AMPLE DE VIA EUROPEU
Com els seus antecessors, Güell sempre pensava en iniciatives que poguessin modernitzar la societat del seu temps i, se suposa, beneficiar també els interessos de la seva benestant família. Una d’aquestes idees que no va anar més enllà fins moltes dècades després va ser la ja apuntada homologació de l’ample de via ferroviària espanyol amb l’europeu. I una altra, destinada a combatre la manca d’habitatges socials amb uns pressupostos públics precaris, va ser aixecar pisos per a les classes menys afavorides als terrats de les finques benestants de l’Eixample barceloní. La primera idea, la ferroviària, trigaria més de tres quarts de segle a fer-se realitat, a empentes i rodolons i vinculada al tren de gran velocitat (TGV) o alta velocitat espanyola (AVE). La segona seria adaptada pels especuladors del porciolisme durant la dictadura franquista, que van malmetre l’estètica de bona part dels edificis més aprofitables del centre de Barcelona, a canvi d’oferir àtics i sobreàtics a la classe mitjana que volia residir a l’Eixample, però en cap cas van pensar a dedicar-los a les persones amb pocs recursos.
Per posar fi a l’aïllament comercial en què es trobava Espanya, Güell va propugnar, a finals del primer terç del segle XX, la unificació del «rail internacional» des de Cervera de la Marenda (França) fins a Barcelona.
Es decir, que las mercancías puedan entrar y salir de España sin cambiar de vagón. Considero este asunto de enorme trascendencia para Barcelona y para toda nuestra región, significando el hecho de que los grandes expresos europeos puedan rendir en el corazón de nuestra ciudad sin transbordos en la frontera, siempre molestos y enojosos; la incorporación de la misma al núcleo de grandes capitales, cesando la situación de aislamiento en que, por culpa del ancho de la vía, en la actualidad se halla. Los vagones directos de Berlín, París, Viena, Bruselas y aun de los países nórdicos, a Barcelona, harán de nuestra ciudad una eficaz propaganda al atravesar Europa.
La paradoxa d’aquesta idea tan clarivident i avançada al seu temps és que prové del nét d’un dels grans apòstols del proteccionisme espanyol, Juan Güell Ferrer, que es va enfrontar al lliurecanvista Govern espanyol per defensar els interessos dels industrials catalans davant de les importacions britàniques. Lluny de tancar fronteres com proposaven alguns avantpassats seus, Joan Antoni Güell López reconeixia que l’homologació europea de l’ample ferroviari afavoriria els consumidors gràcies a la lliure competència. Encara que fos a costa dels interessos dels agricultors, ramaders i industrials espanyols.
No se trata solo de satisfacciones de carácter moral en la solución de este problema. Reviste el mismo tal importancia económica que compensarán sobradamente los beneficios que el cambio de vía habrá de reportar los sacrificios que el mismo signifique. La unificación del ancho de vía hasta Barcelona pondría desde luego en competencia las carnes del sur de Francia con las de Galicia, que tienen hoy acaparado el mercado de nuestra ciudad, y se reflejaría también, por la competencia, en el abaratamiento de otros alimentos, como los huevos, de los que tantos millones se importan anualmente.
De totes maneres, el trajecte recorregut per aquesta proposta va ser tan curt com el de les iniciatives dedicades a millorar les relacions hispanocatalanes: «Todos mis esfuerzos para que esto se realice han sido inútiles hasta ahora».
També van resultar estèrils els suggeriments per resoldre el problema de la manca d’habitatges per als barcelonins més desafavorits. Joan Antoni Güell López pretenia que els immobles més amplis de la ciutat fossin obligats a construir pisos de tres habitacions per poder-los llogar a la gent amb pocs recursos. Va calcular que l’operació significaria la creació de trenta mil pisos nous als terrats de Barcelona. L’Associació de Propietaris, en paraules del mateix Güell, va «posar la proa» al projecte, que va ser titllat de «socialista» i d’«atemptat a la propietat»; dos insults tan gruixuts com desencertats per a un dels majors terratinents i magnats immobiliaris no només de Barcelona sinó de tot Espanya, encara que suficients perquè el pla també quedés ben guardat en un calaix.