AMIC DEL REI I DEL DICTADOR

Va pagar deutes de joc a Miguel Primo de Rivera.^[053] perquè pogués conspirar sense cap llast en la seva imatge i convertir-se en dictador. Güell va ser testimoni de les gestions dutes a terme al despatx del capità general de Catalunya per al pronunciament militar, «d’esquena i sense el vistiplau del Rei». Joan Antoni Güell López va ser a l’hotel Ritz de Madrid amb Primo de Rivera quan el general, físicament derrotat, es va assabentar que seria substituït pel general Dámaso Berenguer. Era a les estances privades del Palau Reial de Madrid quan Alfons XIII va aparèixer sostenint Victòria Eugènia amb el vestit de núvia completament tacat de sang després de l’atemptat amb bomba que van patir quan sortien de casar-se. De jove, la seva família va intentar casar-lo amb la infanta Maria Teresa, germana d’Alfons XIII^[054] Va ser el comissari regi de l’Exposició Universal del 1929 quan la va inaugurar aquell rei, el mateix «amic de la infància» que més endavant li agrairia els esforços per construir-li un palau a Pedralbes a partir d’una antiga mansió dels Güell.

Fill de comtes, marquesos i grans d’Espanya, Joan Antoni Güell López difícilment podia deixar de ser un monàrquic convençut. Això no li va impedir, però, ser crític amb la Corona espanyola del primer terç del segle XX. El preocupava la seva inoperància i escassa sensibilitat envers Catalunya i la seva opinió pública. Estava persuadit que aquella indiferència envers una regió tan important per al creixement econòmic espanyol —els avenços de la Revolució Industrial només havien arribat amb força allà i al País Basc— i l’animadversió envers el creixent nacionalisme no podien conduir a res bo. A més del seu suport a la Lliga Catalana i de les seves propostes autonomistes, les iniciatives gairebé personals de Joan Antoni Güell López d’erigir un palau reial a Barcelona (que va estar a punt de construir-se al parc Güell) perquè el monarca estigués més temps a Catalunya i de demanar que el control del castell de Montjuïc passés de les mans de l’exèrcit a l’Ajuntament tenien com a objectiu acostar la Corona a la regió més desafecta amb la dinastia borbònica.

La ceguesa del monarca i la cort davant de Catalunya i les seves aspiracions autonomistes representava per a Güell López un perill greu i imminent per a l’estabilitat política espanyola, un temor que es va veure confirmat anys després amb una virulència que ni els més pessimistes podien imaginar. A parer seu, la concessió d’una autonomia, controlada pels dirigents moderats de la Lliga com ell, frenaria el malestar creixent i la radicalització dels republicans i nacionalistes més abrandats. Joan Antoni Güell López va deixar-ho escrit en castellà al seu dietari:

La malhadada idea de haber unido la dinastía a la fórmula política unitaria y centralista y la actuación de la Dictadura [de Primo de Rivera] exagerando este sentido, uniendo el concepto de patriotismo a una organización política determinada y utilizando hasta la actuación personal del Rey durante sus últimas visitas a Cataluña en aquel mismo sentido, creo que necesariamente arrastrará a la Monarquía.^[055]

En una carta al general Berenguer, president del Consell de Ministres del penúltim Govern d’Alfons XIII, Joan Antoni Güell López insistia en la necessitat de concedir més autonomia a Catalunya i que la Corona intensifiqués la seva presència a Barcelona.

Mi general, considero que si pudiera este Gobierno, con cualquier pretexto (temores de sublevación u otros) dar a Cataluña la Ley de autonomía regional de Maura por real decreto, y además se trasladara la Familia Real a Barcelona, pero no por ocho o diez días como viene haciendo todos estos años, sino por dos o tres meses, creo que Cataluña sería el baluarte de defensa de la Monarquía ante lo que pudiera venir. Si no, esto no tiene arreglo, porque las Cortes no aprobarán nunca la autonomía de Cataluña, y, cuando esto ocurra, los cuarenta diputados catalanes se retirarán del Congreso y desde Cataluña impondrán en España la República federal, porque bajo esta bandera defenderán las aspiraciones de Cataluña todos los enemigos de la Monarquía.

La Llei d’autonomia regional d’Antonio Maura a la qual es refereix Joan Antoni Güell López és un dels tres textos que es van debatre i discutir al final de la segona dècada del segle XX arran de les persistents mobilitzacions i reivindicacions catalanistes registrades als carrers de Catalunya i a les Corts espanyoles.

Entre el novembre del 1918 i el febrer del 1919, el moviment catalanista va viure un dels moments més agitats i esperançadors de la seva història. L’assoliment de l’autogovern semblava possible: «Ha arribat l’hora de Catalunya», va proclamar Francesc Cambó. Durant aquells quatre mesos es van produir una sèrie de fets remarcables. En primer lloc, l’elaboració i el debat de tres projectes polítics relatius a Catalunya força diferents i reveladors de les posicions existents. Les proposicions anaven des d’una simple descentralització (text de la comissió extraparlamentària nomenada pel Govern de Romanones en la qual va participar Maura) fins a la defensa d’una cosobirania catalana i espanyola (Bases per a l’autonomia), passant per una proposta d’autonomia política (projecte d’Estatut del 1919).

El text que Joan Antoni Güell López demanava que recuperés el general Berenguer era el menys agosarat. Havia estat elaborat per una comissió extraparlamentària, redactat només per mauristes i liberals, i no anava gaire més enllà del que ja tenia la Mancomunitat, atès que el Govern de la Diputació de Catalunya, batejat també al document com a «Generalitat», estava força mediatitzat per l’existència d’un governador general que faria quasi de virrei.

Quan Berenguer va substituir Primo de Rivera, aquell va oferir a Joan Antoni Güell López la presidència de la Diputació de Barcelona o l’alcaldia de Barcelona. Però Güell va posar unes condicions que van ser rebutjades: «Dije que para aceptar la diputación había de ser llevando con satisfacción a las aspiraciones de Cataluña el decreto de restablecimiento de la Mancomunidad». Aquesta havia estat dissolta per Miguel Primo de Rivera, l’ombra del qual encara pesava en els seus successors de la dictablanda. «Y el Gobierno me dio la alcaldía. El general Despujol fue nombrado gobernador y el infante don Carlos, capitán general».

Des de l’alcaldia de Barcelona, Joan Antoni Güell López va fer tot el possible per recuperar els símbols catalans més bàsics, tot vigilant de no molestar gaire Madrid.

Siendo esta mi manera de pensar y seguro como estoy de que la política de represión de estos años no habrá servido al sentimiento catalanista más que para reculer pour mieux sauter, de más está decirle cuál entiendo que ha de ser mi actuación en la alcaldía: enaltecer y halagar todos los proscritos sentimientos regionales. Haré mis discursos y publicaré los bandos en catalán; autorizaré la música catalana que ha estado prohibida.