III

Les setmanes i els mesos després de Muret, Simó de Monfort va explotar la seva victòria eixamplant notablement els seus dominis. Més segur que mai de l’ajuda divina, allí on va trobar resistència va completar el seu triomf amb l’enderrocament de les muralles o la crema dels heretges en enormes fogueres al mig de les places. Mentrestant, però, el cabdill dels croats va abstenir-se de posar setge a Tolosa, cedint el pas a una negociació llarga i complexa amb els cònsols de la vila.

La desolació i el dol van ensenyorir-se durant molt de temps de la capital del comtat. La milícia urbana havia quedat en bona part desmantellada, molts dels presoners van ser torturats fins a la mort i només alguns van poder tornar a casa després de pagar un rescat considerable. La ciutat sencera es trobava atuïda, dolguda, llepant-se les ferides…

I cada llar, és clar, plorava els seus. N’Estèla, la vídua d’en Jordan de Montastruc, vestida ara amb gonella morada i mantell negre, no se sabia avenir de l’absència del seu home. Sentia ara el desconsol d’haver perdut a Muret aquell qui, d’estrany i foraster el primer dia, s’havia anat tornant indispensable. El llit se li havia engrandit amb un buit desolador i la seva pell turgent reclamava amb desvari les carícies i besades a què s’havia anat acostumant de bona gana. Les nits eren llargues, i poblades de clamorosos silencis, i a vegades els somnis la torturaven amb imatges vivíssimes del seu home o en situacions del passat que ell mateix li havia descrit en vida.

Així, per exemple, en Jordan se li apareixia sovint uns quants anys més jove, el dia que el nomenaven escuder. Veia en el somni com els seus pares el conduïen emocionats cap a l’altar de la basílica de Sant Serni. Ell portava un ciri blanc i no parava de somriure. Després, el sacerdot celebrant prenia una espasa i un talabard, i després de beneir arma i cinyell, els hi posava amb tota solemnitat a la cintura. Tot seguit el padrí i la padrina prometien amor i lleialtat en el seu nom i li calçaven l’esperó d’argent. Tot d’una, i sense transició possible, el somni es traslladava a un camp de batalla tenebrós on Jordan, l’escuder lleial, era ferit de mort: del coll li brollava una font de sang que rajava a borbolls, i la deu vermella es feia tan i tan abundosa que ho cobria tot, i no parava de rajar i d’inundar tota la cambra…, fins que n’Estèla es despertava sobresaltada, amb el cos xop de suor i el cor encongit i atribolat pel seu deliri…

Ja no trobava distracció ni consol en les enraonies i els jocs de la cambra de les dones. Només els crits sobtats de la quitxalla del castell i els plors i els somriures de la Vierna alleugerien una pena tan feixuga. Però quan la nena s’adormia i el silenci s’apoderava de l’alcova altra vegada, les llàgrimes li rodolaven a n’Estèla cara avall i les mans cercaven a les palpentes el consol d’una altra mà protectora. Aleshores, com si el cor se li nués en una garba estreta, se sentia tota sola enmig del món…

D’altra banda, la vida del castell comtal i de la ciutat sencera de Tolosa s’havia anat tornant esmorteïda i callada, a l’espera de nous esdeveniments dolorosos que un dia o altre acabarien venint. La vida galana s’havia fet fonedissa, els trobadors només componien versos curulls de tristesa i els joglars havien fet emmudir, tot d’una, els llaüts i les violes. On havien anat les dames nobles que lluïen els seus escots generosos o els seus mantells de pell de vaire o de teixit de seda? Com és que ja no arrossegaven rere seu les llargues cues dels seus cots, lligats amb fermalls de pedreria? Per què ja no es cobrien el rostre amb coloret vermell als pòmuls, amb una mica de blau sota els ulls, amb una punta de safrà o de blanquet damunt les galtes?

La vida del carrer s’havia encomanat igualment de tristesa i melangia. On eren aquell brogit que abans pujava de les places, aquell baladreig interminable de les parades dels mercats? I aquell bé de Déu de mercaderies procedents de països exòtics? Què se n’havia fet, dels esclaus negres de Núbia, dels moros de Granada, dels captius de Bagdad, que omplien els carrers d’una coloració pintoresca? Tot semblava mut i silenciós, els portals i les finestres restaven sempre closos, les corts principesques havien enterrat el luxe i la brillantor de les festes, els crits i les rialles del seu galanteig.

Les esglésies s’omplien de vells i nous feligresos, que pregaven pels familiars difunts i per ells mateixos. I cadascú establia amb el seu Déu una comunicació singular, en funció d’unes pràctiques religioses ben diverses que convivien amb naturalitat entre la gent. Tanmateix, la croada havia causat una dispersió considerable entre els rengles dels càtars, bona part dels quals havien abandonat el comtat de Tolosa a la recerca d’indrets més segurs.

En la seva tristor nouvinguda, n’Estèla trobava consol en el fet d’assistir de tant en tant a les predicacions que algun bon home feia encara, a desgrat dels mals temps que corrien, en cases particulars de confiança. I és que, des de ben petita, l’havien educada en l’entendensa del bé i del mal i en els ritus de l’Església dels qui entre ells s’anomenaven «bons cristians». El seu pare mateix li havia explicat i repetit mil vegades que, ben diferentment del que predicaven al temple dels catòlics, tot, des de sempre, era governat per dos principis, un de bo i un de dolent. Deia, també, que aquest món terrenal —i totes les coses visibles: el cel, la mar i els peixos, el sol, la lluna i les estrelles, la neu i les pluges, tots els éssers vius— eren obra del Déu dolent. En canvi, més enllà d’aquest món de corrupció i de mal, on la vida és tan precària i dolorosa, on regnen les guerres, les epidèmies i la mort, n’hi ha un altre de format per uns esperits incorruptibles que el Déu de veritat i justícia havia creat a l’origen dels temps.

N’Estèla recordava, com si fos ara, un dia no gaire llunyà de la seva primera adolescència, quan el seu pare havia ordenat que la llevessin més d’hora que de costum i, amb un gest insòlit, s’havia presentat de sorpresa a la cambra on ella dormia. Llavors, assegut a l’espona del seu llit, li havia dit ben solemnement que ja era prou gran i prou entenimentada per assistir a una predicació del seu bisbe en una casa d’una dama noble, a Lavaur, a menys d’una jornada de marxa des de Tolosa.

Aquell era, doncs, un dia especial i, damunt la camisa de lli, l’havien mudada amb la gonella de color rosat i el mantell roig dels dies de festa, i li havien recollit els cabells amb una gandalla de seda. I, tot just havent entrat a la casa, n’Estèla s’havia sorprès de la barreja de gent de totes classes i de la gentilesa natural de la mestressa de la casa, que rebia tothom a la porta i anava acomodant els convidats amb un gest cordial i un somriure franc als llavis.

Quan va veure el bisbe, n’Estèla va tenir-ne un desengany, car esperava els fastos i les pompes de l’Església catòlica que algun cop havia vist a Tolosa, a la catedral de Sant Serni. Aquell home, per contra, només portava un hàbit negre de burell i es cobria amb un caperó, i no duia ni creus, ni mitres, ni bàculs, ni sabates de colors ni pedreria: només un cordó que li cenyia la cintura i un estoig de cuiro on guardava un llibre. Era de mitjana edat, tenia els cabells llargs i la barba abundosa i parlava amb una cadència pausada i tranquil·la.

Aquell dia, que va quedar gravat per sempre més a la memòria de la noia, el bisbe va parlar als fidels de la creació del món. I ho va fer amb paraules planeres i senzilles, talment com si fos una rondalla, a fi de fer-se entendre d’aquell auditori heterogeni que l’estava escoltant:

—Al principi de tot, el maligne va proposar-se de pujar al cel i establir-hi el seu tron, i és que volia ser semblant a l’Altíssim. Fou una gran batalla, terrible i cruenta, però Satanàs va ser derrotat i va caure, i n’hi ha que diuen que en la seva caiguda va trencar-se el firmament de vidre que contenia la terra i els set cels que ell mateix havia creat. Així doncs, el príncep de les tenebres es va veure obligat a restar anys i més anys a les portes del paradís, sempre rumiant i pugnant per entrar-hi. Fins que un dia, tot valent-se de la sorpresa i l’engany, va aconseguir de penetrar en el Regne. Allí va adreçar-se als esperits creats pel Pare celestial, els va convèncer que vivien sotmesos i els va oferir béns terrenals que ells desconeixien. En definitiva, va fer-los creure que serien com déus.

I mentre parlava, el gran retaule dels orígens del món, acolorit i reblert d’imatges vistoses, s’anava desplegant davant els ulls esbatanats d’aquella gent humil, i d’aquella adolescent que escoltava el bisbe embadalida. Però encara havia de venir la part més substanciosa, que el clergue càtar va anar escandint amb una veu sempre pausada:

—És així que Satanàs va arrossegar una tercera part de les criatures del cel, que van caure com una pluja espessa, més atapeïdes que no estan els cimalls de l’herba fresca dels nostres prats. Això fou durant nou dies i nou nits i, al costat dels esperits seduïts pel Déu estrany, n’hi hagué d’altres que van caure per descuit, com arrossegats per una mena de vertigen. Fins que el Pare del cel, advertit pels esperits fidels del que passava, es va alçar del seu tron i va posar el peu damunt el forat per on s’esmunyien els esperits pecadors. I va dir als qui restaven que, si es movien, mai més no tindrien repòs; i als esperits que queien: «Aneu-vos-en ara per ara».

La tensió de l’auditori s’anava incrementant per moments, fins a l’extrem que una noia del costat de n’Estèla no va poder estar-se de demanar en veu alta:

—I què se’n va fer, dels esperits pecadors?

El bisbe va respondre de seguida:

—Un cop caiguts a terra, els esperits celestials es van recordar del bé que havien perdut i es van afligir del mal que havien trobat. Com que els veia tan tristos, el diable els va dir que cantessin el càntic del Senyor, tal com tenien per costum de fer. Ells li van respondre allò que llegim als salms: «I com podríem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?». Fins i tot n’hi va haver un que es va adreçar sense por al Déu dolent i va dir-li: «Per què ens has enganyat i ens has fet abandonar el cel per seguir-te?». El diable li va respondre que no tornarien pas al cel, car ell cobriria cadascun d’aquells esperits amb una túnica de pell, tota ella feta de terra d’oblit, de la qual mai no podrien sortir: uns cossos de carn dintre els quals perdrien el record dels béns i la joia que havien tingut a dalt del cel.

Ara la gent s’agitava tota inquieta als bancs de fusta i als escambells, en l’espera d’un senyal de salvació que, tanmateix, no arribava. Però l’home barbut de l’hàbit negre, sense córrer, va administrar sàviament el final d’aquella història:

—Quan va arribar el temps de gràcia, Déu va enviar el seu fill al món a predicar el regne del seu Pare. És a dir, va venir a recordar la pàtria celestial a les ànimes adormides i empresonades dins la túnica de pell, i a ensenyar-los el gest alliberador que podia tornar-les a l’eternitat i deslliurar-les del mal i del temps. Aquest gest de llibertat i salvació és el baptisme per l’Esperit, el consolament, que el Crist va transmetre als seus apòstols amb la imposició de les mans.

Per fi la gent havia comprès plenament la lògica del discurs del bisbe, que els havia conduït cap a un desenllaç d’esperança i salvació. Però totes aquestes explicacions, per més que haguessin assossegat el seu ànim, no completaven íntegrament el cercle del relat. És per això que, aprofitant una breu pausa del sermó, la mateixa noia decidida va intervenir altra vegada per demanar.

—Perdoneu, missenyor, i què se’n farà, de l’esperit que viu dins nostre quan el món ja hagi durat molts anys?

El bisbe va somriure, com si esperés una pregunta tan natural:

—L’esperit se salva si habita en la bella túnica d’un bon cristià, i no en cap altra persona, ja sigui catòlica, jueva o sarraïna. I quan arriba l’hora de la mort, el cos de carn es destrueix, mentre que l’esperit s’eleva vers la glòria acompanyat de legions d’àngels i enmig d’una claror enlluernadora, set vegades més lluminosa que no pas el sol. I allí, a la terra dels vivents, al paradís, l’esperit s’uneix al cos original i espera confiat el darrer dia. Quan vindrà aquest moment, i sense necessitat de cap judici, els esperits assoliran la resurrecció definitiva i la visió de la faç de Déu. I hi haurà tanta alegria, que els nostres germans saltaran els uns damunt els altres com els anyells damunt l’herba del prat o la palla dels camps. Per la seva banda, el món del maligne serà destruït completament. Ja no hi haurà, doncs, manifestació possible del mal i tot retornarà a l’origen dels temps…

—Però els clergues que prediquen als temples ens espanten amb la visió de l’infern, on diuen que cremaran eternament les ànimes que s’hagin condemnat —va dir encara un home gran de cabells grisos.

—Ells parlen amb paraules vanes —va replicar immediatament el bisbe càtar—. Jo us dic, en canvi, que a la fi del temps totes les ànimes seran salvades, perquè només al bé pertany l’eternitat. Oblideu, doncs, el foc etern d’un infern impossible i recordeu això que us acabo de dir: quan el darrer esperit haurà abandonat aquest món baix i pervers, aquesta terra de tribulació, les obres del mal desapareixeran per sempre.

I, havent acabat la prèdica, aquella gent s’alçava del seu banc, en silenci, i abandonava la casa de Lavaur amb el cor arborat d’una esperança. I així van fer també n’Estèla i els seus pares, i el record d’aquell dia i la fe que li havia estat transmesa havien acompanyat la noia fins ara mateix.

Però ara el món s’havia capgirat, molts dels bons homes havien hagut d’abandonar aquella Tolosa amenaçada, i la ciutat tan alegre i jogassera d’abans vivia avui en l’espant i en la tristesa. I, per damunt de tot, un cavaller desconegut, que portava cosida al pit la creu de la guerra santa, havia empunyat l’espasa contra el coll indefens i contra la vida mateixa d’en Jordan. Semblava talment com si l’obra de creació del príncep de les tenebres continués un dia i un altre dia, i que no hi hagués esperança ni demà per als bons cristians i per a la terra occitana.

I, malgrat el seu caràcter resolut, l’ànim d’aquella jove vídua s’encongia per un futur tan incert i per tanta malastrugança. Però sovint, quan més negres eren els seus pensaments, una Vierna enrogida de galtes i tota plena de sacsons se li atansava tot d’una a quatre grapes, amb un somriure que li il·luminava la cara. I els mals presagis s’esvanien de sobte, car n’Estèla pensava aleshores, traient forces de flaquesa, que no podia pas ser que no hi hagués demà per a una criatura com aquella…