EVASOR DE DIVISES POC ESPLÈNDID
Alguns anys després de la victòria dels països democràtics a la Segona Guerra Mundial, el règim franquista va flexibilitzar la seva actitud envers els monàrquics i conservadors demòcrates. Juan Antonio Güell va poder tornar a Espanya, però només podia establir-se definitivament en una illa: Mallorca. Allà va passar els últims anys de la seva vida el comte de Güell, en una casa de la localitat de Santanyí anomenada Cala d’Or, on va convidar un munt d’artistes i des d’on va instituir el 1956 la Fundació Güell. En un nou desafiament a les autoritats franquistes, Güell va decidir que l’àmbit d’actuació de la fundació fossin els Països Catalans, un altre concepte que causava urticària al règim.
Igual que els seus avantpassats, Güell dedicava una quantitat important de diners al mecenatge de les arts. Però no es pot dir que tenia la mà foradada. José María Ramón de San Pedro, que va ser apoderat de Güell i del seu fill i va arribar a ostentar la vicepresidència de la Trasatlántica, va escriure als primers anys cinquanta del segle passat un compendi de les nombroses converses que va mantenir amb l’expansiu Juan Antonio Güell López. Ramón de San Pedro és considerat per alguns monàrquics com Luis María Anson «un personatge singular, discret i clau en algunes qüestions decisives de la Restauració[079] de la monarquia borbònica als anys setanta del segle passat». A més, es va ocupar durant anys de la cartera de valors de Victòria Eugènia mentre Juan Claudio Güell era el cap de la Casa de la Reina i va aconseguir de Franco que les 250.000 pessetes anuals que ella rebia de pensió per les seves «capitulacions matrimonials» amb Alfons XIII es convertissin en un milió de pessetes.[080]
En l’esmentat mecanoscrit, Ramón de San Pedro desvela que Joan Antoni Güell López estava «obsessionat» per treure d’Espanya la major quantitat de diners possible, perquè estava convençut que una revolució posaria fi al règim franquista. Segons el seu apoderat, va treure d’Espanya més de vint milions de pessetes (equivalent a 7,6 milions d’euros del 2012) en diferents remeses que va invertir durant el seu exili francès en rendes vitalícies. L’operació no va acabar sent gaire bon negoci per culpa de les contínues devaluacions del franc francès que es van produir en aquells anys.
Ramón de San Pedro reprodueix fidelment les extenses confidències que li fa Joan Antoni Güell, el qual li arriba a confessar fins i tot que, a mitjan segle XX, somniava a ser president de la Generalitat de Catalunya si alguna vegada, encara que fos llunyana, desapareixia la dictadura franquista.
L’amanuense Ramón de San Pedro no s’estalvia crítiques al seu patró. Es queixa que mai hagués rebut per la seva feina com a apoderat dels negocis de Joan Antoni Güell López i del seu fill, Ruiseñada, la menor atenció material. «Era poco generoso», afirma, abans de sorprendre recordant que quan el comte, que es feia dir «monseigneur» als hotels de Niça, passava alguns dies a Biarritz, a la costa atlàntica, «daba vacaciones a su ayuda de cámara Noel, se vestía con ropas usadas y viajaba en autobuses, con todo lo cual cobraba aspecto de un señor de vida apretada». Segons Ramón de San Pedro, aquest estrany canvi de vestuari «formaba parte de su histrionismo ante la concurrencia española», que el podia veure així a la costa del País Basc francès, però no a la Costa Blava, on el nivell de vida que volia exhibir amb la seva indumentària era força més exquisit.
Malgrat el seu entusiasme, el dinàmic Joan Antoni Güell López no va sobreviure a la llarga nit de pedra que va imposar Franco sobre Espanya. El comte de Güell i marquès de Comillas va morir a la seva finca mallorquina de Cala d’Or el 17 de març de 1958, després d’un primer matrimoni infeliç amb Virginia Churruca i unes segones noces tardanes —als setanta-vuit anys— amb Josefina Ferrer-Vidal, una neboda en segon grau. Primer va ser enterrat a Felanitx (Mallorca) i, posteriorment, les despulles van ser traslladades al reial monestir de Pedralbes, al costat de les dels seus avantpassats directes i no gaire lluny de la tomba de la reina Elisenda de Montcada. Sense amagar els seus aires de grandesa, el comte va deixar escrit el seu desig de ser enterrat a Catalunya, a la vora de la mar Mediterrània, amb el seu fèretre embolicat en una senyera amb les quatre barres. El seu hereu, Juan Claudio Güell, li sobrevisqué només un mes, després de servir amb demostrada lleialtat tant Joan de Borbó com, sobretot, el general Francisco Franco.