VII

Durant el temps del fred, la feina dels pastors era més pausada i avorrida. Com que el farratge del país no era prou salabrós per a les bèsties, de tant en tant convenia compensar aquesta mancança amb una mica de sal. Això sí, evitaven sempre els divendres, car els pastors creuen amb tota certesa que n’hi ha un de dolent al llarg de l’any i, com que no se sap quin és, cal tenir la previsió de passar-los tots de llarg. Així és que, a mitja tarda d’un dia qualsevol, el pare s’enduia el ramat al torrent perquè pogués beure i, mentrestant, en Guilhem escampava un grapat de sal damunt unes pedres planes properes a la casa. De retorn del torrent, el pare feia un xiulet especial i totes les ovelles es posaven a belar i a córrer cap a les saleres, on llepaven i llepaven amb desfici fins que en quedaven sadollades.

Tot sovint plovia, i això escurçava les estades a ple aire, puix que, amb la fredor, l’herba humida podria fer frisar les ovelles. Llavors pare i fill s’estaven vagarosos pel cobert, pendents de les bèsties, tocant el flabiol o treballant la fusta. El pare passava hores senceres sense dir res, entretingut en les seves cabòries: quan això s’esdevenia, en Guilhem, empès per la sang calenta dels seus pocs anys, frisava com les ovelles i es consumia de no poder parlar amb ningú o de no poder riure i jugar, com sempre havia fet a casa amb els seus germans. Potser s’hauria neulit del tot si, al cap d’unes setmanes, un cadell nascut a la casa on vivien no l’hagués vingut a treure, amb la seva presència i els seus alegrois, de l’ensopiment mortal en què es trobava.

Algunes vegades, tanmateix, el pare desapareixia del cobert i de la casa per un parell de dies, deixant en Guilhem com a responsable únic del ramat. Mai no va explicar què feia en aquelles escapades, però el noi sabia per algun pastor de la contrada que s’arribava caminant fins a la vila i que es deixava caure en un bordell miserable on devia aplacar, per pocs diners i una pell rebregada, les exigències del seu desig i la seva necessitat d’afecte. Després tornava a fer-se càrrec del ramat com si no hagués passat res i, a desgrat dels seus silencis, en Guilhem descobria de tant en tant en el rostre impenetrable del seu pare una mirada absent i un deix de melangia.

Un dia, la rutina quotidiana va veure’s sobtosament alterada per un fet singular. La mestressa de la casa on vivien, amb la cara trasmudada i les mans closes en un feix de nervis, va presentar-se tot d’una al cobert que ells dos ocupaven. Era de bon matí i, com que havia nevat i no podrien engegar les ovelles, en Guilhem i el seu pare estaven omplint amb uns quants braçats d’herba els rastells adossats a la paret on menjaven les bèsties. Embullant-se com una troca i prescindint de dir-los ni el bon dia, la dona els va etzibar només de veure’ls aquestes paraules:

—Cuiteu! Heu de deixar el jaç on dormiu i traslladar les vostres coses…

—I doncs, què passa mestressa? —va respondre el pare, realment alarmat.

—El meu home…

—Què té, el teu home?

—Que està molt malalt ve-t’ho aquí, i que em fa por que no se’n surti… Ha perdut molt de pes i tremola com una fulla… Per això vull portar-lo cap aquí, a prop de les bèsties, perquè estigui més calent…

—I on voleu que ens posem, nosaltres?

—Aneu al recambró de l’altra banda del cobert. Em sembla que, ben posats, hi podreu cabre tots dos…

Tal dit, tal fet. L’home de l’ostal, una mena de bocoi rabassut i vermell de galtes, tenia ara la cara esblaimada i s’havia anat amagrint ostensiblement fins a quedar tan prim com un tel de ceba. Respirava amb fatic i, realment, era presa d’uns calfreds constants que el feien estremir de cap a peus. Així doncs, ja no s’assemblava gaire al pagès estufat que els havia rebut el primer dia i que, cosí remot com era de la mare, els havia cedit el cobert per a la hivernada a canvi d’uns quants caps de bestiar. Ara aquell home jeia estenallat en el seu jaç a prop de les ovelles, i es veia d’una hora lluny que no li quedava gaire temps de vida.

L’endemà del trasllat a boca de fosc, la mestressa i els seus dos fills van comparèixer al cobert acompanyats de dos homes barbuts, un de gran i un de jove, que vestien una roba de drap de color negre amb caputxa i que portaven un llibre a les mans que entre ells anomenaven el «text»^[2]. Tots es movien amb un cert aire de misteri, i la dona no parava d’agitar-se i de fer reverències al costat dels forasters. En Guilhem i el seu pare eren un xic lluny del llit del malalt, però per res del món no s’haurien perdut el que passava. Només de veure els homes de la caputxa, el pagès malalt va reviscolar-se una mica i va dir a mitja veu:

—Que Déu tingui pietat de mi!

I el foraster més gran se li va adreçar d’aquesta manera:

—Que així sigui… Digueu-me, bon amic, voleu rebre el do de Déu, i aquella santa oració que el Senyor va portar de la cort celestial i va imposar als seus deixebles, i que els deixebles van transmetre als bons homes, i els bons homes als altres bons homes fins avui? —El pagès va respondre que sí i va posar les mans juntes entre les mans del foraster, que va demanar-li—: Prometeu a Déu i a l’evangeli i a tots nosaltres que, d’ara endavant, no menjareu carn, ni formatge, ni ous ni cap altre greix que vingui d’animal, tret de l’oli i el peix, i que no jurareu ni mentireu, i que restareu sempre en castedat, tant si viviu com si moriu, i que no abandonareu la santa Església de Déu per temor del foc, de l’aigua o de qualsevol altra classe de mort o de suplici…?

El pobre pagès anava assentint amb el cap, mentre la seva dona i els dos nois guardaven silenci i els dos pastors de la muntanya obrien els ulls amb una curiositat infinita. A continuació, l’altre home de la caputxa, el més jove, va posar el seu llibre damunt el llit, prop del malalt, sobre un drap de roba blanca. Mentrestant, la mestressa i els dos fills van alçar el seu pare amb penes i treballs, van vestir-lo amb unes calces i una camisa blanca i neta i van rentar-li les mans. Després, van asseure’l a l’espona del llit.

A fora se sentien els bufecs del vent colpejant contra els bastiments de portes i finestres. A dins, en canvi, el silenci nocturn només era trencat pel murmuri de les veus i la remor de les ovelles. Tot el cobert restava en una llum incerta, i la pàl·lida claror d’un parell de llànties omplia els racons d’ombres fantasmals.

Seguidament, el malalt va prendre el text i se’l va posar damunt el pit, mentre l’home més gran li feia un breu sermó que els dos pastors a penes van aconseguir d’entendre. El malalt va dir també unes paraules inaudibles i, tot seguit, el foraster va afegir-hi:

—Aquesta és l’oració que Jesucrist va portar en aquest món i que va ensenyar als bons homes. No mengeu ni begueu res sense haver-la dit abans. I si no compliu aquest precepte, n’haureu de fer penitència…

El malalt va respondre:

—Jo la rebo de Déu, de vós i de l’Església.

I van venir després altres pregàries, en llatí i en occità, i parenostres, parcite i adoremus. I va dir el malalt després:

—Per tots els pecats que he comès, he dit o he pensat, jo demano perdó a Déu, a l’Església i a tots vosaltres.

I fou aleshores quan va rebre l’absolució:

—Per Déu, per nosaltres i per l’Església, que us siguin llevats els pecats que hàgiu comès. Preguem Déu que us els perdoni…

En un moment determinat, els dos forasters, posant el llibre i les seves mans damunt el cap del malalt, van dir una altra vegada el parenostre en llatí, i el més vell va llegir un tros de l’evangeli de Sant Joan des del començament: «In principio erat Verbum, et Verbum erat apud Deum, et Deus era la paraula…». Ell mateix va invocar l’Esperit de Déu dient en veu alta i d’una manera ben audible:

—Pare Sant, acull el teu servent en la teva justícia i envia damunt d’ell la teva gràcia i el teu Esperit Sant.

Al final, tots cinc van agenollar-se a terra per pregar i anar repetint, de tant en tant, tres benedicite. Aleshores els dos homes del vestit negre van adreçar-se al malalt per finalitzar amb aquestes paraules:

—Digueu com nosaltres a aquells qui són davant nostre: Dieus vos benesigua.

I així va fer-ho el pagès, i acabada la llarga cerimònia tots els homes entre ells van besar-se els llavis de biaix i la dona va fer un petó reverencial al text. I els dos forasters barbuts van quedar-se a la casa tot esperant la vinguda de la mort. Després, quan tot hagués passat, en arribar el moment d’anar-se’n, la vídua els acomiadaria amb grans acataments i, agraïda de tant de consol, els recompensaria amb una gerra d’oli i uns quants vellons de llana.

La mort encara va trigar dos dies més a venir a cercar el pagès, però ara ell i tota la seva família tenien plena confiança en la salvació de la seva ànima i se sentien en pau. Fidel al compromís que havia adquirit amb la seva fe, durant aquells dos dies el malalt no va prendre altra cosa que cullerades d’aigua freda que la seva dona, un cop resat el Pater noster, li servia a la boca amb amorosa diligència.

Poc abans del traspàs, el noi gran de la casa s’havia enfilat prestament a la teulada del cobert i, just al damunt d’on hi havia el llit del seu pare, n’havia tret una teula i foradat el trespol: va fer-ho d’aquesta manera per tal que l’esperit, un cop alliberat del cos diabòlic que l’havia empresonat, pogués enlairar-se ben de pressa cap al cel lluminós que feia tant de temps que l’esperava.

Quan l’home fou mort, la seva vídua va rentar-li la cara i, després, va treure-li les ungles de les mans i dels peus amb unes tisores. En acabat, va tallar-li amb tota cura un floc abundant de cabells. Finalment, va cobrir-li la cara i va amortallar-lo. D’aquesta manera, conservant aquelles restes que continuarien creixent després de la mort del difunt, l’ostal mantindria ben activa la bona ventura que ell hi havia aportat en vida.

Així fou com en Guilhem, que coneixia algunes famílies de Gebetz que eren devotes de l’heretgia, va veure per primera vegada dos bons homes i va poder assistir de prop a la cerimònia del consolament de la bona fi, així anomenat per referència a l’Esperit consolador, el Paràclit, que el Crist havia promès d’infondre als seus deixebles per la Pentecosta, després del seu retorn al cel. Durant molts dies i moltes setmanes, al·lucinava per tot allò que havia vist i sentit, i n’hi va quedar dins la memòria una impressió molt profunda…

Més enllà d’aquest incident excepcional, aquell va ser tanmateix un hivern que mai no s’acabava, a penes trencat pels petits esdeveniments de cada dia i, sobretot, pel naixement de les cries poc abans de Nadal, coincidint amb el temps en què el dia començava, molt a poc a poc, a allargassar-se. Durant tots aquells mesos, les vetlles a la vora del foc, les converses amb els pastors de les prades veïnes i algunes visites al poble més proper van constituir, de fet, l’únic contacte d’aquells dos homes solitaris amb la resta del món.

Algunes vegades, incapaços de controlar aquell tedi interminable, pare i fill es deixaven posseir pel mal d’un viure tan ingrat, i llavors discutien agrament per ximpleries sense solta fins que, al cap d’uns quants dies de fer-se cara de tres déus, acabaven restablint entre ells dos una certa treva o una nova bonança.

En Guilhem va comprendre ben aviat que ell no estava fet per a aquella vida. En els primers moments, quan tot era nou o quan el paisatge de cada dia es transformava seguint els camins ramaders, la nova experiència li havia resultat estimulant i engrescadora. Però la immobilitat forçosa en una casa forastera i la repetició monòtona dels hàbits de la vida de pastor van anar eixarreint, pas a pas, la il·lusió primera. Amb l’experiència directa que ara tenia, havia comprès que aquella vida esqueia sobretot a les persones solitàries i esquerpes, gent disposada a passar dies i més dies, al pla o a la muntanya, amb la sola companyia del ramat.

Ell era d’una altra pasta. Tenia somnis i quimeres, es delia per descobrir quins secrets s’amagaven a l’altre vessant de cada serralada, volia esbrinar què hi havia més enllà del món ja conegut. Certament era fill de la muntanya i sabia prou bé quina era la petitesa i la solitud de l’home enfront de la natura, però ell desitjava trencar aquell clos familiar tan feréstec i obrir-se, amb la mirada clara, als amples camins de la terra baixa: conèixer les viles i les ciutats, veure la bullícia dels mercadals, aprendre de llegir i escriure, atansar-se a la vida galana dels castells i dels nobles…

Encara durant tres anys, en Guilhem va acompanyar el seu pare pels camins de transhumància i en la hivernada a baix el pla. Ja no era el rabadà eixerit d’altre temps, sinó un pastor fet i dret que podia exercir de majoral de la ramada i que coneixia com ben pocs les necessitats i les malalties de les bèsties, que sabia distingir a bell ull les distintes menes d’herbatge i que, en un tres i no res, era capaç de parar la pleta allí on fes falta. Durant tot aquest temps, en Guilhem va ser un company amatent i submís del seu pare i, a força de furgar el seu pensament al llarg de moltes nits a la barraca o al cobert de la casa de la vall de l’Aglí, havia acabat esbrinant tots els plecs més íntims d’aquell home ferreny que tenia tan poques paraules.

Mentrestant, però, en Guilhem havia anat nodrint el seu somni, l’havia anat perfilant en tots els seus extrems. Un dia del tercer any, quan la primavera ja començava a esclatar i tots dos havien encetat un cop més el camí venturós del retorn cap a casa, el noi va intuir que potser la nit serena podria donar-li una ocasió propícia per buidar el pap de tots els seus projectes.

Aquell dia, efectivament, cap d’ells dos no semblava tenir son. Davant l’espurneig impressionant de l’estelada, el pare li havia recordat que un pastor com cal sap llegir dalt del cel la seva ruta, distingeix les nits i endevina l’hora només de mirar la posició dels Bordons i les Cabrelles. I, no cal dir-ho, un pastor bregat sap que el camí de Sant Jaume va de nord a sud, coneix el sol ixent per l’estel del matí i es deixa portar sense por per l’estrella de la Guia…

A poc a poc la visió de la volta celeste havia establert entre ells dos una atmosfera màgica que afavoria, sens dubte, les confidències. Així és que, acabada l’explicació del seu pare, en Guilhem va armar-se de valor i, sense pensar-s’ho més, va dir tot d’una:

—Pare… Veureu, no sé com començar… Voldria parlar amb vós d’una cosa que fa molt de temps que rumio.

—Tu diràs, Guilhem —va respondre l’home visiblement intrigat.

—Pare, jo voldria deixar el ramat i la muntanya…

Ja estava dit, ja una pedra llançada després de tant de temps de donar-hi voltes havia agitat per fi la placidesa de les aigües. En Guilhem va alçar tímidament el cap per mirar d’endevinar l’efecte de les seves paraules. El pare agafat de sorpresa, va remugar una estona per dins i finalment va barbotejar una resposta:

—Que…, que vols deixar el ramat? I per què?

—Doncs, que fa molt de temps que hi penso i que aquesta vida no és ben bé la que voldria per a mi.

—Ah, no? I què té aquesta vida que no valgui per a tu?

—Na pare, enteneu-me, no vull dir que no m’agradi… Jo he estat molt bé amb vós tots aquests any i m’heu ensenyat tot el que podria saber. Però la vida del ramat és molt sola i molt esquerpa, i jo…, jo voldria anar-me’n a cercar la meva taleia a baix el pla.

—I què hi faràs, al pla? Com et penses basquejar la vida? —Cada vegada el posat del pare era més sorrut i cada vegada les preguntes eren més receloses.

—No voldria deixar la cosa de les ovelles, no… Podria anar a vendre la llana de casa i d’altres cases veïnes… Sabeu? Segons on la portéssim a vendre ens en donarien molt més que no pas a Gebetz o en qualsevol altre poble de la terra d’Alió.

—Ah, si? I d’on ho has tret això?

Cada nova informació obria nous interrogants tenyits d’escepticisme. Tanmateix, la conversa no va allargar-se pas gaire i, durant dos o tres dies, el pare va accentuar el seu posat sorrut i el seu mutisme natural. En Guilhem, per la seva banda, no gosava tornar a parlar del tema, temorós d’un silenci feridor o d’un exabrupte per resposta. I això que es moria per esplaiar-s’hi, per obrir el cor al seu pare de bat a bat i per explicar-li tot el que tenia rumiat durant mesos i mesos: a quins mercats aniria a vendre, els diners que guanyaria, les estades a l’ostal que això li permetria sense haver de viure tot l’any a la vora del ramat… I, si hagués gosat, li hauria parlat fins i tot dels seus somnis, dels seus afanys de viure amb una llibertat més gran, de voltar món i conèixer gent nova.

Va haver de passar el temps necessari perquè el pare anés rumiant i paint la proposta d’en Guilhem, el temps prudencial perquè prengués consciència que el noi gran ja no li faria companyia en les nits de la barraca o en les estades a la terra baixa. Finalment, l’home va aprofitar l’aturada d’un migdia, just quan reposaven en un prat florit amb el groc esclatant de les mates de bàlec, per trencar altre cop el glaç d’aquesta manera:

—I, doncs, Guilhem, a veure…, explica’m això de la llana…

I així, malgrat la recança que sentia pel seu pare, fou com el noi va posar terme a la guàrdia de les ovelles i als camins de transhumància. Enllà del món, l’esperaven mil reptes i mil aventures, i no trigaria pas gaire a descobrir que l’escut protector de la muntanya i l’aixopluc de casa seva l’havien mantingut fins aleshores a cobert de les inclemències de la vida. Terra endins i enllà del nord, en un indret perdut i tranquil de la contrada del Lauraguès, l’atzar li havia destinat un cop de fortuna imprevist que li faria canviar de debò la vida…