XXVI

—Els caus dels heretges són pertot arreu, i també aquí, enmig nostre, encara que a vegades no ho sembli… —L’home de l’hàbit blanc i la capa negra passejava el seu esguard sever per les teulades i els carrerons que veia des de la finestra de la casa. S’adreçava a un frare del seu orde; però la dispersió de la mirada i la cadència de les paraules mostraven que reflexionava en veu alta—: Massa sovint, els imaginem escampats per les viles de les valls llunyanes o pels castells encimbellats a les muntanyes. Però el verí de la serp s’ha estès per tots els racons; germà estimat, i ha penetrat per sota de cada teulada…

Parlava amb veu pausada i greu, calmosament, mentre s’acariciava la barba fosca i contemplava els voltants de la casa tolosana dels dominicans, el mateix edifici on Domènec de Guzmán havia fundat el seu orde a la primavera de 1215. L’home que guaitava per la finestra tenia uns ulls escrutadors, gairebé felins, com si volgués penetrar profundament dins el clos secret de cada casa, de cada consciència susceptible d’haver sucumbit a les urpes de l’heretgia.

Guilhem Arnaut de Montpeller era un home de figura altiva, abrinada, i més encara li ho feien semblar el cap gairebé rapat del tot per la tonsura i el llarg hàbit que li arribava fins als peus. Com el pare fundador del seu orde, creia ferventment en la força de persuasió de la paraula, en la capacitat de convicció de la fe cristiana sempre que el missatge de salvació s’escampés de forma tenaç i contínua des de totes les tribunes, al peu dels camins i les places. Creia, també, en la necessitat de superar les estretors i els límits dels reductes monàstics, tan allunyats de les misèries del món, tan impenetrables al voltant de la placidesa del seu claustre, per tal de fer sentir la veu de redempció en el mateix terreny on l’heretgia havia trobat la seva força. Tanmateix, i a diferència de Domènec de Guzmán, el nou inquisidor no era pas mansuet ni humil de cor, no tenia la mateixa fe del sant predicador de Castella en l’eficàcia de l’exemple d’una vida senzilla i austera, d’un retorn sincer a la vida de pobresa. Potser per la seva condició de jurista eminent, o qui sap si per la seva educació en una família d’alt llinatge, estava massa convençut de la força del dret que l’assistia, de la via dreturera de la llei divina enmig del món. I pensava que no podia deixar-se tot a l’obra natural de la mà del Déu suprem, sinó que calia ajudar de manera més eficaç a extirpar la pústula de l’heretgia per mitjà de la predicació i, molt particularment, per l’acció expeditiva de la justícia.

Admirava, no cal dir-ho, l’obra transcendental del seu mestre i mentor, però en el fons del seu cor, potser sense saber-ho, li retreia que confiés massa en la bondat de les persones, que tingués tanta fe en la capacitat natural de l’espècie humana d’abandonar la via del pecat.

—Ens espera una feinada urgent, que potser s’emportarà totes les nostres energies… No hi haurem de plànyer ni el temps ni els esforços… I ni l’ajuda divina ni la certesa de la nostra causa no ens asseguren que siguem capaços de poder-la fer, almenys amb la rapidesa que caldria…

Guilhem Arnaut instruïa els seus col·laboradors, feia visites, donava ordres, passava comptes. No li calia alçar gaire la veu, ni tampoc haver de repetir les coses, car el to de les seves paraules no semblava admetre rèplica de cap classe. A la casa que els frares predicadors tenien a Tolosa tot anava en doina, manobres i fusters treballaven de nit i de dia per enllestir les obres necessàries que haurien de convertir aquell habitatge en la seu de la nova inquisició. Van enviar-se lletres urgents per tot l’antic territori del comtat, van contractar-se notaris i escrivans, nuncis i carcellers, uixers i homes d’armes, tots al servei de la primera burocràcia moderna, d’un tribunal de la fe que pretenia funcionar amb la màxima rapidesa i eficàcia. Van fixar-se els mètodes, les assignacions, les despeses. Tot era a punt. Així doncs, a començ de l’any 1234, un mandat oficial expedit pel legat de la Santa Seu va autoritzar els inquisidors a iniciar la seva feina.

Guilhem Arnaut, sempre de forma conjunta amb un altre company del seu orde, no va perdre pas el temps. Per començar i de forma immediata, van posar en marxa una gran investigació que abastava tota la diòcesi de Tolosa. En virtut d’una citació general llançada des de cada parròquia, centenars de tolosans, sospitosos o no, van anar desfilant davant els jutges per explicar, de grat o per força, les seves coneixences i els seus vincles amb l’heretgia. Així va començar-se a teixir una trama espessa que, tot seguit, i més enllà de les lògiques reconciliacions de molta gent amb la fe catòlica, va comportar també moltes sentències de presó —a pa i aigua, amb ferros i cadenes—, de pelegrinatge forçós a llocs sagrats i fins a Terra Santa, de portada de creus grogues a la roba, de flagel·lació pública, de confiscació de béns i d’almoina forçosa… No van faltar-hi, naturalment, nombroses exhumacions i cremacions de cadàvers per a aquells heretges que havien mort sense penedir-se del seu pecat abominable. Finalment, per als casos més obstinats, s’establia que els heretges fossin lliurats al veguer reial perquè procedís a fer-los cremar públicament, en «holocaustos agradables al Senyor».

Però Guilhem Arnaut de Montpeller i el seu company no van limitar-se pas a recollir els testimonis que compareixien a la casa dominicana. Ben aviat, i per tal d’estalviar desplaçaments tan llargs i concentracions massives de la gent, els dos inquisidors i el seu seguici van emprendre els primers viatges cap a viles i llogarrets dels bisbats de Tolosa i de Cáurs d’on havien arribat unes quantes denúncies.

Un dia de finals de juny, els dos jutges i els seus ajudants van instal·lar-se nord enllà, molt a la vora de Cáurs, una vila del Carcí d’antiga i sòlida tradició herètica. Començava a fer calor, i els camps estaven a punt per a la sega. Com és natural, s’havia creat una gran expectació entre la gent i tot eren rumors i enraonies, ja que tothom havia vist entrar els cavalls i els carruatges pel carrer major, fins a la mateixa rectoria on els visitants van acomodar-se. L’endemà al matí, reunit tot el poble a l’església, Guilhem Arnaut va presentar davant de tots les lletres de comissió que estipulaven clarament els poders que havien rebut de la Santa Seu. Després, a peu dret i revestit amb els ornaments sagrats, va procedir amb veu forta i segura a la «predicació general».

Aquell era sempre un gran moment per al jurista de Montpeller. Dotat d’una gran eloqüència i farcint l’homilia de colpidors exemples, l’inquisidor s’adreçava amb gestos ampul·losos i paraula fàcil a un auditori atemorit que mantenia el silenci dels sepulcres. Mentre parlava, anava resseguint un a un els rostres colrats i greus d’aquella gent desconeguda: davant de tot, als primers rengles de la bancada, l’escoltaven els nobles i els senyors de la vila, vestits amb les millors gales i acompanyats de tota la parentela i la llarga corrua dels seus servidors; a segon terme, sovint a peu dret, hi havia una massa bigarrada i difusa d’artesans i de pagesos que, feia tan sols un moment, havien deixat les eines a l’obrador o el volant i l’esclopet a peu mateix dels sembrats. I és que sabien que cap d’ells no es podia perdre, per res del món, el sermó d’aquell home sever que els parlava amb una seguretat i un aplom insuperables, tant de les delícies que els esperaven dalt la glòria com de les flames eternes que cremaven a l’infern.

De seguida, però, i sense perdre el fil, el frare predicador va anar baixant al terreny de les coses concretes. Als catòlics més fidels, els va demanar sense embuts que denunciessin els heretges i aquells qui els ajudaven; als heretges, també presents en massa a l’església per no alçar prematurament les sospites, els va suggerir de forma prou entenedora que confessessin el seu error de manera espontània durant el període d’una setmana, l’anomenat «temps de gràcia».

Instal·lats novament a la rectoria, va començar ben aviat la desfilada de denúncies i confessions davant els jutges. Els uns s’afanyaven a dir que, tres anys, deu anys enrere, havien escoltat la prèdica d’algun bon home, però que n’estaven completament penedits, la qual cosa els garantia sens dubte una pena lleu. D’altres, per contra, explicaven fil per randa les vicissituds de la comunitat local de l’Església perseguida.

Una dona de mitjana edat, casada amb un marxant de gra, va destacar-se de seguida per l’abundància de noms i de detalls. Aviat van sortir en la seva declaració les millors famílies, les cases més nobles, els lligams d’amistat i parentiu més impensats. I, de sobte, quan ja semblava haver explicat tot el que sabia, la dona va despenjar-se dient amb la mateixa veu de gata maula:

—D’això…, missenyor, una altra cosa encara… Tinc una cosina llunyana de Tolosa, de la banda del meu marit i de bona família, a qui fa molts anys que he perdut de vista… Però deu fer un parell d’estius que una veïna meva va dir-me que li semblava haver-la reconeguda, molt de temps enrere, al Lauraguès, en una casa de dones del Mas Santas Puellas…

—I com es diu la vostra parenta? —va demanar, vivament interessat, l’inquisidor.

—Raimonda, missenyor, Raimonda Astruc… Però em sembla que tothom la coneixia per na Raimonda de Tolosa.

—I quina edat penseu que pot tenir?

—Ai, això sí que no ho sé pas… Posem-hi que en tingui, no sé…, ben bé passada la setantena…

—I penseu que ella era la priora de la casa, l’autèntic cap de serpent d’aquell niu d’heretgia?

—I ca, missenyor… La mestressa de la casa era una altra dona tolosana, també de família noble i més jove que no pas ella… Una gran senyora, em sembla… Però no en sé pas el nom, si és que és això el que anàveu a demanar-me… Ves quin greu que em sap, ara…

—Què més sabeu d’aquesta casa? —Guilhem Arnaut i els seus ajudants havien intuït l’interès de seguir aquell rastre—. Quines altres dones hi vivien? A què es dedicaven?

—No en conec gran cosa més, pobra de mi… Vaja, sé que en temps de la guerra totes van fugir d’un dia per l’altre i que els soldats del rei de França van enrunar la casa i van encendre una foguera amb algunes d’aquestes heretges…

—Ah, sí? Digueu, digueu… —anava insistint el company de Guilhem Arnaut—. Així que algunes ja són mortes…

—Sí, sí, va ser molt trist, pobretes… Bé, ja m’enteneu…, vaja, s’ho havien ben guanyat… Doncs això que us deia, que hi vivien algunes criatures i un parell de jovenetes, a la casa. Per cert, una era la filla del sabater del Mas, i tant ella com el seu pare van morir cremats a la foguera… Jo diria que totes les altres es van escapar…

—La vostra parenta i la priora també?

—Sí, sí, elles dues no hi van morir pas a la foguera…

La cosa semblava esfilagarsar-se per moments, de manera que el frare predicador de Montpeller va considerar que calia agafar un cap més consistent per refer tota la troca.

—Escolteu, bona dona, tornem a la vostra parenta… Na Raimonda, dèieu, oi?

—Sí, sí senyor… Perdoneu, eh?, però és que em faig gran i cada vegada perdo més la memòria —s’excusava la dona del marxant, mentre es delia sens dubte per contar més i tot del que sabia…

—No, no, si la vostra memòria és realment envejable… A veure, aquesta amiga vostra que havia vist na Raimonda al Mas Santas Puellas, no us va parlar mai que l’hagués trobat alguna altra vegada?

—Calla, potser sí… Ara que ho dieu… A veure, ara mateix recordo que va parlar-me de com si l’hagués vista temps després a Montreal… Això mateix, Montreal em sembla que va dir…

—I vivia en una altra casa com la del Mas?

—No, i ara, de cap manera… Com si hagués dit que vivia amb una família… Sí, això, una parella jove i una criatura… La veritat és que no sé gens quina relació hi devia tenir, sabeu? Potser eren parents…, però no de la meva branca, eh, ja m’enteneu, potser de la seva família de Tolosa…

—Us entenc, senyora, us entenc perfectament…

L’interrogatori va allargar-se encara una bona estona, per tal d’anar estrenyent el cercle entorn de na Raimonda, la vella amiga d’infància de na Faurèsa que, vuit anys enrere, quan va arribar el moment d’abandonar la casa del Mas Santas Puellas, havia mostrat la seva desolació per la persecució incessant de què era víctima la seva Església.

Durant molt de temps, na Raimonda Astruc havia estat una ombra desconeguda de la història. Ara, gràcies al zel de l’Església i al testimoniatge de la dona del marxant de gra, el seu rostre sense contorns i el seu nom sense interès havien pres un relleu insospitat: ara, na Raimonda i els seus amics i coneguts havien estat col·locats al punt de mira d’un tribunal implacable…