XXIX

El pech de Montsegur és, realment, una muntanya singular: un esperó escarpat i rocallós que s’alça tot de sobte, cel amunt, per damunt el país d’Olmes, fins a atènyer més de mil dos-cents metres d’altura.

Situat molt a la vora de la serralada pirinenca, era aleshores lluny de tot arreu, massa lluny i massa enlaire per merèixer que algú s’arrisqués a un setge incert i prolongat: això, i també els problemes que el rei de França i l’Església de Roma tenien per implantar un nou ordre polític i religiós a tot el Llenguadoc, li van garantir durant una colla d’anys la seva condició de refugi allunyat de les malvestats del segle. D’altra banda, la seva situació estratègica era excepcional: cruïlla de quatre camins, Montsegur guardava principalment la via de pas que, de nord a sud, venint de Mirapeis i l’Avelanet, travessava el massís de Sant Bertomieu a través del coll de la Pèira i s’obria tot seguit cap al país d’Alió i l’alta vall del riu Arièja i, d’allí estant, cap a les valls de la Cerdanya i d’Andorra.

És per aquest camí que, un dia d’estiu de l’any 1235, un carro ple de saques de llana i provenint de Gebetz anava enfilant-se a poc a poc d’una manera afanyosa. Comparat amb les rutes de cada anyada, aquell recorregut era només un tomb fins a l’altre vessant de la muntanya, però això no obstant la pujada era francament llarga i costeruda. Dalt el carro hi havia una parella asseguda a la post davantera, una nena menuda que dormia mansament damunt les saques i un barreig inextricable de bots, atuells de ceràmica, forcs de cebes i alls i senalles atapeïdes de fruita seca. Seguint el camí carreter, els tres viatgers vorejaven boscos espessos de pi negre i congostos profunds amb rieres d’argent en el seu llit invisible. Més enllà, en una jaça gran que ocupava mitja muntanya, les ovelles dels ramats clapaven amb taques blanques la intensa verdor de les pastures.

Quan van arribar a dalt el coll de la Pèira, en Guilhem i la Vierna van poder contemplar, com una aparició prodigiosa al fons de la vall, el pollegó imponent de Montsegur. Al capdamunt de tot, en l’esplanada relativament estreta que coronava el cim, cases amb parets de toves i barraques precàries de fusta i ramatge s’acaramullaven de forma increïble al voltant de la torre senyorial de la família Perelha, com si estiguessin suspeses en l’aire i a frec mateix del precipici. Allí dalt, en aquell lloc fort gairebé inaccessible i en aquell formiguer de cases que l’envoltava, l’Església dels bons cristians havia establert el seu cap i casal. Així s’havia esdevingut, efectivament, tan bon punt la signatura del tractat de París i les disposicions ulteriors havien implicat un salt qualitatiu, de gran transcendència, en la persecució dels heretges.

Vivien a Montsegur un parell de centenars de bons homes i bones dones —amb Guilhabert de Castras al capdavant—, com també els dos senyors del castell, el seu batlle, els seus cavallers —molts d’ells faidits, desposseïts de les seves terres—, una cinquantena llarga de sergents i ballesters, uns quants artesans i bona part de la parentela de tota aquella petita gernació. Montsegur, doncs, era aleshores un poble atapeït i laboriós de prop de cinc-centes persones i mig centenar de muntures, sense pagesos, sense terra de conreu, sense arbres fruiters ni pastures, sense cap altra font d’aigua viva que no fos la que recollien per mitjà de cisternes. Al capdavant de tots, i deixant de banda la jerarquia de l’Església, es trobaven Raimon de Perelha, senyor originari del castell, i el seu cosí Pèire Rotger de Mirapeis, cap militar de la plaça.

En la part més alta de tota la superfície edificada, hi havia el castell, amb la seva torre mestra i les seves muralles, i amb totes les cases apinyades al seu voltant, construïdes a diferents nivells, cobertes de brancatge o de teula rogenca i separades per angostos carrerons i passatges. Un mur serpentejant de pedra i un parell de barbacanes protegien tot aquest recinte, fora del qual hi havia, a la cara sud de la muntanya, una estreta lliça destinada a permetre que, en cas de perill, els soldats poguessin moure’s amb rapidesa. Finalment, arran mateix del perímetre de l’abisme, una darrera palissada de fusta amb panys de mur de pedra seca constituïa la defensa més externa de tot el conjunt en aquelles parts que ho requerien: altres vegades, era la roca mateixa, curosament tallada, la que feia funcions de darrera muralla.

En Guilhem i la seva família, vivament encuriosits per saber quin futur els esperava, van anar davallant a poc a poc del coll de la Pèira, seguint un camí escanyat que s’amagava ara sota les ombres d’una espessa boscúria d’avetosa i de fageda. A baix el pla, van adonar-se que el sender que pujava pech amunt, bastant estret i sovint amb graons tallats a la roca, feia impossible l’ascensió del carro fins al cim. Així és que van llogar un cobert en una casa propera per tancar el carruatge i part de la mercaderia que duien, al mateix temps que es proveïen d’un ase que, juntament amb el seu cavall, els ajudaria a portar el bagatge fins dalt de tot.

Ja era el capvespre i, en aquella hora tardana d’incerta claror, ells tres i les dues bèsties no eren pas els únics visitants o pelegrins que s’enfilaven puig amunt per fer nit al poble fortificat. El corriol anava ascendint per la cara sud de la muntanya, en un recorregut sinuós tot envoltat en aquell tram de bosquines d’arços i de boixedes. Quan van ser dalt de tot, esbufegant, van haver de franquejar encara dos grans murs successius que els barraven el pas, tots dos recolzats en els seus extrems damunt escarpaments impracticables. D’allí estant, veien homes armats que, emparrats dalt la barbacana, vigilaven l’accés al recinte.

En aquell poble singular d’espais impossibles hi vivia, efectivament, na Faurèsa, l’antiga priora del Mas i de Foix. S’estava, junt amb altres cinc bones dones, en una casa de fusta, de fang i de palla que descansava sobre filades de paret seca. La planta baixa tenia un petit cancell i una sola cambra que feia funcions de foganha —cuina, menjador i sala, tot a la vegada—, amb una petita llar de foc al centre; a dalt, hi havia un solier de fusta que servia de dormitori únic per a totes i que tenia les bigues del terra encastades dins la roca viva. Hi havia una finestra a cada planta, però les estretors de l’espai exterior feien difícil que hi toqués gaire estona la llum del sol.

Quan els va veure, i més enllà de la joia sincera que va sentir-ne, na Faurèsa no va semblar estranyar-se gaire de la seva presència:

—No us ho creureu, però estava segura que vindríeu!

—I com pot ser això? —va replicar, incrèdula, la Vierna.

—Doncs, no ho sé, perquè m’ho deia el cor, o potser perquè sabia que encara no teníeu la vostra pròpia casa. —Tot d’una, un vel de tristesa va embolcallar la cara de la priora—. De fet, segur que a vosaltres també us busquen i, fora dels boscos i les muntanyes, no és pas que hi hagi gaires racons on amagar-se amb una criatura…

—Sabíeu que vam viure tres mesos a Montreal, amb na Raimonda? —va demanar-li cautament en Guilhem.

—Sí, fill meu, sí que ho sabia. I sé que també vosaltres vau haver de fugir corrents abans no us atrapessin. —Llavors van fer-se uns moments eterns de silenci i na Faurèsa va acabar dient allò que tots pensaven—: Vaig tenir notícies de la mort de la meva estimada Raimonda l’endemà mateix… Per sort, no ens manquen encara correus ni visites contínues.

Na Faurèsa va girar l’esguard cap a una altra banda, com si volgués allunyar pensaments tan negres:

—Bé… Ara no és el moment de parlar de coses tristes… Escolta, Guilhem: a veure si saps en què treballem les dones d’aquesta casa?

En Guilhem va mirar-se tot rialler aquella dona tan poc corrent i va dir-li de seguida:

—Ja podeu comptar… M’hi jugaria qualsevol cosa que teixiu la llana…

—Clavat, noi! Ho has endevinat! —va respondre tota alegroia na Faurèsa—. I què sabria fer, si no, una pobra dona com jo, que mai no ha tingut cap ofici?

Aquella nit els nouvinguts van dormir tots tres en un racó de la casa de la fornera del poble, una bona dona robusta i xerraire que s’havia agençat un petit obrador on, sempre que no hi hagués penúria de farina, feia coure el pa per a tots els residents de la muntanya. I l’endemà, sense perdre temps, na Faurèsa va dedicar bona part del dia a cercar una cambra on poguessin allotjar-se d’una manera estable. Després, va portar-los a saludar Guilhabert de Castras, a qui ja coneixien prou d’altres vegades. El vell bisbe ja tenia en aquells moments una edat realment provecta, però continuava rebent visites a tota hora, dirigint els afers de l’Església amb mà segura i discutint amb els cosenyors de Montsegur els mil detalls de la vida quotidiana.

Ben aviat, i amb una naturalitat sorprenent, en Guilhem i la Vierna van sentir-se plenament integrats en aquell eixam atapeït de gent on, de nit i de dia, es respirava la complicitat estreta d’una mateixa creença, vivament compartida. Ell, espavilat i manyós com era, va oferir-se de seguida a ensenyar algunes dones que mai no havien treballat la llana, però ben de pressa li van assignar funcions lligades amb el proveïment alimentari —blat, oli, peix, sal i llegums— d’un veïnat que tenia la particularitat de viure dalt d’una muntanya pràcticament inaccessible.

Així doncs, en Guilhem pujava i baixava tot sovint, anava a encarregar o a comprar directament vitualles de tota mena, passava encàrrecs a bons homes que vivien amagats en una balma o en una cabanya. Embarcat en un tragí continu, aquell fill del país d’Alió se sorprenia de veure com, a desgrat de la persecució que sofrien, els bons cristians anaven d’una banda a l’altra per continuar consolant els moribunds i predicant la bona nova. I, si ara el risc s’havia multiplicat per mil, no dubtaven ni poc ni gaire a reunir la gent en una clariana perduda al mig del bosc o bé darrere la tanca de pedra seca de qualsevol era: així quedaven amagats als ulls dels forasters i, de passada, actuant a l’aire lliure, evitaven que les cases dels creients que els acollien s’exposessin a l’enderrocament previst pels cànons de l’Església catòlica.

La Vierna, per la seva banda, tenia cura de la seva filla i treballava amb les dones de la casa de na Faurèsa. No en coneixia cap altra tret de la seva antiga priora, però aviat aquella sala va recordar-li les hores felices del Mas i de Foix. Allí dalt al pech, penjades talment com si fos en un cap de núvol i envoltades de pur amor cristià, semblava com si les trifulgues de la persecució implacable que els assetjava fossin una amenaça molt llunyana. Així, mentre passaven els dies, el cor podia obrir-se a l’esperança d’un futur més falaguer, d’una nova fase de pau i tolerància en una pàtria sotmesa a la tirania de gent forastera.

Van passar cinc o sis anys d’una calma relativa. De tant en tant, arribaven de la plana notícies de tumults i de revoltes, però també el rastre desolador de l’acció incansable que duien els inquisidors, retornats de bell nou a ocupar-se de la seva feina a la ciutat de Tolosa. Altre cop havien reaparegut les condemnes i les exhumacions de cossos dictades per Guilhem Arnaut, ara acompanyades pels carrers al so de grans trompes i amb solemnes proclames que deien: «Qui atal fara, atal perira»…^[18] L’Església de Déu, però, prosseguia mentrestant la defensa de la seva causa sense defallir, ordenant, convertint, consolant, partint el pa de l’oració, predicant la Paraula.

Pel camí d’aquests anys de quietud s’havien mort dos vells que en Guilhem i la Vierna estimaven: a Gebetz, la mare d’en Guilhem, que mai no s’havia refet del tot de l’absència del seu home, i allí mateix, a Montsegur, Guilhabert de Castras, que havia estat substituït en la seva missió per un nou bisbe, Bertrand Martí.

La Bruna, mentrestant, havia anat creixent ben espigada. Sempre alegre i enjogassada com un ocell de bardissa, no parava de resseguir tots els racons d’aquell curiós indret que coneixia com el palmell de la mà. Adorava el seu pare i, quan no hi havia perill de cap mena, ell la prenia al bosc i l’ensenyava a distingir les diverses espècies de les plantes i els ocells, a proveir-se d’arrels i fruits salvatges, a reconèixer les petjades i els crits de les bèsties, a discernir entre la munió dels sorolls que poblen les arbredes.

Tanmateix, allò que més li agradava a la Bruna era quan en Guilhem li ensenyava de llegir els estels del firmament, o bé quan la duia a caçar amb ram. En aquest darrer cas, i molts dies abans de la data prevista, el pare ja s’havia preocupat de trobar algun boix grèvol de capçada ben espessa i, amb el seu ganivet, li n’havia llevat amb destresa l’escorça del tronc fins ben bé la seva mateixa alçada. Després havia omplert un bassiol d’aigua i hi havia deixat reposar l’escorça quaranta dies a sol i a serena. D’allí, ben espremuda, en sortia finalment el vesc, una matèria molt enganxosa que necessitaven per caçar. Llavors la Bruna untava amb el vesc uns quants joncs i vímets i alguna branca esponerosa i, amb l’ajuda del pare, plantava el ram a terra talment com si fos un arbre. A continuació, només calia esperar que fes efecte la veu d’un ocell captiu que havien col·locat ben a la vora de la branca envescada: ben aviat, els pinsans i els lluers, les caderneres i els verdums, atrets pel cant del reclam que els cridava, acudien prestos cap a la branca i quedaven agafats per les potes al parany. Un cop caçats els ocells, en Guilhem escollia algunes peces per emportar-se cap a casa i posava les altres a les mans tremoloses de la Bruna, perquè les alliberés, cel amunt, mig esfereïda per l’aleteig de les bèsties. Després ella corria tota triomfant a contar-ho a la mare…

La Vierna i en Guilhem, per la seva banda, havien trobat per fi aquella llar per la qual sospiraven, baldament hi haguessin accedit seguint un atzar ben imprevist. Però allí dalt a Montsegur, en aquella cambra petita i humida, en aquell poble tan singular, eren realment feliços, i s’hi respirava un aire de pau tan estranyament pur que mai de la vida, ni per un sol moment, no haurien pogut imaginar el terrible trasbals que de seguida vindria.