ANTONI DALMAU I RIBALTA (Igualada, 13 de març de 1951) és un escriptor i polític català.

Llicenciat en Dret, fou president de la Diputació de Barcelona (1982-1987) i vicepresident del Parlament de Catalunya (1988-1995). Afiliat al PSC, l’agost de 2013 abandonà la militància.

Ha estat president de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, professor de la facultat de Ciències de la Comunicació (Blanquerna) de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, traductor i col·laborador regular de diversos mitjans de comunicació, i autor de més d’una vintena de llibres.

Ha publicat estudis històrics, com Pels camins de la història d’Igualada (1985), Una escapada al país dels càtars (2002), Els càtars (2005), Petita història d’Enric Prat de la Riba (2007), El cas Rull. Viure del terror a la Ciutat de les Bombes (1901-1908) (2008), Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (2009), El procés de Montjuïc. Barcelona al final del segle XIX (2010), La Guerra Civil i el primer franquisme a l’Anoia. Els protagonistes (2014) i Pecats capitals de la història de Catalunya (2015); assajos polítics, com Materials d’obra (1987) i Cartes a un jove polític. Què pots fer pel teu país (2000); i les novel·les El cor de l’espiral. Diari íntim d’un conseller d’Agricultura (1994), Capsa de records (1995), Terra d’oblit. El vell camí dels càtars (1997, premi Nèstor Luján), L’amor de lluny (2001), Primavera d’hivern (2005, premi Fiter i Rossell) i El testament de l’últim càtar (2006).