XXVIII

Mentre tot això s’esdevenia, en Guilhem, la Vierna i la Bruna havien continuat la seva vida errant a la ventura, amb el retorn anual al país d’Alió per aplegar els vellons amb què es guanyaven la vida. Aquesta vegada, la roda capritxosa del seu vagareig els havia conduït de bell nou al Lauraguès, la bella plana dels turons suaus i la flor groga de l’herba del pastell.

I, efectivament, un dia en què es trobaven venent la llana al mercat de Montreal, havien tingut la sorpresa de veure com s’atansava cap a ells la figura titubejant i envellida de na Raimonda, la dona tolosana que havia compartit pregàries i treballs amb la Vierna a l’ostal del Mas Santas Puellas. Anava vestida, naturalment, sense l’hàbit negre amb què sempre l’havien associada i caminava amb la passa molt més feixuga, però el somriure i la bonesa del seu rostre eren els mateixos de sempre.

Els havia reconegut de lluny i, només de veure’ls, havia comprès de seguida que la noia òrfena devia haver deixat la via de perfecció de la seva Església per unir-se a la persona d’aquell noi d’ulls foscos que els proveïa de llana. I heus aquí que, fos com fos, ara es trobaven a Montreal, en companyia d’una criatura riallera de tres o quatre anys que, curiosament, mostrava en els seus trets físics una mescla captivadora de l’un i de l’altra.

Na Raimonda va convidar-los a dinar una mica de salmó cru i un plat de verdura. Vivia tota sola en una casa de fusta i conservava en secret el contacte regular amb altres bones dones de la santa Església. De fet, en els darrers temps, aquella llar humil i sòrdida havia servit d’amagatall per a molts bons cristians que fugien de la persecució o que, jugant-se la vida, acudien prestament al llit de qualsevol moribund per consolar-lo.

Van pregar plegats al voltant de la taula i, tal com ja li havia passat quan, pel Nadal de quatre anys enrere, va retrobar na Faurèsa als peus del castell d’Albedun, la Vierna va sorprendre’s altre cop d’aquella pau intangible, d’aquella sensació falaguera de serenor i de confiança que amarava el seu cor cada vegada que compartia el Pater noster o la partició del pa amb les seves antigues companyes. I és que, quan estaven juntes, recloses en el secret d’una cambra qualsevol d’una casa inconeguda i deixant-se gronxar en el murmuri ritual de les pregàries, el món enfollit de fora semblava un mal remot, un núvol negre i tenebrós que havia de recular davant l’arribada de tanta bonança.

Recordant temps passats i presents, les rialles i els plors van escurçar de forma sorprenent aquella tarda. Quan va fer-se fosc, els tres viatgers van dormir a casa de na Raimonda i, a força de repetir-se, aquell sojorn provisional per una sola nit va acabar tornant-se, de fet, en una estada permanent. Això feia feliç l’antiga noble tolosana i permetia a en Guilhem i la Vierna el repòs i l’aixopluc que ja feia massa temps que cercaven. Tanmateix, aquell període de calma i de pau havia durat només un interval de tres mesos, ja que la citació urgent de l’inquisidor de Tolosa va dissoldre de seguida aquella nova família.

Així doncs, la parella i la Bruna van haver de junyir novament el cavall al seu carro i marxar corrents, per enèsima vegada, cap a una destinació desconeguda. Na Raimonda, al·legant motius d’edat i de salut, però pensant sincerament que no li feia gens de por allò que pogués arribar a passar-li, va refusar d’acompanyar-los en la fugida i va limitar-se a mirar d’endarrerir, tant com fos possible, una detenció que era inevitable. I, quan va ser-ne l’hora, va deixar-se prendre de forma mansoia i sense oferir cap classe de resistència. Estava preparada i cap poder d’aquest món ja no podia espantar-la…

Els tres viatgers, mentrestant, van allunyar-se de Montreal tant com van poder i, profundament desconsolats per la tragèdia que acabaven de conèixer, van afegir un altre nom estimat a la llarga llista de les persones desaparegudes que enyoraven. Ara feien estades més breus a cada poble, car estaven convençuts que diverses ordres de citació ja devien estalonar-los per les valls i muntanyes que travessaven.

I així era, efectivament. Guilhem Arnaut de Montpeller se sentia satisfet de la investigació oberta al Carcí, ja que, almenys aparentment, havia fet possible que molta gent retornés a la via de l’Església romana. Així doncs, l’obra de conversió havia estat feliçment consumada… D’altra banda, i de forma inevitable, s’havien hagut de dictar algunes condemnes més o menys severes, i havia calgut enviar algunes persones al «braç secular», ja que es tractava de casos provats d’heretgia. Per dir-ho tot, s’havia produït, també, algun conat de tumult que no havia passat de ser un intent, i un jove de Cáurs s’havia anticipat a endur-se el cos sepultat del seu pare heretge abans no acudissin al cementiri per desenterrar-lo… Però tot això, naturalment, no era altra cosa que el preu que calia pagar per fer una tasca tan ingrata.

Com sempre solia esdevenir-se, el sojorn en una vila allunyada de Tolosa havia permès, també en aquest cas, d’anar completant la xarxa en direcció cap a d’altres indrets que bé haurien de merèixer, ben aviat, una visita detinguda de la seu itinerant de la inquisició. Com sempre, també, quedaven caps per lligar i peces soltes que, amb persistència i dedicació, acabarien completant-se harmònicament algun dia.

Entre aquestes peces, el frare predicador retenia, sens dubte, el nom d’una viuda tolosana fugitiva, na Faurèsa, que certament havia estat priora d’un ostal de l’heretgia al Mas Santas Puellas. El nom, el llinatge noble i la descripció física d’aquesta dona coincidien estranyament amb una referència que conservava de la primera investigació feta a Tolosa. Heus aquí que una de les primeres persones a acudir a la casa dels dominicans havia estat un cavaller de barba arrissada i un esguard francament inquietant i insòlit, ja que tenia els ulls de diferent color. L’home, de maneres brusques i expeditives, havia manifestat anomenar-se Huc de Montgrenier i comparèixer per tal de passar comptes pel temps que havia estat al servei del comte de Foix, un noble clarament sospitós d’heretgia.

El cavaller, mentre s’escurava la gola i s’estirava els guants de pell amb una taleia obsessiva, havia aportat tal riquesa d’informació i havia mostrat tal penediment que aquesta conducta espontània, junt amb la constància d’haver-se posat al servei del rei de França molt poc després d’haver-se signat la pau, li havien merescut un condemna força lleu: pelegrinatge a diversos santuaris d’Occitània i de França; lliurament de tres mil maons, deu cafissos de calç i cent costals de sorra fina destinats a la construcció de presons per als heretges; i, finalment, obligació de visitar totes les esglésies de Tolosa el primer diumenge de cada mes durant un any…

Aquest home, doncs, empès per la seva santa ira, va denunciar un ostal de dones de la vila de Foix, al front de la qual hi havia també una tal Faurèsa. I, curiosament, l’home s’havia referit a un altre rastre que Guilhem Arnaut tampoc no pensava deixar escapar: el d’una parella jove, clarament herètica, vinculada a l’esmentat ostal. Huc de Montgrenier va fer una descripció precisa i gairebé exacerbada de la noia:

—Com us ho podria dir? És bella, molt bella, aquesta noia… Té els cabells rossos i els ulls clars, però us asseguro que està posseïda pel diable…

—I com ho sabeu, això? —havia demanat l’inquisidor.

—Doncs, perquè ho sé, perquè un cos com el seu, amb aquelles formes i aquella figura, només pot ser obra del diable… —raonava n’Huc mentre el seu record febrós s’omplia de furor i de ràbia—. I és una heretge reconsagrada, sabeu? Penseu que vivia amb totes aquelles dones pecadores del carrer del Forn d’Avalh…

—Però no dieu que les va abandonar per un marxant de llanes?

—Això va ser després… A més a més, mai no va deixar de tenir-hi contacte…

Tot refent els caps que tenia per lligar, l’inquisidor pensava que potser aquesta parella era la mateixa que, anys després, en unió d’una criatura, havia compartit taula i sostre amb na Raimonda Astruc…

Caldria esbrinar-ho sens falta. Tanmateix, els temps que van venir després no van ser gaire bons per a Guilhem Arnaut i la seva gent. La duresa de les condemnes i, molt especialment, la violència de les exhumacions de cadàvers havien anat excitant fins a límits insostenibles els ànims dels ciutadans de Tolosa. D’altra banda, s’havien produït errors manifestos, com el cas d’un ciutadà que va ser jutjat com a bon home i que s’exclamava públicament pels carrers d’una manera impròpia per a una persona que hagués estat de la santa Església: «Escolteu-me, missenyors!», deia l’infeliç a tothom qui volia escoltar-lo, «jo no sóc pas heretge, puix que tinc una dona i jec amb ella, i tinc fills. Menjo carn, i menteixo i juro… Sóc un cristià ben fidel!»…

El cas més greu, tanmateix, va esdevenir-se l’agost de 1234, el mateix dia en què se celebrava per primer cop la canonització recent de sant Domènec. Aquell dia, el bisbe de Tolosa havia anat a la casa dels dominics per dir-hi una missa solemne i, quan es rentava les mans per anar a dinar, va presentar-se un germà predicador anunciant que, a quatre passos del convent, al carrer de l’Om Sec, hi havia una malalta en perill de mort que acabava de rebre el sagrament dels heretges. El bisbe i el prior, abans de seure a taula, van deixar-ho tot i van presentar-se de sobte a la casa de la dona, que es trobava al llit agonitzant. Quan foren allí, el bisbe li va parlar de manera que la pobra malalta, víctima d’un terrible malentès, va creure que es trobava davant algun alt dignatari de la seva Església. La vella, doncs, va confessar-li planerament la seva fe, i va reiterar-li que no la canviaria pas per la seva pobra i miserable vida. Llavors el bisbe, tot encès d’ira, va dir-li:

—Així doncs sou heretge, ja que heu confessat la fe dels apòstols de Satanàs! Heu de saber que aquestes heretgies són manifestes i condemnades. Abandoneu tot això i creieu allò que creu l’Església romana i catòlica! —Però la dona, ben desconcertada, persistia en la seva fe i es negava a abjurar de cap manera. I el prelat, doncs, va insistir-li amb vehemència—: Jo sóc el vostre bisbe de Tolosa! Jo predico la fe romana catòlica, i jo vull i us ordeno que la cregueu!

No hi va haver res a fer, puix que aquella pobra dona, fins i tot en l’estat en què es trobava, va perseverar una i altra vegada en la seva fe. Així és que, havent convocat immediatament el veguer i altres testimonis al seu davant, el bisbe la va condemnar com a heretge. I el veguer la va fer prendre, amb el llit i tot, i va fer-la cremar tot seguit al Prat del Comte. Un cop encesa la foguera, el prelat, els frares predicadors i els seus companys van tornar al convent dels dominics i van menjar amb joia allò que tenien preparat, tot donant gràcies a Déu i a sant Domènec…

Així doncs, les coses ja eren insostenibles, i s’anaven escalfant cada cop més. Uns quants mesos després, Guilhem Arnaut de Montpeller va fer citar a declarar una dotzena de notables, la majoria familiars del comte de Tolosa. Això va provocar una commoció general a la ciutat i, enardits pel clamor popular, els dotze sospitosos van negar-se a comparèixer. Com a conseqüència d’aquesta espiral d’enfrontaments, un dia d’octubre de 1235, i per la força, els cònsols van expulsar de la ciutat l’inquisidor que avorrien: tot el convent dels dominics va acompanyar-lo en processó fins al final del pont de la Daurada, a l’altre costat del riu Garona. Allí, i per darrer cop, els cònsols van dir a Guilhem Arnaut que podia quedar-se si cessava la inquisició; si, per contra, s’obstinava a continuar-la, hauria d’abandonar les terres del comte. Ell, incommovible en la seva altivesa i en el designi de la seva missió, va optar per exiliar-se, i no gaire més tard van haver de seguir-lo, expulsats com ell, tots els dominics de Tolosa, ben bé una quarantena. Com és natural, i vista la magnitud de l’afront, la resposta previsible d’inquisidors i bisbes no es va fer esperar pas gaire: poc temps després, el comte i els cònsols van ser excomunicats de l’Església…

Mentre les autoritats i els clergues pugnaven entre ells per delimitar les fites dels seus poders, els tres rodamons d’aquesta història havien passat uns quants mesos a Gebetz, a dalt de les muntanyes. Un any més, un cop xollades les bèsties pels volts de sant Joan, s’atansava la calor de l’estiu i, doncs, el temps de baixar novament cap a la plana. Però, aquell any, la Vierna ja no se sentia amb forces per deixar-se rodolar d’un lloc a l’altre, aigües avall com un palet de riera. Un vespre, quan tothom dormia a la casa dels pares i només restava ja una mica de caliu a la llar de la foganha, la noia va adreçar-se al seu home amb aquestes paraules:

—Guilhem, hem de fer un pensament… No crec que sigui capaç de passar un altre hivern anant d’una banda a l’altra. I no és tan sols el que em passa a mi mateixa, saps?, és que la Bruna ja té cinc anys i no pot estar-se tota la vida vagabundejant com una boira volandera…

—Tens raó… —va respondre-li ell—, però no veig altre remei que restar aquí dalt, al país d’Alió. Si posem casa en alguna part de la terra baixa, els soldats dels inquisidors acabaran trobant-nos…

—Hi ha un altre indret on podríem anar…

En Guilhem va alçar el cap, vivament sorprès per una alternativa que no esperava. D’altra banda, era ben clar que la Vierna ja feia molt de temps que devia barrinar-hi…

—I on, si es pot saber?

—Recordes quan érem a Montreal, a la casa de na Raimonda?

—És clar que ho recordo! Però…

—Escolta, Guilhem —va interrompre’l ella, tot posant-li una mà damunt l’espatlla—. Quan na Raimonda va parlar-nos d’on havien anat a parar les altres dones de la casa del Mas, recordes què va dir de na Faurèsa?

—Sí, va explicar que algú li havia contat que tenia intenció d’instal·lar-se al pech de Montsegur, i que allí hi vivien Guilhabert de Castras i molts altres homes i dones de l’Església que fugien…

—Exactament! —va concloure triomfant la Vierna—. A hores d’ara, na Faurèsa i altra gent coneguda ja deuen ser dalt la força que hi ha a Montsegur. I si nosaltres també hi anàvem?

—Però ja ens hi voldran, allí dalt? No crec pas que, en aquell pollegó de pedra, s’hi pugui estar tothom qui vulgui… —va replicar en Guilhem.

—Si na Faurèsa hi viu, és clar que ens hi voldran!

En Guilhem va contemplar la seva dona a la llum vacil·lant del caliu de la llar. Era, encara, la més bella de totes i els cabells rossos li continuaven brillant com si fossin polsim d’or. Ara devia tenir vint-i-tres anys, però alguna arruga incipient i una sorprenent maduresa deixaven entreveure que les escomeses de la vida l’havien maltractat sense contemplacions de cap mena. Tanmateix, tenia encara l’espontaneïtat i les maneres decidides i brusques de les noies i, quan se sortia bé de qualsevol propòsit, se’l mirava de cua d’ull amb aquell somriure que l’embogia.

Aquella nit van fer l’amor llargament, amb una força estranya, fins a perdre l’alè i els sentits. Ell va acariciar-li la pell i els cabells amb la saviesa de l’amant expert en què s’havia convertit. I, quan ella ja no podia resistir-s’hi més, quan li semblava que si el deixava fer tot es precipitaria massa de pressa, llavors la Vierna l’atreia de bell nou cap al seu rostre i li brindava els seus llavis, candents i mòrbids de tanta avidesa i de tant de desig. Fins que, just quan l’harmonia dels sentits en dictava l’hora precisa, ella el rebia calorosament dintre seu, i l’embat impetuós del retrobament li sacsejava el cap d’una banda a l’altra i, a poc a poc, se li enduia tot el cos cap al domini de l’èxtasi.

S’estimaven, encara, amb la mateixa frisança de la primera nit, però el pas del temps els havia atorgat una perícia més gran i, de mica en mica, havia nuat entre ells dos uns lligams d’una enorme solidesa. Ara, certament, els seus amors eren més llargs i més pausats que no pas temps enrere, i la fúria d’abans i de sempre s’alternava de bon grat amb una tendresa insondable.

Abans d’adormir-se, en Guilhem va mirar-se-la amb una cara somrient. I, al mateix temps que es tombava cap al seu costat del llit, va dir-li a cau d’orella:

—T’estimo, saps? —Va aturar-se un moment i aleshores va afegir-hi—: Anirem a Montsegur, Vierna…