XXII

Van tornat doncs, les pregàries i la partició del pa, i també els dejunis severs que abans solien practicar tot sovint, car la quaresma en què es trobaven no es clouria fins a la nit mateixa de Nadal. I, quan s’acabava el sopar, reunits tots al voltant de la taula, sota la claror trèmula d’una llàntia d’oli i a l’abric de l’escalfor que venia de la llar de foc, na Faurèsa reprenia, com si res no hagués passat, el fil impertorbable de les seves homilies i explicacions casolanes.

Malgrat haver sofert tants embats de la vida, la priora tolosana oferia la imatge de seguretat i fermesa d’antany. L’hi ajudaven sens dubte l’esveltesa i la grandària de la seva figura, com també la marca inesborrable de la seva noble condició. Així doncs, i més enllà del desànim o el dubte que rarament es permetia a si mateixa, tot plegat li conferia aquella autoritat natural que, enmig de l’enrenou i la confusió, generava al seu voltant una enorme confiança.

Un vespre que no tenien gaire son, en Guilhem va voler fer un pas més en el seu camí costerut per anar discernint entre la vella fe dels seus pares i aquella nova religió tan diferent. S’acostava la festa de Nadal, una diada que l’Església de Roma celebrava als temples amb gran esclat i amb uns oficis litúrgics farcits d’ornaments i de porpra. Empès, doncs, per l’ambient d’aquells dies, l’antic pastor de Gebetz va demanar a na Faurèsa:

—Germana, ja sé que la fe ens diu que a Betlem comença també la nostra Església. Però el Crist que em van inculcar de petit els meus pares és molt diferent del nostre. Parleu-nos de Jesús, de qui era, de com va baixar en aquest món del maligne…

—Ara vindrà Nadal, certament, i és el millor moment per parlar d’aquestes coses —li va respondre la priora—. Tanmateix, no voldria que les meves paraules anticipessin, amb poca traça, allò que ben aviat sentireu dels llavis mateixos de Guilhabert…

—Ja ho sé, na Faurèsa —va insistir en Guilhem—, però bé ens en podeu donar un tast, aquí entre nosaltres…

Va semblar com si la priora s’hi pensés una mica. Després, talment com si acabés de trobar una fórmula satisfactòria, la cara se li va il·luminar tot d’una i va dir:

—Ja sé què farem… Avui per avui, i a l’espera del que ens dirà el nostre bisbe, crec que podem recórrer un tros del trajecte si us conto allò que un bon home de la meva ciutat de Tolosa, un cristià vellet i poc coneixedor de lletra, va explicar-me un dia sobre el fill de Déu. —Així és que la priora va remoure’s a la seva cadira i, tot seguit, davant la mirada atenta de la comunitat que presidia, va començar a explicar-se d’aquesta manera—: Ja sabeu prou què va passar a l’origen dels temps i com el príncep del mal, amb mentides i enganys, va fer caure de la glòria moltes criatures celestials. Doncs bé, vet aquí que el Pare sant, sol i empobrit per la pèrdua dels esperits, veia tots aquells seients buits i se sentia molt trist. Així és que es va posar a pensar una manera de fer tornar els esperits a la glòria. I va resoldre d’escriure un llibre que li va ocupar quaranta anys i en el qual hi havia descrits tots els dolors, afliccions, desigs, rancors i, en general, totes les vicissituds que poden afectar els homes en aquesta vida. I en el llibre deia que aquell qui volgués suportar tots aquests avatars, i s’hi comprometés en ferm, seria el fill del Pare sant.

Na Faurèsa havia aconseguit de fascinar el seu auditori amb aquesta història tan propera a la lògica quotidiana de la vida dels humans. I no és pas que forcés l’atenció amb inflexions imprevistes de la veu o amb altres ardits d’expert sermonaire, sinó que parlava amb la mateixa naturalitat de sempre.

A fora, mentrestant, havia començat a nevar amb uns flocs espessos que ajupien les branques dels arbres i cobrien amb un mantell d’una blancor immaculada les teulades de les cases. Semblava ben bé com si la natura ajustés la seva conducta al decorat d’hivern que tothom porta escrit en el seu imaginari quan recorda les nits inefables del temps nadalenc. La història, tanmateix, continuava:

—Un cop enllestit el llibre, el Pare sant va col·locar-lo enmig dels esperits celestials que havien restat amb ell a la glòria i va dir-los: «Aquell qui faci tot això que figura escrit en aquest llibre serà el meu Fill». Molts esperits celestials, desitjosos de ser fills del Pare sant, i també de ser honorats per damunt dels altres, es van atansar al llibre i van obrir-lo. Quan havien llegit tan sols un fragment d’allò que els esperava enmig dels homes, els venia un tropell sobtat i es retiraven, i cap d’ells no volia abandonar la glòria de què ja gaudia i sotmetre’s a les vicissituds d’aquesta vida per ser Fill de Déu. —La cambra era tota en silenci i la veu de na Faurèsa només es veia alterada per l’espetec d’algun tió de la llar que crepitava. I digué aleshores la priora—: Veient això, el Pare sant va parlar en veu alta d’aquesta manera: «De debò no hi ha ningú de vosaltres que vulgui ser el meu Fill?». Aleshores, un dels esperits presents, que es deia Joan, es va alçar i va dir que volia ser Fill del Pare i acomplir tot això que estava escrit en aquell llibre. S’hi va atansat doncs, va obrir-lo, va llegir-ne quatre o cinc pàgines i, només de veure el que li hauria de passar, va caure inconscient al costat del llibre. I així va restar tres dies i tres nits. Després, un cop deixondit del seu defalliment, va plorar moltíssim. Però com que havia promès d’acomplir tot allò que el llibre contenia, i no podia pas mentir, va dir al Pare que volia ser el seu Fill i que portaria a terme tot el que el llibre deia, per greu que fos. —Na Faurèsa va prendre alè i va acabar la història amb aquestes paraules—: I és així que, aleshores, Déu va enviar al món el Crist com a Fill seu, per tal que prediqués el nom de Déu. I doncs, va venir el Crist, que va prendre en aquest món el nom de Jesús, paraula que en hebreu significa «El Senyor salva»…

El to d’aquestes paraules deixava ben clar que la priora havia arribat al terme del seu relat. Però no va haver de passar gaire estona sense que algú, en aquest cas l’antiga novícia que els acollia tots a casa seva, demanés en veu alta:

—Així el Fill de Déu, és a dir el Crist, no és Déu per natura, sinó que és un àngel?

—Exacte, germana —va respondre na Faurèsa—. Per gran que sigui el Crist, és sens dubte inferior al Pare, que li va donar «tot poder al cel i a la terra», segons ens conta l’evangeli. És ben clar que aquell qui rep alguna cosa es troba per dessota d’aquell qui la hi dóna, oi? Però és que, al mateix evangeli de Mateu, podem llegir també: «Ningú no sap ni el dia ni l’hora. Ni els àngels del cel ni el Fill sinó només el Pare». I per si ens en quedava algun dubte, Jesús mateix va dir un dia: «El Pare és més gran que no pas jo».

—Però…

—Ja sé què penseu… Fou un àngel, certament, però com que va acceptar la passió, es va fer mereixedor del poder i la divinitat que li foren atorgades. Així, llegim al llibre de l’Apocalipsi: «Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre el poder, la glòria i la benedicció…».

Això darrer va semblar tranquil·litzar-los una mica, sobretot a un Guilhem que, talment com si escrivís damunt una taula de cera, tenia la doble feina d’esborrar allò que li havien explicat a l’església de Gebetz i d’apuntar-hi els nous ensenyaments que mai no parava de rebre.

S’havia fet molt tard i dels buscalls del foc només en venia ara una llum esmorteïda i sense flama. Però ningú no semblava que tingués cap intenció de moure’s, de manera que na Faurèsa, incorporant-se del seient amb l’alçada imponent de la seva figura, va dir a tots els altres que l’escoltaven:

—És hora d’anar a dormir, germans meus, i en aquestes coses de la doctrina convé menjar poc i pair bé. Fem ara, doncs, les nostres pregàries i demà us contaré de quina manera el Fill del Pare sant va davallar en aquesta terra la nit de Nadal. Així és que ara digueu amb mi: Benedicite, parcite nobis…

Aquella nit, embolcallats encara per la màgia del que havien sentit, en Guilhem i la Vierna no haurien gosat lliurar-se als seus jocs de l’amor ni que haguessin dormit sols. D’altra banda, ben a la vora del seu llit jeia l’antiga novícia de Foix, que mai no hauria entès que dues persones tan devotes de la fe poguessin lliurar-se al pecat diabòlic de la carn amb el delit i la freqüència amb què acostumaven a fer-ho. Així és que només el benedicite de cada nit i el record de la petita Bruna absent van precedir el son dels dos amants. A fora, els borrallons de neu persistien, encara, en la seva benèfica caiguda damunt els prats i les cases silencioses d’aquell racó perdut de les Corberes…

L’endemà era la vigília de Nadal i na Faurèsa, havent rebut una visita misteriosa a mig matí, va poder anunciar a tots els qui vivien a la casa que aquell mateix vespre, quan ja fos negra nit i la foscor embolcallés totes les ombres, pujarien dalt el castell d’Albedun a passar la vetlla en unió del seu bisbe. Mentrestant, tothom va procurar d’apressar la lentitud exasperant de les hores ajudant a les feines d’aquella casa humil: la mestressa i la seva filla tenien cura de la cuina i de la neteja de les cambres, mentre les altres dones escuraven el corral de les ovelles amb les bèsties migrant-se a dins, car la nevada de la nit havia impedit al ramat d’anar a pasturar als marges de la solana, com sempre solia fer en temps d’hivern. En Guilhem, per la seva banda, ajudava l’amo de la casa a donar herba al bestiar o esporgava i picolava rebolls de roure per al foc de la llar.

A migdia, acabada la pregària de les hores, semblava que na Faurèsa es disposava a reprendre amb tota normalitat la feina que havia quedat interrompuda. Però els altres se la van mirar tot sorpresos i decebuts, com si els privés d’alguna cosa que esperaven. La dona va adonar-se tot d’una del seu oblit i, amb un somriure obert de bat a bat, va dir-los:

—Us havia promès la segona part de la història, no és cert? Teniu tota la raó del món…

Així és que ningú no es va moure de la foganha, on l’ambient era càlid gràcies a l’escalfor de la llar i al baf espès que pujava de la perola on es coïa la menja dels porcs, feta de col, tavelles de mongetes, pa sec i farratge. De tant en tant, i sense fer remor, la mestressa s’alçava del banc per entatxonar amb una forqueta de fusta les cols que curullaven la perola, de manera que s’evités que l’aigua bullent sobreeixís i espetarregués en caure damunt les brases enceses. La Vierna s’ho mirava feliç i es deixava amarar per aquelles flaires i aquells sorolls tan familiars i acollidors, a prop de l’home que estimava i de tota aquella gent de la bona creença. Però no es podia distreure, car ja se sentia la veu de la priora reprenent el fil interromput de la història:

—Segons va contar-me el meu vell amic de Tolosa, el Crist va davallar de la glòria a través dels set cels inferiors i, per tal que la seva missió terrenal restés secreta en tot moment, es va revestir de forma successiva amb l’aspecte dels àngels de cada cel fins a prendre en aquest món un cos de carn. I va néixer al portal de Betlem, però no pas de la Verge Maria. De fet, Maria va quedar embarassada, certament, però en realitat no va infantar cap fill, sinó que el Crist, que ja existia des de tota l’eternitat, va aparèixer al seu costat com un nadó: el Crist s’aombrà, és a dir: es dibuixà com una ombra en Maria; i Maria va tornar tot seguit al seu estat d’abans.

La Vierna coneixia de feia temps aquesta història, però el seu home va restar bocabadat de sentir aquella versió tan singular i tan diferent de la vinguda del Messies. No se’n sabia avenir, però com que era decidit de mena no va estar-se pas de preguntar tot seguit en veu alta:

—Però…, na Faurèsa… Què voleu dir amb això que el Crist s’aombrà al costat de Maria?

—Jesús no era pas d’aquest món, Guilhem, sinó que va venir en carn de dalt del cel. No era fill de la carn del pecat, ni de l’obra del diable, per més que tingués la mateixa semblança dels homes. És així, doncs, que Jesús no va rebre res de santa Maria…

—Bé, però…

—Mira, Guilhem, et posaré un exemple i ho comprendràs de seguida. Si un dia d’estiu, quan el sol bat damunt les pedres; un home s’aixopluga a l’ombra fresca d’una bóta de vi, ell es troba dins de l’ombra, certament, però no rep res de la bóta mateixa. El Crist, doncs, només es va esbossar, es va perfilar com una ombra en Maria.

—I el seu cos, el cos de Jesús, com era exactament? —va insistir un Guilhem embadalit davant tot el que sentia.

—Era semblant, ja ho he dit fa un moment, al cos dels homes, però era d’una espècie diferent, més espiritual. Per això, tal com ens explica l’evangeli, uns apòstols espaordits el van veure caminant un dia sobre l’aigua, com si res; per això va fugir dels jueus a Natzaret passant a través d’ells d’una manera invisible; per això, també, un cop ressuscitat, després d’haver-se aparegut davant els deixebles d’Emaús, es va fer fonedís als seus ulls quan ells dos van comprendre qui era.

—Però feia i sentia com els altres homes, i va sofrir un gran turment quan el van clavar a la creu…

—Només en aparença, Guilhem, només en aparença… En realitat, com que era de mena diferent, semblava que menjava o que bevia, semblava que s’escarrassava i sofria com nosaltres. Però ell venia de Déu i, quan els homes de la terra es pensaven haver-lo mort a la creu, el seu esperit va retornar sense dany a prop del Pare sant…

El sol s’havia ajocat molt d’hora en aquella tarda glaçada d’hivern, quan només faltaven algunes hores per a la nit de Nadal. Van plegar totes les coses, van endreçar la foganha i van posar-se roba neta, i na Faurèsa va sorprendre’ls en aparèixer de bell nou vestida amb el seu hàbit fosc, la caputxa i el cinturó. Aquella era una nit especial, i la fosca protegiria la petita comitiva de les mirades de delators i clergues catòlics, massa enfeinats d’altra banda a preparar la missa nocturna a l’església del poble.

Així doncs, el grup de dones, més l’amo de la casa i en Guilhem, van sortir al carrer i, emparant-se en les ombres dels murs, van emprendre la pujada cap al castell d’Albedun, situat en una cresta vertiginosa de la muntanya. Aviat, a mig camí, se’ls van unir altres estols de gent que, caminant amb esclops damunt la neu, sorgien de la fosca amb idèntic propòsit. No feia gaire lluna, però la nit era diàfana i la mola del castell es retallava al cel amb la claror refulgent d’aquell mantell blanc que tot ho cobria. Els més vells esbufegaven davant una costa tan tirosa, però la il·lusió que sentien posava ales a les seves cames.

Van seguir un corriol que serpentejava entre pins i, finalment, quan les forces ja semblaven abandonar-los, van trobar-se que només un sender rocallós i costerut els separava de l’accés final al castell. A la dreta de la porta principal, on es trobaven dues bones cristianes que saludaven i garbellaven els visitants, hi havia una barbacana amb homes armats que guaitaven de dalt estant la gent que penava per pujar. Un cop traspassada la porta, els homes i dones que venien de baix el pla, arrenglerats i en silenci, van anar ascendint per una rampa descoberta que conduïa cap al recinte sobirà del castell.

Arribats al clos de dalt, van franquejar el portal de la torre mestra i, pujant per una escala de cargol, l’un rere l’altre van tenir accés a una sala gran, coberta de volta, amb una llar de foc i unes quantes teieres enceses. Dels murs penjaven llargs domassos que embellien el recinte i evitaven la fredor de les parets. Una gran taula rectangular amb bancades al voltant ocupava el mig de la sala. Tenia al damunt unes quantes fogasses de pa, pitxers i gerres de terrissa, i també un drap blanc i el text que contenia els evangelis i les epístoles de Sant Pau, folrat per fora de cuiro negre i il·luminat per dins amb l’atzur i el vermelló de les caplletres de cada capítol.

Hi havia una gran gentada, que seia per terra, als festejadors i replans de les finestres i als bancs i cadires situats arran de les parets. Curiosament, la gent se cedia el lloc l’un a l’altre de manera constant, i la remor de les veus mantenia en tot moment un to discret. Tot d’una, va entrar una comitiva, amb uns quants homes i dones vestits amb l’hàbit fosc de l’Església. Al mig de tots ells, la cabellera i la llarga barba blanca de Guilhabert de Castras semblaven crear entorn de la seva persona un halo lluminós de devoció i de respecte.

Tothom va acomodar-se tan bonament com va poder, respectant de forma escrupolosa la jerarquia de l’Església i l’antiguitat en la pertinença a la fe, sense corredisses ni empentes. En tot moment, els bons homes van procurar de no ocupar lloc en cap banc on ja hi hagués asseguda alguna dona, d’acord amb les estrictes prescripcions de la seva fe en aquesta matèria. Finalment, el senyor del castell, vestit amb un camisol de malles i amb un perpunt blanc adornat tan sols amb una banda vermella, va reservar-se expressament el darrer lloc de la taula, a l’extrem contrari d’on presidia el bisbe.

Fet el silenci, va començar la celebració extraordinària de la vinguda del Crist en aquest món, una vinguda benaurada que tenia l’objecte de treure de l’oblit els esperits captius i de fer-los retornar cap a la glòria que mai no haurien d’haver perdut. La litúrgia va consistir en la fracció del pa de la santa oració, que Guilhabert va anar partint amb l’ajuda d’un ganivet de taula i amb les mans tremoloses. Després va anar-ne repartint tots els bocins entre els presents, alhora que ells deien «Benedicite, senher» i el bisbe els responia: «Dieus vos benesigua». I les pregàries van multiplicar-se una i altra vegada, amb aquella força i aquell sentiment tan especial que dóna la certesa d’una persecució ferotge que, l’endemà mateix, els esperaria a tots fora dels murs protectors d’aquell castell.

Acabada la litúrgia, Guilhabert de Castras es va alçar altra vegada i va adreçar-se a la comunitat que se’l mirava corpresa. Va parlar llargament, sense córrer i sense a penes cap pausa, amb un to convincent i amb la voluntat prioritària de refermar la creença dels seus fidels i de reconfortar l’ànima de tots, tan escalabrada en aquells temps que vivien. I perquè tots els presents comprenguessin millor la significació d’aquella nit tan singular, va dir-los aquesta paràbola:

—Hi havia una vegada un gran ocell blanc, anomenat pelicà, que era tan lluminós com el sol, i que seguia tothora l’astre del dia en la seva cursa per la volta del cel. Tenia pollets menuts que, de tan indefensos, només d’ell podien viure. Ell, però, els deixava abandonats al niu cada matí i se n’anava a seguir el sol. Aleshores venia una bèstia ferotge, i atacava els petits del pelicà i els tallava el bec i els magolava les ales. Quan el pelicà tornava on eren els seus menuts, els trobava mutilats i sense bec, i llavors en prenia cura i els conhortava. Com que això passava massa sovint, se li va acudir d’amagar la seva claror i quedar-se prop dels seus petits perquè, quan vingués la bèstia, pogués prendre-la i matar-la, de manera que mai més no tornés a capolar les cries ni a privar-les del seu bec. Ho va fer d’aquesta manera, i és així que els pollets del pelicà es van veure alliberats, finalment, del mal que els infligia la bèstia. —Guilhabert va reposar un moment, enmig d’un silenci pregon. Era tan sols un vellet venerable, de cabells blancs i pell rebregada, però una força interior inaudita l’omplia d’un vigor realment extraordinari. I va afegir a continuació—: Semblantment, el Déu bo havia fet les seves criatures, i el Déu dolent les anava destruint, fins que el Crist va amagar la seva claror resplendent en un cos de matèria i va venir a fer-se carn en tal dia com avui, en una cova humil de pastors d’un lloc anomenat Betlem. I el Crist va agafar el Déu dolent i el va enviar a les tenebres, i d’aleshores ençà el Déu dolent ja no pot destruir les criatures del Déu de veritat i justícia. —I va explicar encara moltes altres coses, més difícils, que algunes persones d’aquella sala van comprendre i algunes altres no tant. I va parlar-los també, amb paraules lluminoses, de la persecució que sempre acompanya l’Església de Déu arreu on es trobi—: Des del començament de tots els temps, els llops persegueixen i maten les ovelles, els dolents persegueixen els bons i els pecadors persegueixen els sants. I és per això que sant Pau va dir: «Tots els qui volen viure piadosament en el Crist seran perseguits». Fixeu-vos-hi bé: no parla de «perseguiran», sinó de «seran perseguits». I Jesucrist, a l’evangeli de sant Joan va dir a la seva santa Església: «I fins ve l’hora que tot aquell qui us mati es creurà oferir a Déu un acte de culte». I fixeu-vos també que no diu pas: «Ve l’hora que perseguireu i matareu els homes per servir Déu», sinó ben al contrari… —Ningú no gosava moure’s, i les paraules de consol davallaven com un bàlsam damunt els cors atribolats d’aquella gent espantada—: Ens diuen heretges… I sabeu per què? És perquè el món ens odia, i no és gens sorprenent que el món ens odiï, perquè també va odiar abans de nosaltres Nostre Senyor i el va perseguir, així com els seus apòstols. I nosaltres som víctimes de l’odi i som perseguits a causa de la seva Llei —que complim amb tota fermesa—, i aquells qui són bons i volen guardar la seva fe amb constància es deixen crucificar i lapidar quan cauen en mans dels seus enemics, tal com ho van fer els apòstols, i refusen de renegar ni un sol mot de la fe sòlida que posseeixen. —En aquest punt, Guilhabert va aturar-se un moment, va llançar un esguard penetrant a tots els qui l’escoltaven i va cloure la seva homilia d’aquesta manera—: I és que, germans estimats, hi ha dues Esglésies: una fuig i perdona, l’altra posseeix i escorxa. Aquella que fuig i perdona segueix el recte camí dels apòstols; mai no diu engany ni mentida… I aquella que posseeix i escorxa no és altra que l’Església de Roma…

Abans de cloure la cerimònia, tots els homes i dones presents a la sala del castell van venerar el bisbe amb un milhorier. Després, van acceptar del senyor del castell l’obsequi nadalenc de neules amb piment i una mica de fruita seca. Finalment, van fer-se el bes de la pau i van tornar a casa seva ben reconfortats en les seves conviccions i més segurs, també, de la bona fi que els esperava quan fos l’hora de deixar aquest món.

Aquell hivern, Guilhabert de Castras va romandre encara durant unes quantes setmanes al castell d’Albedun, a les Corberes. Després, corrent mil perills i cavalcant de nit, va multiplicar les seves visites a les seus clandestines de l’Església de Déu, per bé que, a mesura que la repressió s’accentuava, va anar procurant de no fer-se veure de grups gaire nombrosos. Calia, això sí, continuar la tasca de predicació i d’ordenació de nous cristians a fi que, per més ferotge que fos la repressió, mai no es trenqués a cap preu l’ordre de la santa Església, és a dir, la línia que els relligava, de bon home en bon home, amb l’Església dels apòstols.

I és que, si mai la línia es trencava, i si no podia reconstruir-se per mitjà d’algun bon cristià fugitiu, de qualsevol part de món, llavors l’Església desapareixeria per sempre, per més fervent i per més nombrosa que fos una comunitat de creients encara viva però mancada de pastors.

Per la seva banda, na Faurèsa i en Guilhem i la Vierna van acomiadar-se passats un parell de dies i, prometent que es retrobarien tan aviat com fos possible, van emprendre el camí de retorn cap als pobles respectius d’on havien vingut.