XXIV

La mare havia estat, efectivament, a Acs-dels-Tèrmes, a la terra plana del Sabartès, on havia decidit de traslladar-se, sense dir res a ningú, després d’uns quants dies d’estar terriblement amoïnada per la sort del seu marit. Allí vivia una dona costurera, Alamanda, que ella coneixia des de feia anys i que, catòlica tanmateix ben singular, alguna vegada li havia confessat que se li apareixien els morts i que tenia contactes amb l’altra vida.

Així doncs, presa de l’angoixa, la mare havia rumiat durant vuit dies de si visitar Alamanda. A la fi havia decidit de fer-ho, de manera que va marxar a peu fins a arribar a la casa de la dona, un habitatge de fusta situat al carrer Major de la vila. Després de les salutacions de rigor, la mare se li havia adreçat secament amb aquestes paraules:

—Alamanda, us he vingut a veure perquè vàreu dir-me que els morts se us apareixien de tant en tant… Doncs bé: el meu home s’ha mort fa vuit dies del foc de sant Antoni i voldria que em contéssiu què se n’ha fet.

La dona se la va mirar amb un aire recelós, com si li fes angúnia d’haver de respondre massa sovint d’una facultat tan especial. Tanmateix, no va mostrar-li del tot la desconfiança que sentia i, amb una cert precaució, va limitar-se a dir-li:

—És cert, a vegades em visiten difunts que ja són a l’altra vida. Però sempre es tracta de gent que he conegut quan encara vivia…

—Vós coneixíeu el meu home, Alamanda…

—També és veritat, però no n’he tingut cap notícia en les meves aparicions d’aquests dies. Torneu a venir demà i us diré si n’he sabut alguna cosa…

En el seu aspecte físic, la vident d’Acs no oferia pas la imatge malvada i tortuosa que hom n’hauria pogut esperar. Ben al contrari, era una dona grassa, rabassuda, i feia una cara de salut esplèndida. Tenia unes mans carnudes, pesants, amb uns dits curtets i boteruts i unes ungles rodones. Se sabia posseïdora d’un do singular, i per això actuava amb cautela davant de tafaners i de badocs, però en canvi era ben incapaç de revestir de truculències i de misteris les seves sorprenents visions. Parlava de l’altra vida com si ho fes del veïnat del seu carrer, i trobava ben natural que l’existència dels amics i coneguts es prorrogués en les seves aparicions, més enllà del fet circumstancial de la mort.

Aquella nit, la vídua del pastor va dormir amb un son agitat en un hostal humil de la vila d’Acs-dels-Tèrmes. Però l’endemà mateix, a punta de dia, ja era davant el portal de la casa d’Alamanda amb un xai escorxat en una mà i una botella de vi bo en l’altra.

—Tinc notícies del vostre marit. Ahir al vespre va venir a visitar-me… —va dir-li per tot bon dia la costurera.

La mare d’en Guilhem s’estava dreta al llindar tota feta un feix de nervis, neguitosa de conèixer de seguida les notícies que esperava.

—Passeu, passeu, no us quedeu al cancell. D’això…, seieu, i beguem juntes un got del vi que heu portat —li va dir Alamanda, tot administrant sàviament la informació que posseïa.

Després, amb penes i treballs, va estintolar la seva notable còrpora damunt el banc, va fer un glop tot sorollós i va afegir amb veu decidida:

—Doncs, sí, amiga meva, anit vaig veure l’ànima del vostre home que, per cert, portava la camisa una mica foradada… —La vídua va envermellir tot d’una, avergonyida per una observació tan enutjosa, i va prometre’s en silenci que, per salvar l’ànima del seu home, regalaria al rector de Gebetz camises noves per als pobres. Però no va gosar dir res per no interrompre l’explicació de la vident—. El vostre home està bé, sí, i ningú no diria que hagi passat pel terrible tràngol del foc de sant Antoni. Al començament, com que ja era vell en el moment de morir-se, el vent l’alçava de terra i el feia giravoltar, de manera que els altres morts passaven per sobre d’ell. Finalment, en va trobar un que el coneixia. Així doncs, jo ja el vaig poder veure ahir en companyia d’altres homes del país d’Alió, tots agafats de la mà, resseguint plegats les esglésies de la contrada… Per cert, en vaig reconèixer un altre; n’Arnaut de Prades, que va morir fa tres mesos i que baixava sovint al mercat d’Acs a vendre farina.

—N’Arnaut de Prades era amb ell? —va demanar la vídua tota sorpresa i atribolada.

—Sí, dona, no és pas estrany: de difunts n’hi ha moltíssims, més que un foc no en cremaria, però cada ànima sol anar amb aquells qui ha conegut en vida. I van caminant més a poc a poc o més de pressa, segons el pes dels seus pecats —va respondre Alamanda.

—I necessita res, el meu home? —demanà tot seguit la vídua.

—No, estigueu ben tranquil·la, només cal que feu dir tres misses per la seva ànima i que mantingueu encesa la llàntia de sant Antoni miracler… La llàntia d’oli, sobretot no espelmes damunt l’altar, que es consumeixen massa de pressa…

—Però, ell on era, el meu home?

—De dia va d’església en església, per fer-hi vetlla durant tota la nit. Ja us ho he dit abans… —replicà Alamanda—. Però heu de saber que ben aviat anirà a raure al lloc del sant repòs.

—I quin és el lloc del sant repòs? Que per ventura no és el paradís?

—No, dona, no és el paradís. Mireu, les ànimes no entren al regne del cel fins al dia del judici, quan hauran recobrat el cos que tenien en vida. Mentrestant són al lloc del repòs, que no és el paradís celestial, sinó el paradís de la terra on vivien Adam i Eva, on són sadollats de la gràcia de Déu.

—I el purgatori, Alamanda, sabeu si haurà d’anar al purgatori el meu home? —demanava la vídua amb veu implorant.

—Això sí que no ho sé, estimada meva. Algunes ànimes hi van, certament per purificar-s’hi dels seus pecats enmig d’un foc pudent i aspre, però en tot cas ho fan abans d’anar al lloc del sant repòs. Ara és una mica massa aviat per saber-ho…

Consumida pels nervis, la vídua del vell pastor s’estrenyia i es refregava les mans fins a fer-s’hi mal, al mateix temps que algunes gotes de suor li perlejaven el front. Volia fer tantes preguntes, tenia tants dubtes per aclarir!

—Escolteu, Alamanda, vós creieu que, quan vindrà el judici final, alguns homes seran condemnats per a tota l’eternitat?

—Jo crec que, abans del dia del judici, cap ànima no serà condemnada, i sé prou que no és pas això el que diuen els capellans a l’església. I crec també que, després, la santa Maria i els altres sants pregaran el Crist i, gràcies a la seva pregària, el Crist salvarà tots els homes, per perversos que haguessin estat en vida, inclosos els pagans i els heretges, i els valdesos, els insabatats i els pobres de Lió. I els jueus també, car santa Maria era de la seva raça i intercedirà per ells… I és que Déu ha fet tots els homes a la seva imatge i a la seva semblança i els ha rescatats tots amb la seva pròpia sang…

Seguidament, i presa d’una tafaneria invencible, la vídua va començar a demanar per altres coneguts de Gebetz, per si Alamanda els havia vistos en la seva aparició. D’alguns no va poder dir-ne res, perquè mai no els havia coneguts; d’altres, en canvi, va explicar que ja eren al lloc del sant repòs, però que n’hi havia un que encara feia penitència, car en vida havia posat obstacles als sacerdots que li volien cobrar els delmes i les parts de fruits de l’Església. Després la mare d’en Guilhem va tornar a l’ànima del seu marit:

—Perdoneu, Alamanda, m’heu dit que el meu home no tenia rastre del mal ardent que va cremar-lo, i m’heu dit, també, allò de la camisa. No voldria fer-me pesada, però podríeu contar-me més coses del seu aspecte?

—Doncs, què us diré? —va reflexionar Alamanda—. Bé, de fet, les ànimes dels difunts sempre són més belles i més ben fetes que no eren els seus cossos en vida, però també és cert que s’assemblen prou a tal com eren quan vivien. El vostre home, per exemple, es veia fort i robust com un roure…

—I només volten amb els seus amics i coneguts?

—No, també els acompanyen uns quants àngels. Ells sí que són ben diferents: tenen el rostre resplendent com el sol, i són ells qui anuncien a les ànimes en quin moment cal que vagin al lloc del sant repòs.

Abans de dir-se adéu, Alamanda va dir una darrera cosa que va portar la pau al cor de la vídua:

—Per cert, heu de saber que ben aviat el vostre home us vindrà a veure i us besarà mentre sereu al llit, i això us farà dormir més bé fins que es faci de dia.

—De debò, ho dieu?

—És clar, dona. Quan els morts volen que algú dormi millor, i que agafi el son sense desvetllar-se, li posen la mà damunt el rostre, li fan un petó i llavors el benaventurat que ha rebut la visita aconsegueix de dormir com un soc.

Feliç d’una revelació com aquesta, la vídua del vell pastor va sortir de la casa de la vident i, tot voltant per la plaça del mercadal, va completar una jornada tranquil·la. Volia anar a dormir ben d’hora, car es delia per matinejar força i tornar de seguida a casa seva, on qualsevol dia rebria en somnis la besada del seu marit. Però quan ja havia acabat de sopar i s’estava agençant el llit de l’hostal, Alamanda va comparèixer tot d’una a la seva cambra. Estava terriblement trasbalsada i, com que esbufegava tant dins les seves carns abundoses, les paraules a penes li sortien de la boca:

—Tinc…, tinc més notícies per a vós. —La vídua va llançar-li un esguard ple d’angúnia, com si n’esperés alguna desgràcia—. No, no patiu…, són bones notícies… —Alleujada per aquesta precisió, la mare d’en Guilhem va fer seure la costurera a l’espona del seu llit i va oferir-li un got d’aigua. Després, un cop refeta del seu esverament, Alamanda ja va estar en condicions d’explicar-se—: Aquesta tarda, quan parava la taula per sopar, he vist l’ànima del vostre marit que s’estava repenjat en el banc escon de la foganha. Tenia molt bon aspecte, i és que demà mateix anirà al lloc de repòs, sense haver de penar més vetllant d’església en església. En canvi, els altres difunts del país d’Alió estaven la mar de tristos perquè, ara com ara, no l’hi podran acompanyar… —Encara vermella de galtes com una brasa, la vident va beure un altre got d’aigua i, després de llepar-se els llavis i eixugar-se’ls d’una revolada amb la màniga de la camisa, va continuar amb aquestes paraules—: El vostre home m’ha dit que, com que se’n va al lloc del sant repòs, no el podré tornar a veure. I que, a més a més de visitar l’església de santa Maria de Gebetz i l’ermita de Sant Antoni, aquests dies ha estat també a Sant Jaume de Compostel·la i a Roma. Finalment, ha afegit que estigueu tranquil·la, que us confesseu sovint, i que mengeu i beveu tant com us vingui de gust, i que us aprofiteu de tot el que aquest món us doni puix que, segons m’ha dit, enlloc no hi ha una altra vida millor que aquesta.

La vídua va sospirar i va lliurar dos denaris tolosans a la vident. Després, com si ja en tingués un munt de tantes aparicions, va acomiadar-la de pressa, va apagar la candela que il·luminava la cambra i va ficar-se de seguida al llit. Pensava en els seus fills, i en la Vierna i en la Bruna, i ja es delia per tornar ben de pressa al vell ostal. De fet, els havia abandonat tot d’una, sens dir-los res, i al cap de tants dies ja devien passar ànsia…