IX

A la casa de les bones dones de Mas Santas Puellas la vida transcorria amb tota placidesa. El record de la guerra començava a esvair-se; les noves amenaces d’una croada reial semblaven encara un malson impossible i les hores es repartien entre la pregària i els dejunis, els àpats i el treball de cada dia. Sorprenentment per a la gent forastera, el silenci de moltes estones es trencava sovint de manera imprevisible, pels plors o els crits de les quatre criatures que vivien a la casa.

I heus aquí que la Vierna i la Maurina, les dues noies adolescents que; per atzars ben diversos, havien anat a parar en aquell racó de món, aviat es van fer molt amigues. I no cal dir que; juntament amb les quatre criatures, eren sens dubte l’alegria de l’ostal. Encara que ja haguessin transcorregut dos anys des que havien complert la majoria d’edat, els catorze anys que ara tenien emplenaven el seu cap de picarols i tota la casa de rialles. Ben certament, la vida accidentada que havien conegut les havia maltractat a una edat molt tendra encara, i tot feia creure que els esperava sens dubte una precoç maduresa. Però, lògicament, la infància es resistia malgrat tot a abandonar-les.

Així doncs, se’ls feia difícil de cenyir-se al rigor de la vida de pregària de la llar on vivien, malgrat que la seva condició de residents —i no encara de novícies— els permetia un règim diferent: així, per exemple, els estalviava sovint l’oració de les hores o bé els autoritzava una llibertat de moviments i d’actituds que no era pas a l’abast de les altres dones, la majoria de les quals ja havien rebut el consolament o s’atansaven al moment tan desitjat de ser ordenades.

Elles dues s’havien fet pel seu compte un món exclusiu de confidències i secrets, de jocs i corredisses, de plors i de rialles. Vestien com les altres dones, certament, amb la lligadura al cap i el vestit de burell cenyit amb un cordó a la cintura. Però no s’havien tallat la cabellera com les seves companyes i, en la solitud de la cambra compartida, s’espollaven tot sovint i es pentinaven l’una a l’altra. Cada esclarida amb la pinta de banya o cada poll alliberat d’entre els manyocs dels cabells implicava per a elles l’oportunitat d’un nou acudit o una nova facècia, o qui sap si la revelació de qualsevol neguit, d’una esperança, o fins i tot d’un somni…

És així que la Vierna va confessar a la Maurina l’atracció encara tendra que sentia per un xicot d’ulls foscos i un ble de cabells rebels damunt el front, el noi muntanyès que proveïa de llana la casa on vivien. Venia molt de tant en tant, sempre entenimentat i formal, però el primer dia que l’esguard d’en Guilhem va fixar-se en els ulls blaus de la Vierna alguna cosa va néixer entre tots dos. Mai no havien bescanviat ni tan sols un parell de paraules: tanmateix, cada cop que ell tornava, el diàleg ardent de les seves mirades hauria pogut encendre un foc sencer…

La Vierna se sentia culpable dels seus fogots, de les galtes enceses i de la gosadia d’uns ulls que sostenien sempre, sense immutar-se, la mirada de l’altre. No sabia pas gran cosa de l’amor ni d’aquell noi, certament, però coneixia en canvi que el cos de carn que alberga la nostra ànima és només una obra del diable: intuïa, doncs, que aquells sentiments tan terriblement humans podien apartar-la algun dia de ser revestida amb l’hàbit com somiava.

Mentrestant, la Maurina, lliure d’emocions semblants, l’escoltava amb cara respectable i seriosa i després esclafia una rialla que feia passar, només en un moment, totes les cabòries. Però no censurava pas els sentiments de la seva amiga i, a la seva manera, pensava que el temps ja acabaria discernint totes les coses i col·locant-les oportunament en el seu lloc.

A mitja distància, la priora de la casa, na Faurèsa, vigilava atentament l’evolució de les dues noies. Conscient tothora de la comunitat de què era responsable, es proposava de plantejar-los per a una data molt propera el començ del noviciat que els obriria, per fi, la porta d’una salvació futura. Els exigia, doncs, una mínima adequació progressiva a les hores de pregària i els altres ritus religiosos de l’ostal. D’altra banda, i per complir el deure de la santa Església, els imposava una certa regularitat en el treball i, més concretament, un aprenentatge gradual de l’ús de la carda i la filosa, tal com feien les seves germanes de la casa.

Aquest hauria de ser també l’ofici d’aquelles noies: pentinar amb tota la traça aquella llana humitejada amb oli d’oliva i després, un cop cardada, enrotllar i ajustar bé la floca a l’extrem de la canya per filar-la. Tot seguit, havien de moure els dits amb tota diligència i destresa, car així complien el seu deure i contribuïen de passada, d’una manera cada cop més efectiva, al sosteniment de la comunitat que les havia acollit.

I finalment, tan sovint com li era possible, na Faurèsa parlava llargament amb cadascuna. Mirava de fer-ho, sempre, amb el to amorós que hauria correspost a la mare que cap d’elles dues no tenia i, alhora, amb les dosis equilibrades d’estímuls i reganys que la seva bona creixença demanava.

Així passaven, doncs, els dies i els mesos, amb una orella atenta a les novetats sobre la nova croada que el rei francès volia aparellar i amb l’altra orella posada en les notícies relatives a la propera visita d’alguns bons homes que estaven de pas o a la vinguda del diaca de l’Església del Lauraguès.

Aquest darrer fet constituïa, realment, un motiu de festa i alegria —però també de penitència— per a tota la casa. S’esdevenia aproximadament un cop al mes i, entre altres coses, tenia la gràcia de trencar la rutina quotidiana. Amb les seves visites regulars, el diaca alimentava la fe religiosa de la comunitat i, al mateix temps, la posava en contacte amb tots els esdeveniments, tant de dins com de fora, que marcaven el ritme de la vida de l’Església. L’acte principal de la visita del diaca era sempre la celebració del ritual del servici^[4], en virtut del qual les bones dones es penedien de tots els seus pecats i renovaven, una i altra vegada, els actes de submissió a la seva Església.

Un dia de maig, quan la primavera apareixia en tot el seu esclat i l’eixida de la casa mostrava una gamma infinita de colors i de perfums, na Faurèsa va reunir totes les dones a la sala gran. Tan bon punt va haver aconseguit el silenci total que desitjava, i amb una punta de misteri que feia augmentar encara més l’expectació que sentien, va prendre la paraula i els va dir:

—Avui és un dia important per a totes nosaltres. Tinc una gran notícia per donar-vos, una notícia que esperava de fa temps i que ja no creia que mai arribés l’hora de poder-vos explicar. —Va deixar passar uns breus instants i, tot seguit, va afegir sense cap més tardança—: D’aquí a vuit dies tindrem el nostre estimat bisbe entre nosaltres. Feia temps que tenia previst d’abandonar durant una temporada Mirapeis, on viu ara normalment, i emprendre un llarg viatge per tot el bisbat, cap al país de Foix i fins al Sabartès i les viles de muntanya. Pel camí, ell i els nobles cavallers que l’acompanyen s’allotjaran a casa nostra durant un dia i una nit. Us encoratjo, doncs, a disposar els vostres esperits i el vostre cor per tal de preparar adequadament una visita com aquesta…

Un clamor espontani de veus va acollir aquestes paraules de la priora i més d’una de les presents es va posar a aplaudir amb entusiasme. L’alegria era ben justificada, no sols pel rang jeràrquic del visitant, sinó, molt particularment, per la seva personalitat tan singular: el bisbe no era altre que Guilhabert de Castras, personatge eminent en l’Església dels bons cristians, conegut arreu per la seva santedat, per la seva activitat prodigiosa, per les seves mediacions polítiques i, en fi, per una eloqüència temible que l’havia fet participar, amb èxit, en cèlebres disputes amb els millors predicadors de l’Església de Roma.

No és estrany, doncs, que tot el poble del Mas es commogués per l’anunci i que, a partir d’aquell dia, una gran febrada s’apoderés de la comunitat. Així doncs, tot va veure’s trabucat de potes enlaire per tal de preparar la millor rebuda possible a un hoste tan venerable.

Van passar vuit dies i, tal com estava previst, Guilhabert arribà a la casa del Mas Santas Puellas, acompanyat d’un altre bon home, dos nobles i dos escuders que voluntàriament l’escortaven, en una tarda que s’escaigué lluminosa i càlida. Ja era un home vell, caminava amb una passa poc lleugera i portava uns cabells llargs i una barba blanca que li conferien una gran majestuositat. El seu rostre era solcat per nombroses arrugues i el seu senzill hàbit negre, ara un xic enfarinat per la pols del camí, no el distingia pas gens dels seus companys de l’Església. Parlava amb una veu greu i amb una extrema cortesia i va reclamar per a la seva cambra la mateixa austeritat estricta que presidia la vida de les dones.

Aquella mateixa tarda, Guilhabert, després d’entrevistar-se llargament amb els cinc senyors del castell, parlà amb veu serena i clara davant una gentada que l’escoltava amb un silenci sepulcral. Ho féu des de la sala gran de la casa de les dones, però calgué obrir de bat a bat portes i finestres, per tal que tota la gernació que s’havia congregat al jardí, aprofitant la bonança i l’anomenada del clergue, pogués arribar a sentir-lo.

Guilhabert de Castras sabia amb precisió quina mena de gent l’escoltava, gent senzilla que no desitjava altra cosa que una mica de llum i una mica de consol per a les seves vides. La seva homilia, doncs, va fugir de l’erudició que, en altres tribunes, havia subjugat tants adversaris dialèctics i es va concentrar a transmetre, ben planerament, algunes veritats essencials de la doctrina:

—Estimats tots: ja sabeu que els esperits celestials, enduts per la seva cobdícia i per les temptacions del maligne, havien perdut per sempre el record del paradís on vivien. Condemnats al càstig terrible de l’oblit, sotmesos al domini implacable del pecat, pelegrinaven per aquest món miserable amb penes i treballs. Un dia, però, va venir de part de Déu el Pare algú que els va tornar la memòria i els va mostrar la manera de tornar a la salvació i de sortir del poder de Satanàs… Ell ens va ensenyar també, a través de les escriptures, que, de la mateixa manera que ens trobem exiliats del paradís per l’orgull i l’engany del diable, per haver cregut Satanàs més que no Déu, cal que tornem al cel per mitjà de la humilitat, la veritat i la fe…

La gent s’apinyava en les estretors de l’eixida de la casa, s’enfilava pels arbres, comprimia el veí del seu costat per guanyar una mica d’espai, àvida com estava de sentir una paraula clara de salvació. Després, acabada la prèdica de Guilhabert, reconfortats per la doctrina rebuda, tots aquells vilatans van anar marxant cap a casa seva de forma discreta, parlant entre si de tot el que havien sentit d’aquell home més sant que no cap altre.

I quan les portes i finestres van ser closes, quan la nit va començar a estendre els seus braços damunt de cada casa i les famílies es van aplegar per compartir la darrera menjada del dia, també les dones van reunir-se fraternalment per sopar. I, un cop la taula parada, Guilhabert va beneir el pa davant de totes elles, tal com era costum de fer-ho abans de cada àpat.

Va prendre el pa, doncs, va embolicar-lo amb un drap blanc que li penjava del coll i les espatlles i, posant-se’l a l’altura del pit, va resar en veu alta el Pater noster, que va acabar com sempre amb els mots que es troben en els llibres grecs i que en llatí diuen: «Quoniam tuum est regnum et virtus et gloria in saecula. Amen»^[5]. Després va fer-ne parts iguals amb el seu ganivet i les va repartir entre les comensals, sense deixar-ne ni un sol mos. I va donar-lo primer a na Faurèsa, tot dient-li:

—Benedicite, dòna.

I ella va respondre:

—Deus vos benedicat. Que Déu us beneeixi.

I va servir després les dones més ancianes, i després les més joves, i la Vierna i la Maurina, i aquella nena espigada que tenia set anys.

L’endemà, el temps havia canviat completament i amenaçava pluja. Aplegades de bell nou totes les dones de la casa a la sala gran, fou arribada l’hora del servici, és a dir, l’acte de contrició i penitència de la comunitat. I Guilhabert va prendre el llibre que contenia el Nou Testament i se’l va posar també damunt el pit, i totes les dones, llevat de les dues més joves i l’infant, van inclinar-se davant el bisbe fins a terra. Després, seguint el ritu establert, na Faurèsa va pronunciar, en nom de totes i en la llengua de la terra, el text més bell que mai poguessin recordar:

—Nos en vengut denant Deu e denant vos e denant l’azordenament de sancta Gleisa…^[6] per rebre servici i perdó i penitència per tots els pecats que hem comès, o hem dit o hem pensat o hem obrat des que vam néixer fins ara, i demanem misericòrdia a Déu i a vós a fi que pregueu el Pare sant perquè ens perdoni. (…) Car són molts aquests pecats amb els quals ofenem Déu de nit i de dia, de paraula i d’obra, amb voluntat o sense… —Aquells mots de contrició, talment com cau la pluja de maig a primes gotes, planaven damunt la testa de totes les presents, que se sentien profundament penedides de coses com aquestes—:… Amb les nostres llengües caiem en paraules ocioses, en converses vanes, en riures, en burles i maleses, i malparlem de les germanes i els germans… No hem sabut guardar el servici que vam rebre, ni el dejuni, ni la pregària: hem transgredit els nostres dies, hem prevaricat les nostres hores. Quan preguem, els nostres sentits se’ns en van cap als desigs de la carn, cap als maldecaps del segle, fins a l’extrem que en aquella hora a penes arribem a saber quina cosa oferim al Pare dels justos… —Finalment, la fórmula ritual s’acabava amb aquestes paraules—: O Senyor, jutja i condemna els vicis de la carn, no tinguis pietat de la carn nascuda de la corrupció, però tingues mercè en canvi de l’esperit empresonat, i administra els nostres dies i les nostres hores i les nostres prosternacions i dejunis i oracions i prèdiques, com és costum dels bons cristians, a fi que no siguem jutjats ni condemnats amb els traïdors el dia del judici. Benedicite, parcite nobis.^[7]

Després d’això, el bisbe Guilhabert parlà llargament a les dones i, en prova de la seva benignitat, els imposà solament una penitència de tres dies a pa i aigua. Tot seguit, preparà les seves coses, féu avisar els homes que gentilment li feien escorta per aquells camins plens de perills i de malícia i, havent-se cobert la testa blanca amb el caputxó, se n’anà deixant rere seu un rastre de bondat i saviesa…

Això era a començ de l’any 1226. Mentrestant, lluny de la terra occitana, s’havia anat preparant una nova envestida contra els enemics de la fe i contra el país de la llengua d’oc. L’il·lustre rei de França havia pres personalment la creu de mans del legat del papa, i trenta-sis barons francesos havien decidit de fer-li costat. La Santa Seu havia acceptat del rei les condicions demanades: l’Església protegiria el rei, la seva família, el reialme i la tropa; els soldats tindrien les mateixes indulgències que els croats de Terra Santa; i els qui ataquessin el reialme de França serien excomunicats…

Així doncs, Lluís VIII, garantida també la quietud del rei anglès i la neutralitat dels dos veïns més poderosos del Llenguadoc —el rei En Jaume de Catalunya i Aragó i el seu vassall, el comte de Rosselló—, havia mobilitzat l’exèrcit més poderós del món i establert el seu pla de campanya. Poc després, a mitjan mes de maig, va posar-se en marxa amb l’objectiu d’anorrear per sempre més la funesta heretgia i d’incorporar el comtat de Tolosa i tot el Llenguadoc als seus dominis.

És així, doncs, que ben aviat s’extingiria la pau tan durament recobrada, el respir d’una Església que tot just feia cinc anys havia pogut cicatritzar les terribles seqüeles de la primera croada. El malson de la persecució tornava a prendre cos: una nova aliança entre el lliri reial i la creu romana es disposava un cop més a dispersar i sacrificar les obstinades ovelles d’un ramat incorregible…