XXXI

En les setmanes següents, hi va haver a Montsegur i el seu entorn una agitació insòlita i una gran commoció. Un poderós exèrcit d’uns quants milers d’homes, reclutat com a servei obligatori pel senescal del rei francès a Carcassona, va plantar el seu campament, els seus carruatges i els seus estendards al peu mateix de la muntanya i, tot seguit, amb l’acord exprés dels bisbes de l’Església catòlica, va posar-hi setge. Enmig d’un gran desplegament, diversos posts de guàrdia van ser instal·lats allí on no arribava el gros de l’exèrcit, al mateix temps que s’anaven amassant, a carrera feta, municions, armament i ginys de guerra.

A dalt el pech, se seguia un procés simultani, per bé que en una escala molt menor. D’acord amb les directrius de Pèire Rotger de Mirapeis, els assetjats van anar procedint a un considerable amuntegament de vitualles i armes de tota mena, i també de cordes, fones i projectils per als trabuquets i manganells, màquines que els fusters i els forjadors del poble s’afanyaven a construir a corre-cuita. Alguns homes de reforç van pujar fins al castell i, al llarg del perímetre de la roca, es van multiplicar les defenses i les guàrdies. Als tallers de les cases, al molí i al forn, als magatzems i als estables, als patis i a les sales d’armes, tothom treballava a esclat de mort, car es tractava, justament, de resistir i de sobreviure al setge i a l’assalt de les forces del rei i de l’Església, en l’esperança que, tan aviat com li fos possible, el comte de Tolosa faria valer els seus drets i vindria a socórrer els seus vassalls.

Tanmateix, van anar passant les setmanes, i els homes del senescal de Carcassona, davant la impossibilitat d’un assalt directe a un cim tan envoltat de penjants i precipicis, a penes es movien, com si només estiguessin pendents de veure com el pas del temps els lliurava sense costos la fruita madura. Mentrestant, els ànims de la gent de Montsegur basculaven amb alts i baixos, segons les notícies que corrien a cada moment. En Guilhem i la Vierna tenien informació de primera mà, car na Faurèsa visitava sovint el castell i mantenia contactes regulars amb els caps de la seva Església. A vegades, el cor se’ls encongia de saber que algun sergent havia estat ferit de mort en qualsevol escaramussa o que algun missatger enviat a la plana havia estat interceptat pels assetjants. D’altres vegades, però, les novetats venien gràvides d’esperança, tal com va ocórrer un dia de maig, just poc temps després que en Guilhem tornés sa i estalvi d’una incursió nocturna que ell i dos homes més havien dut a terme per proveir-se de queviures.

Aquell vespre, na Faurèsa va entrar d’una revolada a l’austera cambra que ocupava la parella i, sense donar-los a penes temps d’agenollar-se davant seu per venerar-la, els va dir tota radiant d’alegria:

—Tinc notícies…, bones notícies, lloat sia el Déu bo!

—De veritat? Vinga, germana, no ens ho feu gruar… Conteu-les de seguida! —va respondre en Guilhem alçant-se ben de pressa.

—Ai, no sé, de tan bones que són, fins i tot sembla que no sigui possible…

La dona va asseure’s en un escambell i, després d’empassar-se un glop de saliva, va començar sense més preàmbuls:

—Sabeu que us vaig dir que missenyor de Mirapeis havia enviat correus a baix el pla, per confirmar fins a quin punt el comte de Tolosa anava portant com cal els seus afers?

—Sí, ho sabem… —va replica, impacient, la Vierna.

—Doncs bé, només fa una estona el nostre bisbe i missenyor acaben d’assabentar-se que les coses del comte Raimon marxen molt bé…

—Què voleu dir? —interrogava desconcertat en Guilhem.

—A veure, a veure, comencem pel començament —s’interrompé tot d’una la priora—. Fa un parell de dies va arribar a Montsegur un sergent que estava de pas i que venia de Tolosa. L’home, informat només a mitges, va explicar que tenia bones impressions de com anaven les coses, però que, com que se’n tornava a casa seva, miraria de confirmar-ho. Llavors el sergent va quedar amb en Pèire Rotger que, si les notícies del comte Raimon eren realment favorables, pujaria al pech de la Bastida i, d’allí estant, faria un parell de senyals amb foc perquè els poguéssim veure nosaltres…

—I…?

—Doncs que, fa cosa d’una hora, l’home ha enviat els seus senyals tal com havien quedat…

—I això vol dir…

—Això vol dir que el nostre comte es torna a veure les orelles, i que vindrà a salvar-nos. Ves si és senzill… —acabava tota contenta na Faurèsa.

Tanmateix, semblava ben bé que la Vierna no s’ho acabava de creure:

—I quan serà una cosa tan bona? —va demanar amb un deix d’incredulitat.

—Ui, això són figues d’un altre paner… Jo què sé, quan serà! Però, espereu, espereu, que encara n’hi ha més…

—Més…, bones notícies?

—Sí, dona, sí, avui és un dia per a la nostra esperança! M’ha dit el Fill Major^[19] del nostre bisbe que, ahir al vespre, un altre missatger va explicar detalls molt més concrets: que el comte Raimon ha pres nova muller, que això pot donar finalment un hereu el comtat de Tolosa, que potser li aixecaran l’excomunió i que té intenció de venir a Montsegur amb un nombrós exèrcit…

Durant les setmanes següents, els residents d’aquell niu d’àguila penjat a dalt dels núvols van anar alimentant i engrandint fins a l’exageració aquella flama d’esperança, que tanta falta els feia per resistir les privacions derivades del setge. Els missatgers continuaven travessant les línies de l’enemic, els rumors contradictoris corrien com la pólvora i la gent parlava de cartes vingudes de terres llunyanes que només coneixien els dos senyors del castell i el bisbe Bertrand Martí. Aquest, mentrestant, no parava de visitar els ostals dels seus fills en la fe, de celebrar reunions, de rebre gent de dins i de fora, de congregar el seu voltant els nobles del castell i grups escollits de bons cristians per tal de predicar-los, incessantment, la Paraula.

I va venir l’hivern, i va complir-se mig any de la marxa de la Bruna cap el país d’Alió i d’un setge militar a Montsegur que tenia tot l’aire d’eternitzar-se. El senescal del rei va comprendre que, si no feia alguna cosa abans no vinguessin el fred i les nevades, el temps jugava contra seu i no li seria possible de retenir la gent que ell i els bisbes havien reclutat. De manera que va formar un escamot integrat per uns quants gascons i homes del país i, després d’haver-los retribuït generosament, va encarregar-los una missió francament temerària: enfilar-se de nit per l’estimball situat a sol ixent de la muntanya, en el punt més allunyat de l’aglomeració del castell i de les cases. Allí, al roc de la Tor, ja no hi arribava la muralla i els defensors només hi tenien una torre de guaita i una petita guarnició…

En efecte. Proveïts de cordes i d’armes lleugeres, els gascons van aconseguir de pujar per un espadat tan esfereïdor que, sens dubte, si l’haguessin vist amb la claror del dia, contemplant amb els seus ulls les gorges profundes que tenien sota els peus, mai no haurien gosat d’escalar-lo. Un cop dalt, i havent agafat de sorpresa i a les fosques els sentinelles, en un tancar i obrir d’ulls els van fer la pell a ganivetades i van apoderar-se de la torre. El camí, doncs, era obert i ben aviat els soldats del rei van ocupar tota aquella cresta de la muntanya. I van mantenir-s’hi, a desgrat que en les setmanes següents els defensors de Montsegur van procurar diverses vegades de recuperar la posició perduda amb un foc nodrit de cairells i sagetes i amb alguna escapada fora dels seus murs.

Aquella greu escletxa en les defenses va precipitar ràpidament les coses. Bertrand Martí va comprendre que corrien un perill seriós d’ocupació i, doncs, va preocupar-se de posar a cobert de qualsevol risc les finances de l’Església de Déu que tenia al seu càrrec. De manera que pels volts de Nadal, un diaca i un altre bon cristià, comptant amb la complicitat d’algun soldat del senescal que coneixien, es van esmunyir entre els rengles dels assetjants i van aconseguir d’emportar-se, fins a una gruta del Sabartès ocupada per gent de confiança, una caixa amb un bon grapat de peces d’argent i bilions de coure i amb diversos objectes d’or i plata, procedents de llegats i donacions de creients nobles.

Poc després, i també com a resposta a la pèrdua de la torre del roc de la Tor, va arribar a Montsegur un mestre de ginys de guerra, enviat directament pel batlle del comte de Tolosa. I tothom va veure en la seva vinguda, no sols una via de reforç de les defenses del poble fortificat, sinó sobretot un avançament de l’ajut salvador que esperaven.

Aquell any, estranyament, no va fer gaire fred a la muntanya, i la neu i la pluja només hi van tenir una presència escadussera. Molts vespres, na Faurèsa es deixava caure a la casa dels seus amics i, allí, tots tres s’aplegaven sota la tènue claror d’un llum d’oli de terra cuita i al voltant d’un foc humil, disposat damunt un farciment de grava i argila i alimentat només de branquillons de boix i de bruguera. Ella els beneïa el pa de la santa oració i després els el donava, els contava novetats i xafarderies del poble i els reconfortava amb paraules coratjoses. La Vierna, més aviat consirosa, els servia amb gest fatigat una mica de verdura i de congre, i un got de vi si en quedava, però no parlava pas gaire: recordava molt la seva filla i, cada cop més sovint, començava a rumiar què caldria fer de la seva vida si l’auxili somiat del comte de Tolosa no venia. En Guilhem, ben al contrari, procurava de trencar com fos el silenci aprensiu que, de tant en tant, queia damunt d’ells com si fos un sudari: amb una fe sincera, l’antic marxant de llana mantenia l’esperança ben viva. Però les hores avançaven lentament, a pas de bou, i la brevetat dels dies de l’hivern feia que el vigor dels esperits es decandís pertot arreu una mica…

Tot sovint, l’aparent placidesa de les coses es trencava com a conseqüència dels assalts que, d’ençà dels fets del roc de la Tor, eren més freqüents cada vegada. I és que, prenent peu en la posició aconseguida, els homes del senescal forçaven les hostilitats fins al límit, llançaven constantment projectils contra la barbacana i els murs de defensa i s’hi atansaven, sense tants miraments com abans, per tractar de parar les seves escales. Els morts i els ferits d’un costat i de l’altre creixien doncs en nombre, i els clergues catòlics i els bons homes càtars havien de multiplicar-se per invocar aquell perdó d’un mateix Déu que tots pretenien: així podrien garantir als seus moribunds respectius, ja fos per l’extremunció, ja fos pel consolament, l’entrada segura a la glòria del mateix cel.

El dia del Caramentrant^[20], quan ja havia esdevingut un trist costum de veure els cairells de les ballestes sobrevolant les cases o més d’un sostre esventrat a causa d’una pedra, en Guilhem va tornar visiblement desolat a casa seva. Havia estat al castell, concretament al magatzem de la planta baixa de la torre mestra, contribuint a revisar l’estat de les provisions, i allò que havia vist l’havia descoratjat notablement:

—El menjar se’ns acaba, Vierna. Fa dies que ningú no aconsegueix de traspassar els rengles dels francesos, i això vol dir que tampoc no ens arriben queviures.

—I què farem, doncs?

—Missenyor Pèire diu que ens hem de repartir millor el que ens queda…

—…?

—Sí, dona. Vol dir que farà donar a cada família mig sester de faves i una mica d’oli, de sal i de pebre. I amb això, i una mica d’orada i de llíssera que ens queda, haurem d’anar passant.

—Però amb això, Guilhem, no podrem resistir gaires dies…

—Prou que ho sé… —confessava movent els braços i corrugant les celles el seu home—. No hi puc fer res, jo… Suposo que ell, que se les pensa totes, ja deu tenir rumiada alguna solució…

Vist l’estat de les coses, l’única solució possible ja no va fer-se esperar gaire. El dia 2 de març, Pèire Rotger de Mirapeis, cap de la guarnició de Montsegur, va demanar al senescal de Carcassona de negociar les condicions d’una rendició honorable. Mentrestant, el comte de Tolosa era molt lluny dels seus vassalls, a la ciutat de Roma, atrapat i retingut des de feia mesos per un vesper enrevessat de negociacions i de tractes…