XVI

Un dia, la Vierna va demanar permís a la priora per sortir de la casa amb en Guilhem. Ell li havia parlat més d’un cop de bells racons de la vall de l’Arièja que ella no coneixia pas i que, lògicament, estaven situats a l’altre costat de la muralla de la vila. Ara el noi l’havia convidat a resseguir-ne algun i no semblava pas que, per ella mateixa, fos una idea forassenyada. Na Faurèsa va saber de seguida que aquell era el primer pas de molts altres que en vindrien, però no hi va posar cap impediment.

I aviat, com qui no vol la cosa, va fer-se natural que, de tant en tant, en Guilhem i la Vierna sortissin junts de la casa del carrer del Forn d’Avalh per fer un encàrrec qualsevol o per anar a comprar alguna cosa necessària al mercat que, regularment, s’atapeïa a l’ombra de l’església de Sant Volusià.

Anar al mercat era sempre una festa. Hi havia una bullidera terrible i homes, bèsties i canalla es perseguien d’una banda a l’altra i es trepitjaven tothora sense ni tan sols tenir-ne esment, xipollejant sovint damunt el fang. Tot eren crits i enrenou, i per damunt de la gentada s’alçava una mescla irrespirable de ferum d’humanitat i d’olors i pudors de tota mena. Els venedors ambulants i les botigueres anunciaven les seves mercaderies a grans crits i, al llarg de les parades i els racons de la plaça, seguint les instruccions estrictes del batlle, es produïa una distribució raonable per especialitats: aquí es venia la verdura i la fruita, més enllà l’oli, el formatge i l’aviram, un xic més lluny el peix i, més enllà encara, el blat i la farina. En un racó hi havia el carboner i, un xic separats, els venedors de llenya. Molt a prop de la porta de l’abadia, hi havia la taula de les sederes i, no gaire lluny, la dels estams i les llanes filades, on en Guilhem s’aturava sempre la mar d’estona a mesurar qualitats i preus.

La Vierna, radiant de la felicitat que li sobreeixia, l’estirava pel braç i se l’enduia saltant d’un lloc a l’altre, atreta constantment per nous reclams, per les tristes complantes d’un esguerrat horripilant que pidolava, per la xerrameca de qualsevol marxant baladrer o per les olors penetrants del cuiro i les espècies. Finalment, tots dos s’aturaven a comprar una mica de fruita i de verdura sota les voltes del mercadal. I allí, a l’ombra d’un om altíssim, és on hi havia el brogit i l’enrenou més grans, car les verdulaires no podien guardar lloc fix amb penyores i, d’un dia per l’altre, havien de cercar el punt de venda on posar les paneres i els cistells. I això era font permanent de disputes i baralles, i els crits i els insults acabaven sovint amb llançament de cols o de cogombres…

Quan tornaven de la plaça, la Vierna duia les galtes d’un roig encès, els ulls li espurnejaven i, sense saber ben bé per què, reia per qualsevol fotesa. Però no eren tan sols les visites al mercat, car hi havia també les passejades pel bosc proper i, cada cop més sovint, quan la tarda començava a declinar, les anades a pas de bou i sense pressa cap al rentador o cap als molins de l’abadia. Així, de conversa en conversa i de confidència en confidència, va anar llaurant-se el solc d’una amistat sincera i alguna cosa més. De fet, la Vierna ja sabia del cert que estimava en Guilhem i que, per guanyar-se’l, no li caldria fer els encanteris d’una companya seva del castell que, per tal d’obtenir l’amor d’un escuder del comte, posava una gota de la seva sang o unes rascadures d’ungla dins del beuratge que li servia.

Tanmateix, aquell amor que sentia dins el cor, i que no trigaria pas gaire a esclatar amb tota la seva força, trasbalsava l’ànim de la noia. Ella sabia que allò marcaria un tombant de la seva vida, que mai no seria novícia, que ja no rebria la imposició de les mans i que, si estimava un home, no podria seguir amb el rigor d’una veritable cristiana els principis de la fe. D’altra banda, no tot es reduïa únicament als sentiments del cor: per qualsevol circumstància fortuïta, més d’un cop la Vierna havia sentit el contacte de la mà d’en Guilhem o l’olor penetrant del seu cos, i havia comprovat com totes les fibres més íntimes se li havien remogut amb un desig profund que encara no acabava de comprendre.

La noia òrfena temia molt particularment aquest impuls natural del seu cos, car la seva església no sols condemnava el matrimoni, sinó que estava radicalment en contra del gaudi de la carn. I ella sabia de ben petita que el cos era obra del príncep malvat, i que tota carn era impura, i que la concupiscència empenyia l’home a reproduir-se i, doncs, a col·laborar d’aquesta manera en l’obra del diable. I recordava amb precisió una prèdica d’un bon cristià que, amb una vehemència especial, els havia recordat que «l’obra de la carn és essencialment dolenta, car multiplica els cossos materials que pertanyen al Déu dolent i endarrereix, doncs, la unió de les ànimes amb el Déu bo…».

El mateix bon home, en una de les seves visites a l’ostal del Mas Santas Puellas, havia reblat el clau una vegada i altra amb citacions bíbliques que ara martellejaven el cervell de la noia: «Jo us dic, doncs: comporteu-vos segons l’esperit, i no satisfareu els desigs de la carn. Ja que els desigs de la carn són contraris als de l’esperit (…) Són prou manifestes les obres de la carn: fornicació, impuresa, llibertinatge…, i els qui cometen tals coses no posseiran en herència el Regne de Déu…». En definitiva, l’home havia conclòs la seva argumentació amb unes frases autènticament lapidàries: «No us penséssiu pas que el matrimoni transforma l’essència del pecat de la carn. Per a Déu el pecat és el mateix, ja sigui la muller, com una forastera, una germana o qualsevol altra parenta. Més encara: el matrimoni afavoreix una fornicació sense vergonya, car no hi existeix la consciència mateixa del pecat…».

Tot plegat feia un feix que ja començava a pesar-li massa. De manera que, decidida a cercar la pau del cor al preu que fos, un dia va resoldre de parlar-ne obertament amb na Faurèsa. Un cop més, la priora ja l’havia vist venir d’una hora lluny i li tenia pensades paraules de consol:

—Jo també vaig estimar un home, Vierna, encara que no te’ns facis la idea després de veure’m durant tant de temps fent vida de castedat i de pregària. Conec, doncs, la barreja de sentiments que tens a dintre. Sé que et fa mal al cor, i que no sempre dorms tan bé com voldries, i que qualsevol cosa t’exalta tot d’un plegat o et descoratja d’una manera incomprensible. I també sé quina mena de cosa passa per dins, vull dir dintre d’un cos tan jove com el teu, quan tens un home com en Guilhem a frec de pell…

L’estiu d’aquell 1227 acabava de venir i, mentre parlaven, els camps granats que veien de casa estant mostraven el ple de la seva ufana. Les flors que hi havia a les finestres de l’ostal de les dones començaven a tornar-se estantisses de tanta calor i, per més que fos obra del diable, animals i persones ja havien sucumbit un any més sota aquell zel irresistible que, des dels temps més remots, havia dominat el món d’una manera imperiosa i havia permès de perpetuar les espècies.

—Tu has de decidir, Vierna, la vida que vols —continuava la priora amb veu pausada—. Saps prou bé que hi ha una vida santa que et menarà amb certesa cap a una bona fi, però també saps que l’amor per en Guilhem, o per qualsevol altre home, no hi té cabuda. Jo havia previst per a tu una vida de més perfecció, una vida com la que portem aquí de castedat, de treball i de pregària. Això és el que volia per a tu i per a totes les persones que estimo… —Na Faurèsa ja no mirava els ulls de la Vierna, sinó que el seu esguard traspassava la finestra i semblava estendre’s a tot el món exterior, aquell món estrany que pugnava tan dolorosament per deseixir-se dels pecats que l’afligien—. El cert és que jo no tinc poder de cap classe per alterar els teus sentiments, Vierna, ni per imposar-te una continència que només es pot exigir d’aquells homes i aquelles dones que, havent rebut la imposició de les mans, s’han vist alliberats del mal. Fes la teva via, doncs, atansa sempre la teva conducta als principis de la vera fe i sigues fidel a l’Església en tota circumstància. Altra cosa no puc dir-te… —Semblava haver acabat, però la priora va adonar-se de seguida que sí que hi havia quelcom més que no podia oblidar de cap manera—: Una cosa sí que m’amoïna, Vierna, i tot el que acabo de dir-te fins ara no val per a res si no la tens en compte. En Guilhem no és encara de la fe, ho saps bé prou, i sense l’entendensa del bé no hi ha salvació possible. Fes per manera d’ensenyar-li la bona creença i així salvaràs l’esperit celestial que porta a dins… —Tot era tan seriós, i tan transcendent, que fins i tot una dona com na Faurèsa va creure’s en l’obligació de trencar una imatge tan severa—: Ah, Vierna, i si te’n vas amb aquest noi a voltar món, fes que mai no perdi la rialla, i que pugui mirar-te sempre amb l’esguard enamorat d’avui… I, per cert, veniu a veure’ns tot sovint, que les germanes i jo ens morirem de tristesa i d’enyorança si no et tenim entre nosaltres…

Ara, doncs, tot s’havia dipositat en el seu lloc natural, en un equilibri perfecte, i la confusió i el trasbals d’abans havien esdevingut ordre en totes les coses i una pau serena a dins el cor. Així doncs, i segons les paraules que havia pronunciat na Faurèsa, hi havia un camí possible per a l’amor que pugnava per sobreeixir-li, un camí que ara podria recórrer sense haver d’esquinçar-se internament en la tria impensable entre en Guilhem i la fe dels amics de Déu.

Mentrestant, a quatre passos de la cambra on les dues dones havien sostingut la conversa, el noi de Gebetz vivia lluny d’aquestes cabòries. Simplement, estimava amb bogeria la Vierna i, a desgrat del seu caràcter decidit i emprenedor, tot era donar voltes per veure com li ho diria. Havia assajat mil vegades les paraules justes, i totes li semblaven ridícules i sense sentit. D’altra banda, tenia por que ella respongués el seu atordiment amb una rialla que potser li faria mal.

No ho hauria resistit. Havia davallat de la muntanya cercant els atractius de la terra baixa i, en un lloc impensat, la fortuna li havia fet conèixer aquell sotrac irrepetible que només l’amor autèntic és capaç de provocar. I ara ja no volia saber res de nous camins ni de noves aventures, ja no li era tan plaent com abans de deixar-se rodolar com un palet de riera per aigües incertes. Ara desitjava la pau del cor, amorosir la punyida que sentia dintre mitjançant el bàlsam d’un sentiment compartit amb la dona que estimava.

Per si fos poc, de nit, empès pel desig que el posseïa, en Guilhem somiava sovint la Vierna com si fos en carn viva, i veia com els cabells rossos li saltaven de la lligadura per caure-li esquena avall. Llavors, seguint el rastre meravellós del seu somni, ell la prenia als seus braços i li besava la boca amb un desig insadollable, i li acariciava els pits i les cuixes, i li passava els llavis i la llengua pel coll i per l’orella. Després la prenia amb una urgència terrible, com si ho hagués esperat des del mateix instant de néixer, i en acabat, quan els espasmes del plaer suprem cedien el lloc al repòs i a la calma, llavors es feia un xic enrere per descansar el seu rostre entresuat i fer-li tendres petons damunt el ventre…

De sobte es despertava amb un gran sobresalt i de seguida es maleïa els ossos de veure que tot havia estat només un somni i que una humitat viscosa li lliscava avall entre les cuixes. I s’emmurriava novament per la seva incapacitat de parlar clar a la Vierna i d’obrir, així, les portes a una vida en comú i a tants i tants plaers com n’esperava.

De manera que un dia de finals de juny, quan ja era fosc i ja havia arribat l’hora de tornar cadascú a casa seva, en Guilhem va armar-se de valor i, al peu del cancell de l’ostal de les dones on l’havia acompanyada, va dir-li:

—Vierna, escolta, no marxis encara, que t’he de dir una cosa important…

La noia se’l mirava tota encuriosida i, dona com era, sabia perfectament d’on venia el torbament d’aquell xicotàs tan alt i fort que ara mateix, perdut entremig de les paraules, s’arrupia contra la paret com un pardal caigut del niu.

—T’he de dir una cosa molt important, Vierna, de debò… I la veritat és que no sé com posar-m’hi…

—Com és això? I per què no ho proves? Digues, home, digues, no et faci por… —l’incitava la noia amb un somriure lleument maliciós als llavis.

—Doncs bé, que fa temps que jo… Com t’ho diria? Doncs que tu ja ho saps, que m’agrades molt…, que a les nits no puc dormir i el cor em fa mal només de veure’t. I que jo, doncs, que jo t’estimo, Vierna… —Llavors va fer un rebuf alçant els braços enlaire i a continuació va afegir—: Ja està dit…

Així doncs, per fi, el turment que tant l’havia corsecat aquells dies havia arribat ben naturalment al seu final. I la resposta de la noia va ser un somriure esclatant i una carícia a la galta:

—Jo també t’estimo, Guilhem… I em sembla que des del primer dia que et vaig veure, quan vas arribar a la casa del Mas, tot carregat amb els coves i les saques de la llana i amb la cara ben vermella…

—Vierna… —en Guilhem va abraçar-se a la noia, i tot era fer-li petons a la cara—. No saps prou bé quin pes em treus de sobre…

—I què et pensaves que et diria, si es pot saber? —i els ulls de la noia espurnejaven en preguntar-ho.

—No, si jo ja creia que m’estimaves… Però, és clar, no sabia com dir-t’ho…, i tenia por que te’n riguessis.

—Que me’n rigués, jo, que fa tants dies que espero que m’ho diguis? Jo, que al llarg de tantes i tantes nits d’enyor no m’he adormit ni una sola vegada sense recordar tots i cadascun dels plecs del teu rostre? —La Vierna parlava ara amb un anhel incontenible, com si aboqués tot d’un plegat el munt de sentiments que guardava dins el cor—. Jo, que mai no he agafat el son sense abans mussitar el teu nom, deu, cent, mil vegades seguides cada vespre? Com volies que me’n rigués, avui, el dia venturós en què per fi m’has dit aquelles paraules que sempre havia somiat de llegir en els teus llavis?

—T’estimo, Vierna… —li repetia ell, tot sumant-se amb una veu nova al cor incomptable dels amants de tots els temps que s’han dit aquests mateixos mots a cau d’orella.

—T’estimo, Guilhem, t’estimo… —li responia la noia, presa d’una viva emoció—. I només de poder-t’ho dir cara a cara, de poder proclamar el meu amor en veu alta, el cor se m’atropella en mil batecs i em corre per la pell una esgarrifança que no coneixia…

Vivien sols en aquella part de món, ella òrfena i ell amb els pares i germans al país d’Alió, encara ben lluny de la vila de Foix. Ningú, doncs, no podia haver fet per a ells ni cap previsió ni cap tracte de casori. D’altra banda, res d’important que no fos el seu amor no els pertanyia i, per acabar, la fe de la Vierna es mirava el matrimoni com una prova més de la luxúria… De manera que no calien més preàmbuls, i era sobrer de conèixer si la lluna d’aquell temps els era favorable: pocs dies després, a petició d’una Faurèsa un xic torbada i amb la presència de totes les bones dones a la sala, el diaca de la seva església va asseure’s davant de la parella i, després de resar un Pater noster, va dir-los per tota cerimònia:

—Guilhem i Vierna, us agradaria de viure junts i d’estimar-vos?

Ells dos van respondre que sí.

—Això pot ser bo, si Déu ho vol —va continuar l’home de l’hàbit negre—. Prometeu, doncs, que us sereu fidels l’un a l’altre, i que us ajudareu tant en la salut com en la malaltia?

Ells van respondre novament que sí, que se serien fidels i que sempre s’ajudarien.

—Doncs, no cal res més. Beseu-vos, ja esteu casats. Dieus vos benesigua…

No gaire més tard, na Faurèsa va regalar a la Vierna l’únic vestit que conservava de la seva vida tolosana: una gonella preciosa de color vermell, tenyida amb aquell escarlata únic que la gent del Llenguadoc obtenia de la grana del garric. La Vierna, amb els ulls plens de llàgrimes, va deixar el seu cinyell i el seu hàbit fosc a la casa de les dones i aquella mateixa nit va traslladar les seves quatre pertinences al carrer del Relôtge, a la cambra on vivia el seu home.

Quan van quedar sols, i mentre la veia moure’s amb soltesa per casa seva, en Guilhem va trobar la Vierna més bella que mai. De fet, ja no era tampoc la criatura que havia arribat a la casa del Mas, de mans de la seva tieta: ja havia complert els quinze anys i el seu cos era, sens dubte, tan ben format com el d’una dona adulta.

Ben aviat, la imaginació i el desvari de tantes nits van poder cedir el pas a la coneixença sense traves. Així és que, a mesura que la despullava sense pressa, en Guilhem va saber que, efectivament, la Vierna tenia uns pits turgents i saborosos i que aquella pell tesa, tan blanca com la flor de l’arç, tenia un gust salabrós que enamorava. Després va adonar-se que posseïa un coll esvelt i unes cames molt llargues, i va prendre consciència, també, que sempre que retornés a cercar-li el rostre acabaria trobant-hi, al bell mig, una boca expectant que s’obriria en uns llavis vermells com una grana. Finalment, ja perdudes en el temps passat les penes antigues, ara els ulls blaus li reien amb una alegria renovada, i això els omplia tothora d’una llum especial.

I els cabells? El cert era que, seguint el procés gradual i exaltant de llevar-li la roba, els cabells ondulats encara restaven encoberts dins la lligadura que, ara com abans, cenyia el cap de la Vierna. De manera que fou llavors, en aquell instant precís, quan en Guilhem va creure que havia arribat el moment de deixar-los ben lliures esquena avall i de fer realitat, una vegada per totes, el seu somni anguniós de tantes nits humides.

Al final del trajecte l’esperava, com una porta franca, com un passadís cordial de fruits saborosos, el triangle daurat i obscur del ventre de la noia. I va posseir-la, doncs, per primera vegada, i hi hagué un abans i un després d’aquella nit.