PRÒLEG

La història tràgica que s’explica en aquest llibre arrenca enllà de la nit dels temps, a l’Edat Mitjana. Més concretament al segle XIII, en l’època de la croada militar que, per primer cop en terra cristiana, havia convocat el papa de Roma, Innocenci III, amb l’objectiu d’alliberar la terra occitana de la pesta del catarisme.

Efectivament, i des de mitjan segle XII, un corrent religiós d’una força notable s’havia escampat perillosament pel Llenguadoc. Fonamentat en les sagrades escriptures, aquest moviment —considerat herètic per l’Església de Roma— seguia el model dels primers cristians, però en canvi proposava una via de salvació diferent de la que creien els catòlics. Tenia la seva doctrina, el seu sagrament, els seus ritus, els seus clergues, i parlava a la gent amb l’exemple d’una vida de pobresa i amb paraules que els omplien el cor d’una esperança certa.

Així doncs, la força d’atracció i la implantació social del catarisme havien esdevingut molt preocupants per a l’Església catòlica, que va mirar de combatre’l amb mètodes diversos: tramesa de legats papals, presència de predicadors, celebració de col·loquis o debats entre catòlics i càtars… Tanmateix, cap d’aquests mètodes no s’havia revelat efectiu per extirpar l’heretgia. El pas següent, doncs, va consistir a promoure la guerra santa, és a dir, la lluita armada contra els cavallers occitans que, d’una manera o altra, donaven suport als càtars.

Així va néixer la croada dita albigesa, que va posar-se en camí l’any 1209 i que va cobrir de desolació i de ruïna tot el país del Llenguadoc.

Aquell era, certament, un temps inclement i penible, en què la fe religiosa impregnava els racons més amagats i les fibres més íntimes dels homes i les dones. En nom de Déu, doncs, es duien a terme les gestes més heroiques i les proves d’amor i de generositat més extraordinàries. I en nom de Déu, també, es cometien les atrocitats més espantoses i s’instaurava sovint el domini del sofriment i de la mort.

Per a la gent d’aquell temps, Déu —i el seu principi contrari, el Diable— no era pas una presència llunyana, sinó una llum, un pretext i una força actuant que intervenia constantment en la vida dels homes. I Déu s’expressava d’una sola manera, car hi havia una sola via de salvació: és així, doncs, que aquelles veus que, per ignorància o per mala fe, s’apartaven del camí recte, de l’únic camí possible, parlaven sens dubte per boca del Maligne.

Calia, doncs, que la depravació herètica fos extirpada i que les terres infestades per la pesta fossin passades per les armes, sense compassió.

I així va fer-se.