XI

Els dies que van venir després van ser de gran tràfec i agitació en aquella casa de pau i de silenci. Sense més dilació, i d’acord amb un pla perfectament dissenyat, les bones dones van anar abandonant la seva llar de parella en parella, cap al sud i cap a l’est. Totes sentien dintre seu una angúnia indefinible, totes ploraven desconsoladament quan arribava l’hora de fer-se la triple salutació mútua d’acció de gràcies, de donar-se el doble bes de la pau a la boca i de dir-se, finalment, adéu.

Després, emprenien la ruta a peu, muntanya amunt, o bé pujaven dalt el carretó d’un bon cristià que s’havia ofert a acompanyar-les. De tant en tant, giraven l’esguard per llançar una darrera llambregada a la casa que estimaven. Marxaven camí enllà, una mica encongides però sense cap més retret ni cap queixa, fins que un trencall qualsevol de la carena les allunyava de la vista.

A poc a poc, les notícies de la vinguda imminent dels croats es van fer més apressants i angoixoses. Tothom deia que era qüestió d’hores que arribessin a la vila. La priora va resoldre de quedar-se la darrera, en unió de la Vierna —que li faria costat en la seva fugida inevitable— i de la Maurina —que és qui tancaria finalment la casa.

A l’ànsia natural de cadascuna, la Vierna hi afegia el seu neguit particular que no podia explicar pas a ningú. Si s’allunyava de la vila, ja no veuria més el noi d’ulls foscos i cabells negres que venia de tant en tant a visitar-les. Què en pensaria, ell de tot plegat? Quant temps trigaria a tenir coneixença de la fugida de les bones dones i de la irrupció posterior dels francesos? Qui sabria contar-li què se n’havia fet, de la comunitat de dones que encapçalava na Faurèsa? I qui podria dir-li on havia fugit la priora…, i, és clar, la noia que compartiria amb ella el seu exili?

Els nervis i el fatic s’incrementaven a mesura que s’atansava el dia de la marxa, però la Vierna no podria treure’s del cap aquell xicot. Li semblava com si anar-se’n de la casa on l’havia conegut fos un gest poc amical, una mena d’abandonament sense les paraules indispensables d’explicació i de cortesia. I, sobretot, temia de no tornar-lo a veure, de perdre’n el rastre per sempre més al llarg d’una ruta incerta, per boscos, turons i fondalades. Tanmateix, no podia pas avisar-lo, car no sabia ni tan sols a quin poble vivia. Tenia només, això sí, el seu nom, un nom màgic que dia i nit martellejava el seu cervell: Guilhem, com una tonada falaguera que torna i retorna al pensament, sense mai fatigar-lo. I ella s’hi deixava endur, perquè no s’imaginava encara quina podia arribar a ser, algun dia, quan el sentiment es desboqués sense cap fre, la força irresistible d’estimar.

Així és que va venir el dia del comiat definitiu. I na Faurèsa i la Vierna van emprendre el camí sense demora, guiades per un home de confiança i muntant dues pacífiques someres que els havien donat uns bons cristians. La Maurina va restar a la casa ben confiada, com si encara tingués tot el temps del món al seu davant.

De sobte; tot va precipitar-se. Un grup d’homes armats va avançar-se al gros de la força que s’havia d’ensenyorir de la vila indefensa. I, quan encara ningú no els esperava, van irrompre dintre murs amb els seus cavalls, les seves espases, els seus arnesos, les seves creus vermelles i les seves flors de lis als estendards i a la pitrera.

L’entrada a la vila del Mas d’aquests primers guerrers va causar, lògicament, un avalot indescriptible Els pagesos i mercaders que tenien parada a la plaça van córrer a plegar els taulells i tancar la botiga. Pertot arreu hi havia crits i corredisses, porticons que es barraven de forma abrupta, portes closes bruscament a pany i forrellat. Les mares recollien els seus infants amb una revolada, mentre procuraven salvar a la bona de Déu la mercaderia que portaven als cistells. Els vells alçaven els ulls amb un esguard suplicant, buscant una mà qualsevol que els ajudés a arribar fins dintre casa. I enllà de la vila, cercant l’abric de les muntanyes amigues, homes fugitius i cavalls desbocats corrien a galop tirat, mentre els carros atapeïts de mobles i fardots, balandrejant d’una forma temerària, s’arriscaven a perdre el seu bagatge o bé xerricaven amb grinyols estridents per l’empedrat dels camins.

A la casa de les bones dones tot va esdevenir-se, també, molt de pressa. Encara la Maurina s’entretenia una mica massa preparant un farcell de roba, quan va sentir un estrèpit molt fort que va fer retrunyir tota la cambra: un home corpulent i ferreny, un croat francès vestit amb l’ausberg de malles i la creu de tela cosida al pit, armat amb una espasa enorme, l’havia sorprès a dins l’estança, després de colpejar la porta amb un cop de peu, violentament. Un cop al llindar, l’intrús va aturar-se en sec i va resseguir de dalt a baix la figura de la noia, amb una mirada cada cop més penetrant i lasciva:

—Déu del cel…! Així doncs, eres tu l’ocell que s’havia quedat a guardar el niu repugnant dels heretges? —Tenia una veu fosca i rogallosa. Parlava, però, amb resolució i amb sarcasme, com si les indicacions precises d’algun delator l’haguessin guiat de forma dreturera cap a la casa de les dones. Era, sens dubte, l’home avançat que anunciava l’arribada propera d’un escamot de guerrers molt més nombrós—. I com pot ser que l’obra perversa del maligne s’hagi ficat dins un cos com ara el teu? —va afegir després de repassar-la altre cop de dalt a baix.

En sentir aquestes paraules, i d’una manera instintiva, la Maurina va recular uns quants passos cap a la finestra. No tenia sortida possible, certament, ni per més que hagués cridat ningú no l’hauria sentida, i l’esguard del soldat, favorablement sorprès a la vista de tan preciosa troballa, no feia presagiar res de bo.

Després d’una pausa llarga que semblava eterna, el croat desconegut es va decidir a avançar tres o quatre grans camades. Palplantat, doncs, davant la noia, va empunyar l’espasa i, abans que ella tingués l’esma de ni tan sols obrir la boca, va enlairar l’arma amb un gest sobtat i brusc. Ella va pensar aleshores que tot s’havia acabat i, doncs, va girar instintivament la cara per no veure el tall de l’espasa. S’enganyava, però, i un reflex atàvic femení l’hauria d’haver advertida que les coses no serien pas tan ràpides, ni tan fàcils.

Amb mà destra, l’home va atansar l’espasa a la galta d’aquella jove esfereïda i, simplement, com qui desfà un nus enrevessat, va alçar l’arma un xic amunt fins a tallar la lligadura del cap amb un moviment segur. Alliberat de la toca que el retenia, un floc espès de cabells negres i brillants es va descabdellar damunt l’esquena de la noia, al mateix temps que ell, molt llestament, cuitava a engrapar rudement la cabellera per tal d’atreure la Maurina més ençà i ajupir-la després, a poc a poc, fins a amorrar-la a terra. Ella s’hi va resistir com va poder, però aleshores el croat, sense pensar-s’ho gaire, va etzibar-li un cop de mà furiós, de tal manera que el guant de malles va ferir el rostre de la noia i va fer-li sang en el mentó.

Fou precisament llavors que la Maurina, encesa de galtes i amb els ulls verds enllorats per les llàgrimes, va comprendre tot d’una allò que l’esperava. Mentrestant, el guerrer del rei francès, enfollit per la resistència i pel desig que li traspuava la mirada, es va treure els dos guants i va aferrar la noia pel coll amb la mà esquerra, mentre amb l’altra mà pugnava per arromangar-li la gonella i la camisa. Ja no hi va haver més paraules ni més plors en aquella cambra, només una sorda i prolongada lluita per cobrir-se ella i per despullar-la ell, primer damunt el pit i buscant-li febrosament les sines, després entre les cuixes i el baix ventre de la jove.

La brega va prosseguir encara, cruelment, durant una estona inacabable. L’home, regalimant de suor i de saliva pel front i per l’espessa barba, esbufegava i grunyia davant la fermesa de la seva víctima. La Maurina, per la seva banda, presa del terror, tot era regirar-se i moure els braços i les cames, en l’inútil desfici d’anar cobrint la nuesa dels flancs diversos per on era successivament atacada. De tant en tant, la bèstia folla que s’abraonava damunt seu perdia terreny per uns instants, i el guanyava de bell nou sense trigar, a cops de puny i d’estrebades, mentre la roba de la noia, cada cop més esparracada i malmesa, obria i tapava alternativament fragments de la seva pell tan clara i tan tendra, dels seus pits turgents i olorosos, del seu pubis cada cop més indefens.

Finalment, i en una revolada imprevista, el soldat de la creu va aconseguir de subjectar la dona innocent que tenia estenallada sota d’ell i, mentre la mantenia immòbil agafant-la violentament per les espatlles, va reeixir tot d’una a penetrar-la com un ferro roent i a esqueixar-la tot seguit amb un dolor terrible, fins a la fondària més pregona. Ella es va veure de cop privada de forces als braços i a les mans, i tots els seus sentits es van concentrar forçosament a percebre la fiblada punyent que l’anava desflorant, de manera espasmòdica, fins al fons secret de les entranyes.

Primer s’havia pogut sentir el seu gran crit, com un llarg udol de sofriment i de ràbia. Després van venir els esbufecs de l’home sadollat i suós que, un cop enllestida la feina, va acabar finalment retirant-se, mentre deixava anar momentàniament la presa virginal que havia aconseguit de posseir per la força.

Hi va haver, tot seguit, una transició desoladora i estranya, amb la Maurina replegada damunt el ventre lacerat i amb la bèstia anònima compassant a poc a poc el seu respir fatigós. Va ser tanmateix un breu miratge, perquè era ben clar que, després d’aquell combat terrible i d’aquella violació tan evident, la noia herètica no podria arribar pas viva a la foguera. De manera que el francès es va incorporar feixugament agafant el pom de l’espasa i recolzant-s’hi per alçar-se, amb un afany enorme. Un cop dempeus, tentinejant encara del seu esforç i del seu sadollament, va arreplegar les forces que li quedaven per empunyar l’arma amb les dues mans, enlairar-la estirant completament els braços i deixar-la caure de manera impetuosa fins a esquinçar de forma ràpida i abrupta les entranyes de la noia.

Ella, mig estabornida encara del mal primer i del fàstic que sentia, no va arribar a ser conscient de l’estocada definitiva que li va caure al damunt, de tan immediata i imprevisible com va ser. I la mort li va arribar d’una forma tan instantània que els seus llavis no van ser capaços d’articular ni el gemec més lleu, ni el més petit comiat d’aquesta vida…

El croat desconegut va restar encara una estona a la cambra, abans de donar l’avís als seus companys de fora i de procedir amb ells, i amb l’ajuda del foc i de la ira, a enderrocar la casa fins a deixar-la completament arrasada, convertida en una pura ruïna. Embriac del furor i la violència amb què ell mateix s’havia carregat, li calia encara completar la magna gesta d’aquell dia i lliurar-se abans a una allau irracional de destrucció. Així és que va prendre novament l’espasa i va començar a brandar-la d’un cap a l’altre de l’estança, destrossant qualsevol cosa que es posés a l’abast de la seva força incontrolada. Mobles, cadires, filoses, van rodolar per terra esbocinats pel tall esmolat de la fulla; vestes, cortines, sacs de llana i domassos van restar completament espellifats en un macabre escenari confegit a base de penjolls i pelleringues. Res no podia quedar intacte en aquella casa del diable, habitatge indigne on el pecat i l’heretgia havien plantat unes arrels tan profundes.

Desfogat per fi de tots els seus instints, el guerrer de la creu cosida al pit va abandonar la cambra amb un enèrgic cop de porta. Allí dins, al bell mig de l’estança que tantes vegades l’havia sentit riure, restava immòbil per sempre la Maurina, la filla del sabater del Mas Santas Puellas. Havia quedat estesa de sobines, amb els ulls tancats, els cabells negres esbarriats i fulgents, la roba esparracada i els braços estirats a banda i banda del toll abundós de sang que brollava del seu ventre.

Aquesta va ser, doncs, la fi ignominiosa i trista del cos menut i jove d’on era presoner l’esperit celestial que habitava la Maurina. Tanmateix, en l’esplèndida bellesa dels seus quinze anys escassos, aquell cos no era res més que una simple i tosca túnica de pell modelada pel príncep de les tenebres, i és per això que hauria de tornar al no-res d’on havia estat creat. En poques hores, un cop traslladat el cadàver de la noia a la pira immensa que els croats estaven aixecant a la plaça de la vila, d’aquell cos que fou tan bell no en restarien sinó les cendres resultants de la foguera dels heretges.

L’esperit, en canvi, continuaria el seu camí. Malauradament, i a despit de la vida exemplar de la Maurina, la jovenesa de la noia l’havia privat del baptisme de foc i d’Esperit Sant que li hauria estat donat si hagués pogut rebre el consolament i la imposició de les mans. Així doncs, era molt probable que aquell esperit infeliç hagués de prosseguir encara el seu penós vagareig per aquest món i no podria iniciar pas l’ascensió lluminosa dels set cels: aquella pujada triomfal que, un dia o altre, abans de la fi dels temps, hauria de conduir-lo fins a la glòria, és a dir, fins a la terra dels vivents.

Tan bon punt l’esperit s’hagués vist expulsat del cos de la Maurina, no hi hauria ni un moment de repòs per a ell: cremat pel foc diabòlic del déu estrany, l’antic esperit celestial vagaria febrosament per la terra fins a reproduir-se en un altre cos de carn. Allí aniria envellint, allí faria penitència del pecat comès a l’origen dels temps contra el Déu de veritat i justícia. Fins que un dia, allotjat finalment en la bella túnica d’un bon cristià, aconseguiria de salvar-se i d’ascendir al paradís en la companyia dels àngels…