L’ENSULSIADA CATALANA

Güell va recordar així la caiguda de Catalunya. No es va equivocar gens en els seus pronòstics més pessimistes.

Catalunya s’ha rendit. Milers de catalans entren a França. Un ministre francès ha marxat cap a la frontera, on organitza camps de concentració per als refugiats. La ràdio anuncia l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, desfilant sobre la Diagonal, precedides per les divisions italianes i les bateries i els tancs de l’exèrcit alemany. Des de l’entrada de les tropes, Franco ha publicat un decret que suspèn les llibertats catalanes. Afegeix que d’ara en endavant Catalunya tindrà «l’honor de ser una de les 49 províncies espanyoles». Crec que, com ha fet al País Basc, el Govern de Franco prohibirà a Catalunya l’ús de la llengua catalana. Amb la caiguda de Catalunya, es pot considerar la guerra espanyola acabada; crec que malauradament la tragèdia espanyola continuarà.

El comte de Güell lamenta la pèrdua de les llibertats a Espanya i a Catalunya, i repudia els seus actuals governants. Però tres anys abans, va ser un dels firmants d’un poc conegut manifest de suport a Franco i favorable a posar fi a la «revolució anarcomarxista». Com detalla Borja de Riquer en el seu llibre El último Cambó, l’octubre del 1936, el líder de la Lliga va redactar i subscriure una declaració d’adhesió als militars revoltats i va organitzar la recollida de signatures de suport a l’escrit entre els catalans fugitius. Les negociacions entre els catalanistes i els representants dels militars colpistes van prosseguir alguns dies i finalment es va pactar un escrit.

Joaquim Maria de Nadal, que va ser secretari polític de Cambó, ho explica en una carta dirigida a Ferran Valls Taberner el 23 d’octubre de 1936:

Amb l’acord de Burgos s’ha convingut la publicació d’un document —que quedarà redactat segons la fórmula que acompanyo— subscrit pels catalans més qualificats que es troben fora d’Espanya, en el qual s’expressi la protesta contra l’actuació dels homes que governen la Generalitat i es consigni la simpatia i adhesió envers l’exèrcit alliberador.

Sembla que va ser Joan Ventosa Calvell qui, en la seva primera entrevista amb el mateix general Franco a Burgos, a començaments del mes d’octubre, li havia plantejat la possibilitat que una sèrie de personalitats catalanes redactessin un document públic d’adhesió a la causa dels militars. La història d’aquesta declaració o carta d’adhesió és una mica estranya, perquè la seva existència no va ser divulgada ni pels seus redactors ni per cap dels seus firmants, ni tan sols pels seus receptors, cosa que no deixa de ser simptomàtica. Quan desvela i analitza el document, Borja de Riquer.^[072] opina que el fet que alguns dels firmants demanessin per escrit que no es fessin públics els noms, per evitar represàlies contra els seus familiars encara residents a Catalunya, no sembla motiu suficient perquè no es donés a conèixer el text de la declaració.

L’escrit va ser redactat amb tota seguretat per iniciativa del mateix Cambó, que el va firmar a Trieste el 22 d’octubre de 1936. Aquesta atribució es basa en el fet que Cambó va firmar al full que porta la primera data, el 22 d’octubre, mentre que les altres porten dates posteriors. A més, aquest és l’únic full en què el lloc i la data estan escrits a màquina i no a mà; així, doncs, deu ser amb tota seguretat el text original del qual es van fer còpies perquè fossin firmades.

El text és una declaració, és a dir, una manifestació pública de l’opinió dels firmants. Com diu el breu encapçalament, es va redactar per ser lliurada a Franco, que des de l’1 d’octubre de 1936 ja era el «cap de l’Estat» espanyol i reunia tots els poders civils i militars. De Riquer considera que la declaració es pot dividir en tres parts.

A la primera es diu que el document és un text redactat i firmat exclusivament per «catalans de diferents ideologies i procedències». Els firmants manifestaven la seva protesta per la situació que es vivia a Catalunya, denunciaven l’actuació del Govern de la Generalitat, el clima de revolució anarquista i marxista existent i els assassinats comesos, la destrucció dels tresors artístics i la ruïna econòmica imperant.

A la segona part, els signants afirmaven la seva voluntat d’unió amb els altres espanyols: «Nuestra tierra quiere seguir unida a los otros pueblos de España por el amor fraternal y por seguimiento de unidad de destino». Manifestaven igualment el desig de contribuir «a la obra común de liberación de la tiranía roja y de preparación —o reparación— de la grandeza de España».

L’escrit incloïa també una salutació a «los que luchan en las filas del ejército liberador» i exhortava els catalans a unir-s’hi «ofrendando sus vidas para el triunfo de la causa de la civilización en la lucha contra la barbarie anarquista y comunista».

A la tercera part, a més de dir que el mateix que passava a Catalunya passava en altres indrets d’Espanya, els firmants asseguraven que feien aquella declaració de protesta perquè la majoria dels catalans no estaven en condicions de poder fer-la lliurement.

La declaració, tal com va ser lliurada als militars, duia, a més, un afegit final explicatiu de la intencionalitat de l’escrit i de la representativitat social dels firmants. Aquest últim text, que no figura en els fulls de les firmes, devia ser redactat dies després possiblement pel mateix Joan Ventosa Calvell.

Durant uns pocs dies, entre el 22 i el 26 d’octubre, es van recollir firmes de polítics, intel·lectuals i homes de negocis catalans residents a Itàlia, Bèlgica i França fins a aconseguir l’adhesió d’un total de cent vint-i-vuit persones que van firmar en divuit fulls diferents. Hi predominaven els residents a Itàlia. La major part dels firmants, noranta-vuit en total, feien constar la seva professió i vint d’ells també mencionaven els càrrecs polítics que havien exercit en el passat. Hi havia una notable presència d’homes de negocis i professionals liberals, com també de dirigents i militants de la Lliga Catalana.

Dels signants que van fer constar que havien exercit algun càrrec polític, quatre esmenten la seva condició d’exministres. Tres són dirigents de la Lliga —Cambó, Ventosa i Rahola— i el quart és el monàrquic comte de Caralt. També firmen dos exalcaldes de Barcelona, Ramon Coll i Rodés i el mateix comte de Güell, tots dos pertanyents a la Lliga, tres senadors, onze diputats o exdiputats a Corts, tres exdiputats provincials, quatre exregidors i l’exconseller de la Generalitat Duran i Ventosa.

A més de Joan Antoni Güell, del periodista Agustí Calvet, Gaziel, exdirector de La Vanguardia, i del compositor Frederic Mompou, entre els firmants hi ha importants empresaris de l’època com R. Pujol i Güell, J. Barnola, Santiago Gorina, Juan Mas Bagà, Manuel Sagnier, José Ballvé, José Badrinas, Luis i Carlos Girona, Gonzalo Arnús, E. Martí Carreto, Luis Amat, E. Veiga, Juan Fanés, Pedro Cabot, Julián Carbonell, José María Condeminas, Francisco Ribó o A. Macaya.

La declaració d’adhesió va ser lliurada personalment per Joan Ventosa Calvell al general Dávila, llavors president de la Junta Nacional de Gobierno, a Burgos, el 9 de novembre de 1936, menys de quatre mesos després de l’esclat de la Guerra Civil.

Encara que la majoria dels dirigents de la Lliga Catalana van col·laborar activament o implícita amb els militars revoltats, també hi consten algunes excepcions. Hi va haver qui es va negar a manifestar l’adhesió explícita a la «causa nacional». I qui fins i tot va criticar l’actitud col·laboracionista dels seus coreligionaris i va reafirmar públicament les seves conviccions democràtiques i catalanistes. Güell va fer això segon, però es va abstenir de reprovar els seus companys de la Lliga. Potser perquè en el seu moment va rubricar aquell manifest primerenc.