Nota de l’autor

1. Una novel·la de ficció no exigeix, necessàriament, la menció expressa de les fonts documentals que ha utilitzat l’autor. Tanmateix, la llunyania en el temps de les coses que s’expliquen en aquest llibre aconsella de deixar-ne almenys una referència sumària, encara que només sigui com a prova d’agraïment explícit.

Per conèixer el món del catarisme, fins als seus detalls més ínfims, he examinat i he utilitzat a fons molt bona part de l’abundosa bibliografia existent, tant aquella més antiga que ha anat envellint d’una manera sensible com la més recent, aquella que ha obert noves perspectives a l’estudi d’aquest moviment cristià. En aquest sentit, em sembla indispensable l’esment, com a mínim, d’autors del nostre temps com René Nelli, Jean Duvernoy, Anne Brenon, Michel Roquebert, Emmanuel Le Roy Ladurie, etc. Podria dir-se, sense gaire exageració, que d’ells ho he après tot i que aquesta novel·la els és completament deutora. D’altra banda, he consultat exhaustivament tots els fons d’unes quantes publicacions periòdiques, com per exemple els Cahiers de Fanjeaux o la revista Heresis.

De Catalunya estant, és imprescindible de citar, en el terreny de la investigació científica, Jordi Ventura, que va obrir camí definitiu en un terreny inexplorat; i, en el de la divulgació històrica, Jesús Mestre i Godes, els llibres del qual han aconseguit entre nosaltres, ben recentment, una difusió extraordinària i ben merescuda.

Quan no he pogut disposar dels llibres que em calien, els he consultats allí on podia trobar-los i, molt particularment, a l’excel·lent biblioteca del Centre National d’Études Cathares/René Nelli, a Carcassona, centre que dirigeix Anne Brenon.

Finalment, i per concloure aquesta primera part del meu deute, he de dir que sovint he recorregut a les mateixes fonts de l’època, sortosament transcrites en llibres del nostre temps. És el cas, per exemple, de la Cansó de la crozada o dels registres de Jacques Fournier i altres inquisidors. Així, per esmentar-ne un sol cas, qualsevol bon coneixedor de la matèria s’adonarà de seguida que el personatge d’Alamanda, la dona que parla amb els morts i rep llurs encàrrecs, neix d’una transposició literària de tot allò que Arnaut Gelis, àlies en Botheler, va declarar davant el bisbe Fournier l’any 1320.

2. D’altra banda, la immersió en el món dels «bons cristians» m’ha conduït a conèixer força bé un país tan bonic com el Llenguadoc, a recórrer les viles medievals, a trepitjar bona part dels seus camins i a enfilar-me als seus castells. Sempre guardaré d’aquestes visites i excursions un record inesborrable i, quan hi penso, no sabria separar la meva novel·la d’aquesta vivència personal.

3. L’aprofundiment en la vida medieval, i en particular del segle XIII, m’ha fet consultar tota una pila d’obres especialitzades que seria molt llarg de referir. Però sí que vull esmentar, tanmateix, la remissió necessària al nom de Martí de Riquer quan es tracta de documentar-se sobre el món dels cavallers i dels trobadors: de les seves obres n’he extret, entre altres coses, la transcripció dels fragments de versos provençals que figuren a l’inici de molts dels capítols.

He de dir, també, que no m’hauria atrevit a parlar del món dels pastors si no hagués pogut documentar-me en els autors que ens l’han descrit. D’Occitània, vull esmentar Max i Denise Dejean; de Catalunya, són ineludibles els noms i les obres de Salvador Vilarrasa, Joan Lluís, Ramon Violant i Simorra i Ernest Costa. I ja que parlo de la vida dels pastors, he de dir ara que el poble muntanyenc de Gebetz —avui desaparegut— havia existit realment a la comarca de Bellcaire, al país de Salt, a l’actual departament de l’Aude. Estava separat del famós poble de Montaillou tan sols per una cresta boscosa, i és per això que jo m’he permès de desplaçar-lo un xic, de situar-lo plenament en el país d’Alió veí i d’atribuir-li bona part dels trets distintius de l’aldea occitana que el registre de Jacques Fournier i l’obra de Le Roy Ladurie han universalitzat, almenys entre els historiadors medievalistes i els sociòlegs.

4. Hi ha una altra cosa que voldria dir, encara. En tot moment, i a desgrat d’escriure una obra de ficció, he procurat de moure’m en un terreny de màxima veracitat històrica, fugint de les fantasies esotèriques i religioses que envolten el món del catarisme i que alguns autors han explotat amb tanta gràcia i amb tant de fruit. Amb això vull dir que els grans fets de l’època han estat incorporats a la novel·la bàsicament tal com els recull la història o que els textos i els arguments doctrinals que apareixen ací i allà són els mateixos que, pel que sabem, utilitzaven els bons homes. Com a molt, m’he permès, en algun cas esporàdic, canviar-los de marc, per exemple quan he posat en boca de Guilhabert de Castras o de na Faurèsa paraules de Pèire Auder o algun fragment dels rituals de Dublín i de Lió, o quan he traslladat un segle enrere alguna referència de la vida del poble de Montaillou.

5. És per aquesta mateixa pruïja de versemblança històrica, i pel fet que la novel·la és explicada des de la perspectiva interior del catarisme, que no he utilitzat en cap moment aquelles paraules que, referides a l’Església dels amics de Déu, provenen tanmateix dels textos inquisitorials i tenen per tant una connotació intencionada: «perfectes» per «bons homes o bons cristians»; «fer l’adoració» d’un bon home en comptes de «fer un milhorier»; «secta» en substitució d’«Església», etc., etc. Igualment, ni una sola vegada no apareix en boca dels protagonistes la mateixa paraula «càtar» o «catarisme», puix que els «bons cristians» mai no van anomenar-se a si mateixos d’aquesta manera. I és que, tal com ens recorda Anne Brenon, «aquesta no fou més que una de les múltiples denominacions amb sentit pejoratiu, inventades per l’Església romana per qualificar aquells que ella mateixa designava com a heretges».

6. També per aquesta mateixa fidelitat a la història he de fer avinent als lectors que el senhal i els versos que en la meva novel·la han estat posats en boca de Tomier de Foix pertanyen a un poeta real, Pèire Rogier, trobador alvernès del tercer quart del segle XII, i més concretament a la cançó amorosa «Ges non puesc en bon vers fallir».

7. Per a les versions de textos clàssics, he utilitzat les fonts més comunes en la bibliografia catalana. Així, els textos bíblics els he transcrit en la versió catalana dels monjos de Montserrat i he manllevat de Jordi Ventura dos passatges: d’una banda, la traducció catalana de la carta que el papa Innocenci III va enviar el 21 de maig de 1213 a Pere el Catòlic i que coneixem per la coetània Hystoria Albigensis del cistercenc Pere des Vaux-de-Cernay; d’altra banda, les frases del Pater noster que n’Estèla ensenya a la seva filla Vierna i que, en la seva literalitat, provenen dels evangelis catalans que figuren en uns manuscrits de començ del segle XIV anomenats de Marmoutier.

Això de banda, l’obra literària pròpiament dita, com també la construcció del món imaginari dels protagonistes i l’acoblament de totes les peces, ja és cosa de l’autor, com és natural.

8. Unes paraules per a la part de la novel·la dedicada a la inquisició. He de dir que Guilhem Arnaut de Montpeller fou un personatge històric però que no en sabem gran cosa, de manera que l’he revestit amb els atributs propis del personatge que representa, sense —crec— forçar gaire la mà d’allò que va ser, segurament, la veritat històrica. Per a les seves citacions i sentències he utilitzat fórmules i textos de l’època i un fragment de la condemna que l’inquisidor Bernart Gui va escriure, gairebé un segle més tard, per a Pèire Autier, el notari càtar d’Acs-dels-Tèrmes. Els fets del carrer de l’Om Sec i d’Avinhonet són, realment, verídics, i és en aquest darrer poble que va morir, ben atroçment per cert, el Guilhem Arnaut autèntic: així doncs, m’he limitat a transcriure les coses tal com ens les expliquen les cròniques…

9. Abans d’acabar vull remarcar encara una altra cosa, també de mètode. Llevat d’algun cas obvi en què el nom té sòlides arrels en català —és el cas de Foix, per exemple—, he transcrit en llengua occitana tots els topònims, així com també els noms de persona —per exemple, Guilhem, Raimon, Pèire, Huc, etc.—, tal com és pertinent per al lloc i per a l’època. I he utilitzat reiteradament el nom de Llenguadoc tot i saber perfectament que aquesta designació va aparèixer més tard dels fets que relato, però ja és coneguda la impossibilitat de trobar un nom comú d’aquell temps que permeti designar el conjunt de comtats i vescomtats on se situa l’acció.

10. Dit tot això, encara necessito un darrer paràgraf per expressar el meu agraïment més sincer a totes aquelles persones que no cito però que, d’una manera o altra, han alimentat la meva passió per l’època, me n’han donat informacions i detalls preciosos —com el Dr. Flocel Sabaté— o han fet primeres lectures dels meus esborranys. Sense elles aquest llibre no hauria existit…