XVII

Va venir aleshores un temps d’una placidesa absoluta, en què l’amor d’en Guilhem i la Vierna va poder desplegar les ales sense restriccions de cap mena.

Els dos joves passaven tantes hores com podien al llit d’aquella cambra senzilla, un racó pràcticament sense mobles que totes les riqueses del món no haurien pogut convertir pas en una alcova millor. S’estimaven amb delit i amb frisança, perseguien els racons secrets i els espais oberts dels seus cossos amb la dèria incansable d’aquell qui descobreix una terra incògnita, poblada de meravelles. Mai no es cansaven de besar-se, i una carícia cedia a l’altra sense treva possible. Per a ells dos, el pas del temps no existia, i quan en Guilhem, després de resseguir-la a consciència, la penetrava fins al seu racó més recòndit, la Vierna s’hi lliurava amb la força de l’amor complet i, alhora, amb la fúria d’enterrar tantes llàgrimes com havia vessat.

Se sabien conscients d’uns instants irrepetibles, posseïdors d’un tresor preciós que, lluny d’esgotar-se, s’enriquia a cada moment amb noves descobertes i conquestes. I qui sap sí el demà tan incert que tenien al davant els hauria de permetre una vida prou llarga per poder consumar tant d’amor com portaven a dintre…

Era el bon temps, i semblava com si la natura volgués acompanyar els primers passos en comú de la jove parella. Molts dies, a l’hora de la fresca, cansats de feinejar per casa o de trotar damunt del llit, la parella s’estava asseguda al llindar de la porta del carrer. Aleshores la Vierna plegava les cames i tenia el cap d’en Guilhem a la falda. Mentre parlaven dels seus sentiments i dels seus somnis, ella s’entretenia llargament a treure-li polls d’entre els cabells amb una paciència i una tendresa infinites.

En Guilhem, per la seva banda, li parlava incansablement de les seves muntanyes, li explicava la vida dels pastors i li descrivia, amb pèls i senyals, com uns quants centenars de caps de bestiar s’estenien per les comes herbades del seu país, ben bé com si fossin un tapís blanc en moviment. Altres vegades li deia coses com aquesta:

—Tu, Vierna, només coneixes la neu fugissera que, a l’hivern, corona els cims i cobreix les teulades de les cases. Però dalt de la muntanya la neu no hi és només per fer bonic, ni tan sols per donar-nos aquella aigua tan clara que, més tard, a l’hora del desglaç, rajarà de les fonts o correrà pels xaragalls i les rieres. La neu, Vierna, és també un mantell preciós que protegeix les plantes i les flors de morir-se de fred per les glaçades.

—Però si la neu mateixa és glaçada, Guilhem…

—Només en la mesura justa… Mira els matolls de neret, aquells arbustos que no aixequen més de tres o quatre pams de terra però que, quan ve el bon temps, cobreixen tota la muntanya amb un bé de Déu de flors d’un color rosa molt viu. Has de pensar que, abans no arriba la tardor, el neret ja ha tret mig d’amagat els brots tendres i els borrons que no floriran fins a la propera primavera. Si és així, si s’avança tant al cicle natural de les coses, qualsevol podria demanar-se com s’ho fa, un arbust tan primerenc, per passar l’hivern allí dalt i evitar-se les glaçades… Doncs, vet aquí que, quan més el perill s’atansa, és just llavors que ve la neu i, amb la seva capa protectora, s’estén per damunt la planta i la cobreix mentre dura tot el temps del fred. És per això, i no per altra cosa, que els matolls de neret s’escampen precisament per les zones més obagues, i és per això que busquen sempre els indrets on neva més sovint…

La Vierna no deia pas res, no fos cas que al seu company se li estronquessin d’altres idees com aquestes. Però de sobte, en qualsevol moment, en Guilhem mirava el fons blavíssim dels ulls de la seva estimada durant una bona estona i, interrompent el fil del discurs que abans seguia, li etzibava per sorpresa una nova taleia:

—Escolta, Vierna, un dia tu i jo anirem a veure el mar…

—El mar? Oh, sí, Guilhem, m’agradaria molt —responia ella.

—Mira, vaig conèixer un pastor de Gebetz que menava el ramat d’una abadia propera al nostre poble i que, cada hivern, quan calia baixar a la plana, portava les ovelles a pasturar més enllà dels colls, en terra catalana. I tot sovint, fent camí cap a migdia, s’atansava prudentment fins a la costa, en una zona tota plena de penya-segats on les onades rompien contra la roca amb muntanyes enormes d’escuma blanca. El meu amic deia que els pins i les savines que hi havia al capdamunt del cingle, en créixer, s’estiraven endavant tant com podien, cap a la banda de la mar, perquè ells també volien rebre l’embat de les aigües…

—I de la mar mateixa, què deia de la mar el teu amic? —demanava la Vierna, alhora que acariciava els cabells foscos i rebels de l’home que estimava.

—Doncs deia que era immensa i que els ulls de l’home, per més que s’hi esforcessin, mai no podien veure’n el final. I que, al fons de tot, a la ratlla de l’horitzó, la mar i el cel es confonien sovint en un aiguabarreig d’un blau profundament intens, tant com ho són ara mateix els teus ulls…

—I l’aigua, Guilhem?

—Oh, l’aigua…, sempre anava i venia d’una manera incansable, de dia i de nit, i sovint, quan el rei del fons dels mars s’enfurismava, llavors les onades s’agitaven de tal manera que arribaven a prendre una alçada més gran que dos homes enfilats l’un damunt de l’altre. I el meu amic deia també que una nau o un vaixell de guerra, atrapats enmig de la mar embravida, cabussaven dins d’ella talment com ho faria qualsevol closca de nou perduda al mig d’una torrentera negada per la pluja…

—I què més t’explicava el teu amic? —insistia encara la noia.

—Doncs ves, moltes coses m’explicava… Que no hi havia un sol blau dintre l’aigua, sinó que els diversos tons del color de la mar, inclosos l’ocre de la terra i el verd ombriu, s’anaven enfosquint a mesura que s’allunyaven de la costa. I que dins la mar hi viuen milers i milers de peixos d’espècies distintes, i que és tan profunda que una muntanya com el pech de Montsegur hi podria cabre tota sencera a dintre…

—Anirem a la mar un dia, Guilhem?

—Sí, Vierna, ja t’ho he dit, un dia hi anirem tots dos…

I la conversa prenia altres tombants fins que el noi es cansava d’estar estirat a terra amb el cap a la falda d’ella, i llavors s’alçava d’una revolada i la prenia tot rialler per la cintura. Aleshores la Vierna, que s’hauria estat tota la tarda espollant-lo i sentint-lo sense cansar-se, rondinejava per la seva impaciència…

En Guilhem tenia mil coses per explicar, però la Vierna, al seu torn, no deixava escapar cap oportunitat per anar adoctrinant el seu company en la bona creença. Si era l’hora de dinar, per exemple, mai no hauria acceptat que encetessin la fogassa del pa de mestall sense resar prèviament el benedicite; o bé, si es tractava de llescar-lo, la noia se sorprenia de veure com en Guilhem beneïa el pa tot fent el senyal de la creu amb la seva ganiveta:

—Què fas?

—Llesco el pa, ves…

—Sí, però abans què has fet?

—Ah! Beneir-lo, això és el que fet…

—I per què el beneeixes amb una creu?

—Doncs, no ho sé…, suposo que perquè tota la vida ho he vist fer així al pare i a la mare… —explicava visiblement sorprès en Guilhem.

—Amb la creu? No veus que no té sentit?

—Perdona, Vierna, però no t’entenc…

—Sí, home, és molt clar… Mira, això que fa l’Església romana d’adorar la creu és completament absurd. Per què hauríem d’adorar-la?

—Doncs, perquè sempre s’ha fet així, em penso…, i perquè Jesús va morir a la creu, ve-t’ho aquí…

—No, Guilhem… A veure, si haguessin penjat el teu pare d’un arbre, se t’acudiria de venerar aquest arbre? Oi que no?

—Home, doncs no, segurament que no…

—I si l’haguessin penjat de la forca, veneraries l’instrument de suplici del teu pare? —insistia la Vierna, cada cop més enardida de veure com en Guilhem trontollava.

—No, no, suposo que no…

—Doncs això, Guilhem: la creu no és altra cosa que l’instrument de suplici del Crist, i per això és totalment absurd d’adorar-la…

Seguint una lògica tan aclaparadora, la conclusió semblava definitiva, però el noi vacil·lava aleshores una mica, com si encara tingués alguna altra cosa per aclarir…

—Vierna, d’acord, potser sí que tens raó… Però, què diu la fe de les estàtues de les esglésies? I les imatges de la Mare de Déu?

—Mai no en veuràs cap a les cases dels bons homes. No veus que és absurd de venerar aquests ídols? Són trossos de fusta, Guilhem, tallats per la mà dels homes! —La Vierna prenia alè un moment i aleshores abocava l’últim element de la seva lògica implacable—: I encara hi ha gent que diu que aquestes estàtues fan miracles!

I llavors sí que en Guilhem quedava visiblement desconcertat, i recordava l’esglesiola del seu poble, i les processons, i els aplecs de primavera, i la cerimònia anual de lliurar els primers vellons de llana a Sant Antoni i a la Verge Maria. Però no insistia pas més, perquè hauria estat inútil de voler contradir aquella noia tan segura que, com més s’encenia, més bella semblava. Per si fos poc, s’havia proposat fermament de fer d’ell un bon cristià i era ben clar que no pararia fins a sortir-se’n…