A FAVOR DEL FEDERALISME I EL SENAT CATALÀ
El 13 de maig de 1977, poc més d’un mes abans de les primeres eleccions democràtiques que se celebrarien a Espanya des del començament de la Guerra Civil, Carlos Güell va manifestar a El Noticiero Universal que era partidari que «a través d’un procés pugui arribar-se a l’organització federal de l’Estat espanyol, com a sistema de solidaritat entre aquestes regions».[105] Amb aquesta declaració d’intencions, Carlos Güell ressuscitava molts anys després —i potser sense ser-ne conscient— la vella aspiració confederal d’un ancestre seu, Juan Antonio Güell, que, com hem vist, va arribar a ser alcalde de Barcelona, tot i que no per elecció democràtica sinó per designació reial. Com va assenyalar Antón Costas en un article abans esmentat, admirava de Güell de Sentmenat «su valentía moral y su coraje político para, sin perder nunca las formas amables y educadas que le caracterizaban, decir lo que creía que tenía que decir en cualquier circunstancia y situación».
Així, el desembre del 1977, va expressar la seva preocupació per l’excessiu increment dels preus del productes de consum: «Una inflació del 30% pot ensorrar fins i tot el sistema democràtic», va manifestar al Diario de Barcelona[106] A finals dels anys setanta del segle passat, Espanya estava vivint una conjuntura econòmica difícil i una crisi institucional plena d’incerteses a causa d’un canvi de règim polític d’ampli abast, que deixa petit el que prediuen alguns analistes actuals. Per això, representants de les elits empresarials d’aquella època com Güell van arribar a advertir a l’escola de negocis ESADE: «Estem vivint en un ambient de violència, falta d’autoritat i radicalització, que genera inseguretat i preocupació». En un dels sancta sanctorum del sector de la burgesia catalana que apostava per l’aggiornamento, Güell va dir si fa no fa, fent de portaveu oficiós dels industrials i financers partidaris de la democràcia, que, si no es resolien aviat les greus adversitats econòmiques i polítiques, el país corria un seriós perill d’involució… o de revolució. Com en anteriors i posteriors ocasions, va expressar el que pensava sense por del que dirien d’ell.
Tanmateix, la transició política seguia fent camí. I, a Catalunya, aquest trajecte cap a la democràcia també passava per la consecució de l’autonomia. Durant la redacció del projecte de l’Estatut de Sau, Carlos Güell, que era un dels seus ponents, va anunciar a Mundo Diario una proposta que amb ulls d’avui sembla estrambòtica: «Queremos la representación de las comarcas en el Parlament de Catalunya y una de las fórmulas posibles sería crear una segunda cámara cuya función sería o no [sic] la de un senado».[107]
Una de les conseqüències de la davallada de Centristes de Catalunya a les eleccions municipals del 1979 va ser la pèrdua d’influència de Güell dins del partit, en benefici del seu amic Joaquim Molins. El juny del 1979, dos mesos després dels comicis locals, Molins va ser confirmat en el càrrec de secretari general d’Unió del Centre de Catalunya (UCC, partit integrat a la coalició Centristes de Catalunya-UCD), mentre que Güell deixava de ser president executiu del partit i quedava com a president del consell nacional, de menor importància, perquè ja no formava part del comitè de govern, l’organisme executiu.
UCC, UCD i UDCA, el grup democristià encapçalat per Anton Cañellas que es va escindir d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), es van fusionar aquell mateix mes de juny en un sol partit. Havien estat tres partits —o partidets— que lluitaven a Catalunya per un lloc sota el sol del centrisme (encara no s’usava tant l’anglicisme mainstream) amb altres organitzacions de caràcter liberal o tímidament socialdemòcrata com Convergència Democràtica, Esquerra Democràtica i la mateixa Esquerra Republicana d’Heribert Barrera. Potser les distingia el seu menor o major accent catalanista i el seu historial més o menys antifranquista. Güell trigaria poc a deixar UCC amb la sensació d’haver estat traït pels seus companys de partit. Es va recordar d’aquell breu diàleg que Winston Churchill va mantenir amb un diputat novell britànic quan aquest va entrar a la Cambra dels Comuns. «Així que aquests d’aquí al davant són els nostres enemics?», va preguntar el debutant al veterà. «No, aquests són els nostres adversaris; els nostres enemics els tenim aquí al darrere», li va respondre l’avesat Churchill assenyalant els escons del seu propi partit, el conservador.