EL CUNYAT QUE VA VENDRE PROPIETATS DEL REI
El nombre total de catalans arribats a la zona franquista durant la guerra és difícil d’avaluar, però podria apropar-se als cinquanta mil, com afirmava la revista Destino. Pel que fa als catalans que van combatre dins de l’exèrcit franquista, algunes estimacions parlen d’entre vint mil i quinze mil. Un d’aquests guerrers de Franco va ser Juan Claudio Güell, l’únic fill home de Joan Antoni Güell López.
Josep Bertran Musitu, un dels abans esmentats catalans de Franco, era cunyat de Joan Antoni Güell López. Estava casat amb Maria Cristina Güell López. Gràcies a aquest matrimoni, Pepe —així l’anomenaven la família i els amics— va arribar a ser president d’Asland, Compañía General de Asfaltos y Portland, S. A., fundada el 1904 pel seu sogre, Eusebi Güell Bacigalupi, una de les primeres empreses de ciment d’Espanya. Gràcies a la seva col·laboració amb el règim franquista, Pepe Bertran sempre va tenir un tracte preferent amb les seves autoritats econòmiques.
Advocat de professió, Josep Bertran (Montpeller, 1875-Barcelona, 1957) va seguir Francesc Cambó quan aquest va ser nomenat ministre de Finances el 1921 per formar part d’un govern presidit per Antonio Maura. En aquell gabinet va ser subsecretari i, un any més tard, ministre de Gràcia i Justícia durant tres setmanes en un govern del conservador José Sánchez Guerra. Es va retirar de la política amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera i no hi va tornar fins a la proclamació de la República.
Cambó, Bertran i Joan Antoni Güell López es van conèixer a l’Associació Escolar Catalanista quan estudiaven a la universitat. Cambó va estar a punt de ser cunyat de Güell, perquè es va enamorar d’una germana seva Josefina, però aquesta va morir de tuberculosi quan estaven a punt de formalitzar el prometatge.
Güell explica:
Cambó era en la universidad una promesa cierta de lo que luego fue. Destacaba por sus méritos personalísimos, puesto que le faltaban las facilidades iniciales que en la vida suelen dar el proceder de una familia notable y con dinero; de esto último, en su juventud, Cambó andaba escasísimo.
Cambó i Güell no van congeniar mai gaire. Cal no oblidar que en pàgines anteriors s’explica que el cap de la Lliga va ser dels primers a oposar-se al projecte de Joan Antoni Güell López de capitalitzar l’erecció d’un palau reial a les propietats dels seus pares a Pedralbes.
Al contrari que Cambó, Pepe Bertran sí que era de casa bona. El seu pare, Felipe Bertran de Amat, havia estat diputat a Corts i senador. El despatx d’advocats de Bertran Amat era famós, encara que amb el temps arribaria a ser superat en prestigi pel del seu fill. I el pare, és clar, n’estava cofoi. Pepe Bertran va acabar sent l’advocat de confiança d’Alfons XIII. L’endemà de la proclamació de la Segona República, Bertran va entrar al Palau Reial per complir un encàrrec del monarca destronat. Ho explica el seu cunyat Joan Antoni Güell López:
Mientras el pueblo soberano festejaba el acontecimiento con una inmensa romería republicana, Pepe consiguió sacar de palacio muchos objetos de valor —propiedad personal de los Reyes— más todos los valores propiedad de Alfonso XIII y de los infantes que se hallaban en unas cajas a las que nadie se atrevió a acercarse los días 13 y 14 [d’abril de 1931]. Creo que medió la comprensión del nuevo director general de Seguridad, don Carlos Blanco, republicano de reciente cuño, que por cierto duraría muy poco en el cargo.[074]
En el mecanoscrit inèdit fins ara, Joan Antoni Güell revela que els valors del Rei van poder ser venuts al borsí del carrer d’Avinyó de Barcelona, «a través de una banca adscrita al mercado libre», perquè era el lloc en què les compravendes no havien de quedar enregistrades, al contrari que a les borses oficials, on sí que hi havia l’obligació de conèixer els noms de venedors i compradors.