio López. Verdaguer es va avenir molt amb el seu fill, el beat Claudio, i la seva submisa esposa. Però amb el primer marquès de Comillas, una persona gens acostumada a rebre ordres i que li portessin la contrària, va protagonitzar escenes poc agradables com aquesta que relata Juan Antonio Güell López:

El padre Verdaguer, gran poeta, pero hombre de origen muy modesto; buen sacerdote, pero propenso al autoritarismo en el desempeño de su capellanía, siempre almorzaba en la mesa que mi abuelo presidía. Por su cortedad natural daba a quienes le acompañaban la sensación de que le significaba un verdadero sacrificio ocupar un puesto en aquella mesa, donde se encontraba cohibido y no identificado a veces con lo que allí se decía. En una sobremesa, don Antonio la había emprendido a favor de la supremacía del poder civil sobre el poder eclesiástico. El padre Verdaguer, en su deseo de cortar un tema que le parecía impropio para su dignidad sacerdotal, se levantó por propio impulso para «dar gracias». Ya había empezado el buen poeta a adentrarse por el padrenuestro cuando el gran vozarrón de mi abuelo estalló tonante: «Padre Verdaguer: esta casa es la mía y esta mesa la presido yo. Solo a mí me corresponde decir cuándo llega el momento de que usted rece en ella».

El pobre mosén Cinto quedó corridísimo. Mi abuelo tenía un genio muy vivo, propicio a reacciones tremendas. Afortunadamente para él, en su época, estaba de moda tener mal genio.^[028]

Viatger empedreït, Eusebi Güell va començar el 1884 una llarga gira per Suïssa, França, Alemanya i Rússia i va voler que Verdaguer l’acompanyés. Proveïts tots de passaport diplomàtic i de les recomanacions d’Alfons XII, els Güell i Verdaguer van visitar les corts imperials de Berlín i Sant Petersburg, sense oblidar-se d’anar a veure a Munic la infanta Pau, la germana del Rei. En aquell periple, però, es van evidenciar nombroses opinions contraposades entre el mecenes i el poeta, que començava a mostrar símptomes de la inestabilitat psíquica que el conduiria a la inhabilitació sacerdotal.