XXX

Va arribar la tardor de l’any 1241. Mentre els vinyaters collien el raïm i els arbres perdien les fulles a mercè del vent, Guilhem Arnaut de Montpeller i el seu company inquisidor recorrien l’Albigès i el Lauraguès lliurant cartes de penitència a les persones que abjuraven i dictant rigoroses sentències de condemna a les més irreductibles o als difunts pòstumament trobats en heretgia.

El pla traçat va conduir-los un bon dia al poble mateix del Mas Santas Puellas. Així doncs, van emprendre segons costum la predicació general a l’església i, concedit el temps de gràcia, van començar a interrogar la gent amb la perícia de sempre, mentre s’estenia pertot arreu una profunda rancúnia contra ells. Fou justament aleshores quan, entre d’altres investigacions, els dos jutges van acabar de lligar, per fi, tots els caps relatius a un ostal de bones dones que s’havia instal·lat allí mateix dinou anys enrere, al peu del castell dels senyors de l’indret.

Ara tot era ben clar: quatre anys després de la fundació de la casa, la priora i una jove molt bonica que tenia com a afillada havien fugit totes dues poc abans que entrés al poble l’exèrcit de la croada. No gaire més tard, elles mateixes van establir una altra seu de l’heretgia a la vila de Foix, concretament al carrer del Forn d’Avalh. Més endavant, la noia s’havia aparellat amb un marxant de llanes i, un cop signada la pau de 1229, tots havien fugit altra vegada sense deixar cap mena de rastre. Huc de Montgrenier, ara al servei incondicional i fervorós del rei de França, havia cercat la noia durant un temps, inútilment. De tota la gent identificada d’aquestes cases, Maurina, Clemensa i Raimonda havien anat caient a la condemnació de la foguera, dues altres dones havien mort per causes naturals, una de joveneta havia abjurat i era a la presó i, finalment, na Faurèsa i la parella es trobaven en parador desconegut…

Enllestida la investigació, els jutges dominics van condemnar la priora i la Vierna com a heretges, mitjançant sentència definitiva per contumàcia, i van resoldre també d’«excomunicar i anatematitzar com a fautors i defensors d’heretges» tots aquells qui, en qualsevol part de món, els donessin «ajuda, consell o favor». Després, i solament amb una breu interrupció durant el cor de l’hivern, van anar prosseguint la seva feina per altres pobles de la mateixa comarca.

Pel maig, la llarga comitiva de la inquisició va instal·lar-se al castell que el comte de Tolosa tenia a Avinhonet, un poble de pagès enlairat dalt un turó i que passava per ser un autèntic niu d’heretges. Era el temps de la florida de l’herba del pastell, poc abans que les fulles prenguessin aquella coloració violeta clara que anuncia el temps de la collita de la flor groga del Lauraguès. A l’expedició, eren onze de colla: els dos inquisidors, dos dominicans més i un franciscà, un ardiaca i el seu vicari, un notari i dos uixers i el mateix prior del poble, que se’ls havia afegit.

La vigília del dia de l’Ascensió, enllestits els interrogatoris de la jornada, tots ells van sopar tranquil·lament i, havent resat les darreres oracions del dia, se’n van anar a dormir a la gran sala que tenien reservada a la torre mestra del castell comtal. I no feia pas gaire que dormien, quan un gran terrabastall va desvetllar-los de sobte. Algú havia rebentat la porta a cops de destral i, abans i tot que els frares se’n poguessin adonar, els va caure al damunt un escamot incomptable d’homes proveïts d’armes de tall i de torxes. Ells a penes van arribar a saber-ho, però alguns dels assaltants eren faidits i soldats que vivien a Montsegur, més un grup nombrós que havia vingut del poble de Gaja i un altre d’Avinhonet mateix, entre els quals el batlle del comte de Tolosa. No gaire lluny, en un castell de la contrada, els esperava l’home que dirigia l’escamot: Pèire Rotger de Mirapeis, el cap de la guarnició de Montsegur.

La mortaldat fou terrible. Els frares més propers a la porta van caure de forma immediata sota les destrals i les dagues dels agressors, mentre s’agenollaven a terra i entonaven amb veu tremolosa el Te Deum. D’altres, encara van tenir l’esma de fugir cap al pis de dalt, on van ser igualment abatuts sense compassió. Tota la ràbia d’aquells anys, tot l’odi acumulat per la repressió i les condemnes dels inquisidors van descarregar-se aquella nit contra Guilhem Arnaut i la seva gent. La cambra, doncs, va restar coberta de cossos mutilats, enmig d’una sangada espantosa. Tot seguit, cofres, vestits, escapularis, pupitres, van rodolar per terra i van nodrir el botí sacríleg dels assassins. Els llibres que contenien les declaracions davant els inquisidors foren destruïts…

Guilhem Arnaut fou, sens dubte, la causa i el blanc principal de la matança, ja que ell representava com ningú la institució que la gent del país avorria. Un dels soldats assaltants va partir-li el crani d’un cop de destral i un altre va vantar-se després d’haver-li arrencat la llengua. El mateix Pèire de Mirapeis, quan van tornar els seus homes, va recriminar un sergent per no haver-li portat, sencera, la volta del crani del dominic: ell l’hauria volgut tenir entre les mans per fer-ne la copa del seu vi…

Com és natural, la commoció fou enorme per tot el país. A Avinhonet mateix, als pobles veïns, molta gent va manifestar obertament la seva alegria pels carrers i les places, i és que molts d’ells van creure que, morts els jutges, destruïts els papers, la inquisició mateixa moriria i el país sencer seria alliberat. Simultàniament, Raimon VII, el comte de Tolosa, que en els darrers temps havia anat ordint un feix d’aliances per alçar-se contra el rei de França, es va posar en peu de guerra i, en tres mesos, va reconquerir una part considerable del seu territori, inclosa tota la zona de Montsegur.

A dalt el pech, tot anava en renou, aquells dies. La gent havia assistit als preparatius de l’escamot de cavallers i sergents que havia marxat cap a Avinhonet i, en els tres jorns següents, havia esperat amb ànsia que tornessin. Després, tothom havia seguit dia a dia les notícies que arribaven de la cavalcada militar del comte de Tolosa, a la qual havien contribuït de forma ben activa els faidits i els homes d’armes del pollegó. Aviat, doncs, els pobles del voltant van veure com els seus antics senyors recobraven els castells i les terres, i com alguns dels bons homes davallaven de Montsegur per instal·lar-se de bell nou entre la gent, com si res no hagués passat.

Les visites amunt i avall, les anades i vingudes, foren incessants durant aquell període, i en Guilhem i la Vierna van tenir el goig d’acollir a casa seva la Peirona, a qui van acompanyar després fins a Gebetz en el seu retorn. Al llarg de tots aquells anys, la noia de figura esprimatxada i severa s’havia mantingut ferma en l’amor que els tenia i en la fe adquirida de la seva cunyada. Havia restat definitivament soltera, però ja no era altra vegada l’única dona de la família: el seu germà Miquèu s’havia mullerat amb la filla del baster de baix al poble i, en conseqüència, se l’havia emportada a viure a la casa de la muntanya.

Així doncs, semblava obrir-se novament una escletxa d’esperança…, que ben aviat va quedar decebuda, car la campanya del comte de Tolosa —la guerra del comte— contra el rei de França va naufragar només en quatre mesos, davant les forces del camp contrari i les deslleialtats apressades del camp propi. Una nova pau va haver de ser signada i, talment com la cançó de l’enfadós, tots els vençuts, els cavallers i els cònsols de les viles van haver d’anar prestant jurament de fidelitat altre cop a l’Església i al rei, l’un darrere l’altre. Això era a la primavera de l’any 1243…

L’esperança, doncs, s’havia marcit més de pressa que no s’havia fos la neu que coronava el cim de les muntanyes properes. I els qui vivien dalt a Montsegur van comprendre de seguida que tot havia canviat de mal en pitjor i que ara ja no seria possible de mantenir el cap i casal de l’Església dels bons cristians com un refugi ignorat i solitari. Fou llavors, precisament, que la Vierna va agafar por per la seva filla.

La Bruna havia complert tretze anys, un més dels que tenia la seva mare quan havia entrat, de la mà de la tieta malalta, a la casa del Mas Santas Puellas. Pràcticament tots els records de la seva vida es reduïen als vuit anys passats a Montsegur: una cambra petita i fosca d’una casa de fusta i de fang, un poble fet de carrerons impracticables i un entorn d’homes i dones, vestits amb hàbit negre de burell, que alternaven treball i pregària com si fos un tot únic… No gaire lluny, les sales del castell i una petita cort que l’habitava, com també un petit exèrcit de cavallers i de soldats que pujaven i baixaven del cim amb els seus corsers, les seves espases i les seves ballestes. Més enllà del clos de la muntanya, un paisatge inamovible, però tanmateix canviant en el seu aspecte: els cims imponents de Sant Bertomieu i Soularac, els plecs del Plantaurel, les boscúries espesses que el pas de les estacions tenyia amb coloracions diverses i, com a frontera infranquejable, un cercle de cingles esfereïdors que s’enfonsaven en gorges i afraus invisibles. Molt de tant en tant, els horitzons de la Bruna s’eixamplaven gràcies a algunes visites a baix el pla, o fins al país d’Alió, on la gent menava la terra i els ramats en extensíssimes planúries, i on els carros brandaven feixugament la seva càrrega de fenc i de palla per camins interminables, plens de pols quan era l’estiu i de fang quan era el temps de la neu i de la pluja. Per companyia, i més enllà del món de la gent gran, tan sols una colla reduïda d’infants i mitja dotzena de noies de la mateixa fornada. Per a la Bruna, doncs, la vida era tot això, i no pas gaire més…

Tretze anys, només, i un món massa petit, atrapat en les seves pròpies muralles. I, per si fos poc, un món que en aquells moments era tan fràgil com la capa de gel de la cisterna en el temps de les glaçades. Enllà de les serres i els camins, es dibuixava una ombra d’amenaça imminent que de seguida es convertiria en un cos d’exèrcit, sembrador de mort i destrucció. Tot plegat, pensava la Vierna, massa feixuc per a una edat tan tendra, massa greu per arriscar-hi les esperances de tota una vida.

Una nit estelada, quan l’espurneig del firmament semblava esborrar la negror dels mals presagis, la Peirona i en Miquèu van presentar-se a Montsegur, en resposta immediata a la demanda urgent que els havia arribat a Gebetz gràcies a un missatger de confiança. Muntaven sengles cavalls que portaven les sàrries plenes de blat i de llegum per als habitants del poble fortificat. Havent sopat, tots els membres de la família, tret d’en Miquèu, van traslladar-se a la sala gran de la torre mestra per acompanyar el bisbe Bertrand Martí i la jerarquia de l’Església en la darrera pregària del dia. I quan va ser l’hora d’anar a dormir, la Vierna va parlar a la seva filla d’aquesta manera:

—Escolta, Bruna, escolta’m bé, que abans no t’adormis t’he de dir una cosa…

La noia va arrugar el front, intrigada pel to seriós de les paraules que sentia.

—Mira, filla, el teu pare i jo hem pensat que convindria que marxessis de Montsegur una temporada.

—Per què, mare? —va demanar la noia, agafada de sorpresa.

—Doncs perquè ens fa tot l’efecte que l’exèrcit del rei no trigarà gaire a posar setge a la nostra muntanya. I, si això passa, ens estimem més de tenir-te a Gebetz, a casa dels teus oncles. Allí estaràs més segura…

—Però, i vosaltres? Què se’n farà de vosaltres, si les tropes del rei us ataquen?

Amb la seguretat i serenor de sempre, la Vierna va anar tranquil·litzant la seva filla, sense acabar-li de revelar, ni de bon tros, els temors que sentia, ni les terribles incerteses que veia al seu davant. Abans d’adormir-se, la Bruna va demanar-li encara una darrera cosa:

—Mare, quan hagi marxat d’aquí i tu no hi siguis per acotxar-me dins el llit, com ho he de fer per pregar el Pare dels bons esperits?

—No pas amb el Pater noster, Bruna, perquè tu ja saps que només poden dir la santa oració aquells qui es troben en la via de la veritat.

—I qui són, mare?

—Els bons cristians i les bones cristianes, ja que ells no menteixen ni fan el pecat ni el mal.

—Doncs així, com ho he de fer jo per adreçar-me al Pare del cel?

—Cada vespre, abans d’adormir-te, prega Déu d’aquesta manera: «Que el Senyor Déu, que va guiar els reis Melcior, Gaspar i Baltasar quan van anar-lo a adorar a l’Orient, em guiï tal com va guiar-los a ells!».

Després va acotxar-la com cada dia i va restar la mar d’estona vetllant-li el son, com si volgués embeure’s de tots els trets d’aquella criatura indefensa. Així doncs, les hores darreres d’una nit tan trista se li van fer curtes retirant-li les grenyes de cabell negre que li queien sobre el front, prenent-li suaument la mà o amoixant-li dolçament la galta.

L’endemà al matí, a punta d’alba, la Peirona i en Miquèu van emportar-se la Bruna cap al país d’Alió. En Guilhem va acompanyar-los fins a baix el pla, mentre que la Vierna, des d’una finestra ben alta, va anar seguint el rastre de les dues muntures durant molta estona, enllà del camí de bast que s’enfilava cap al coll de la Pèira. Tenia els ulls plens de llàgrimes i el cor encongit, i no parava de murmurar pregàries i gratiae perquè, quan fos arribada l’hora incerta, el Pare dels justos concedís una bona fi a la filla que estimava. Una filla que mai més no tornaria a veure…