XIX

Un mes després, en Guilhem i la Vierna van emprendre el camí de retorn cap a Foix. Ara duien al carro uns quants sacs plens a vessar de vellons de llana suarda, encara sense rentar, i comptaven de treure’n un bon partit seguint mercats i fires del comtat. Mentrestant, restarien a l’espera que un traginer de Gebetz els baixés amb els bous i la seva carreta —l’única de tot el poble— la resta de sacs de l’anyada.

El traginer era un home cepat i rabassut i, quan no muntava la carreta de transport, presentava un caminar oscil·lant que li feia balancejar malucs i braços com un vaixell a les portes d’un naufragi. Honrat i mereixedor de tota confiança, reforçava el seu natural respecte amb una barra de ferro que allunyava proscrits i lladres de la mercaderia que transportava pels camins del món. Tenia a gala de servir el gènere en la data fixada, però no suportava terminis forçats ni presses de cap mena, car no existia res enlloc que pogués accelerar ni un instant el ritme gansoner de la seva existència.

L’home, doncs, va prendre’s tot el temps necessari per anar baixant de les muntanyes amb els sacs farcits de vellons de llana que, comprats a bon preu entre els pastors de la terra d’Alió i venuts després amb el corresponent recàrrec, permetrien a en Guilhem i la Vierna de refer les seves malparades finances. I ja s’acostava la diada de Sant Joan quan els bous i la carreta van enfilar mandrosament el camí fressat que menava a la vila de Foix: dues jornades de marxa més i ja hi serien…

Aquell dia, desitjós de posar terme a la seva ruta, el traginer va matinejar més que de costum, a l’hora del tercer cant del gall. I quan devia fer un parell de llegües que marxaven, a l’empar de la boscúria i de la claror tènue de la matinada, quatre homes muntats a cavall i armats amb espasa i amb torxes van plantar-se tot d’una davant la carreta. Els bous van aturar el balanceig del seu trepig calmós i un regalim de suor freda va escapar-se d’entre els cabells esborrifats del traginer. No hi hagué paraules: una espasa col·locada oportunament al nus de la gola va persuadir l’home de la conveniència de baixar tan llestament com va ser capaç del pescant de la carreta i de deixar-se guiar amb tota docilitat cap a una clariana propera, on van lligar-lo fortament en un arbre. Després, escruixit per saber què passaria, va sentir ben a prop els espetarrecs que acostuma a fer qualsevol foc quan s’arbora i de seguida va veure pujar cel amunt una fumera espessa i negra. Havien cremat la carreta i les saques llaneres que portava. Més endavant, hauria de comprovar també que els homes armats s’havien pres igualment l’excés gratuït de sacrificar els dos pacífics bous que l’havien menat fins a aquell indret malèfic.

Enllestida ràpidament la feina, els quatre homes van tornar a la clariana on hi havia el traginer i aquest va creure que li llevarien la vida. Però no va ser així. Un dels quatre homes, el qui semblava que els manava, se li va atansar muntant un magnífic corser de pell negra i li va amollar arran de galta:

—Doneu records al pastor i a l’antiga novícia! —I, mentre parlava, uns ulls estranys li relluïen de forma inquietant sota la claror de la torxa.

Tot seguit, els quatre homes armats van fugir bosc endins. El traginer va restar lligat encara una bona estona, esparverat pel que havia vist i pel que li podria passar, amb tantes bèsties com corren per la forest, si no aconseguia deslligar-se ben de pressa. Finalment, un boscater, que havia acudit en aquell punt atret pel núvol negre que s’alçava cel enlaire, va acompanyar-lo a veure els dos animals morts i les restes fumejants de la carreta i els vellons. Tot era perdut, certament, i és així com en Guilhem i la Vierna van veure’s privats de la major part de la llana que pensaven vendre.

Arribat a Foix, el pobre traginer va explicar-los la seva desgràcia i, entre esbufecs i laments, els va anar descrivint les faccions i les maneres del cap de l’escamot.

—I com dieu que era aquest home? —li demanava en Guilhem.

—No sé, molt alt i ferm, amb els cabells llargs i la barba arrissada. Feia una veu greu, com si parlés des de la boca del mateix infern. Ah…, ara que hi penso, mirava d’una manera tota estranya…

—Tota estranya? Què voleu dir? —va preguntar la Vierna, encongida.

—Doncs, no us ho sé explicar ben bé. Semblava com si tingués la mirada d’un foll… La veritat és que feia molta angúnia.

No calien més explicacions. Ara, doncs, la Vierna i en Guilhem sabien que algú s’havia proposat de fer-los mal i que el braç llarg d’un home tan poderós podia sorgir, amenaçador, de qualsevol cantonada.

La Vierna va sentir dintre seu un vell desconcert que li era familiar, una espècie de vertigen que li feia perdre peu en la realitat que l’envoltava. Un cop més, en un revolt inesperat del camí de la seva existència, el mal prenia forma humana i se li apareixia amb l’afany pervers de furgar les ferides que amb el pas del temps havien anat cicatritzant. Llavors li semblava que mai no tindria repòs, que tantes vegades com provés de construir un entorn segur i amable que la resguardés del dolor i la tristesa que l’acompanyaven des de petita, acabaria ressorgint, tard o d’hora, la presència del mal antic que sempre l’observava des de l’ombra.

De moment, sumits els dos amants en el desconcert més pregon, van afanyar-se a vendre la llana que havien baixat ells mateixos amb el carro i a imaginar un futur imminent que presentava uns contorns preocupants i imprevisibles. En Guilhem va llogar-se a formar part d’una partida de boscaters i la Vierna, incapaç d’acabar d’entendre el que passava, va tornar a cardar la llana i a filar-la a l’ostal de na Faurèsa. Així, amb la consciència de l’ombra propera de l’home del castell, van decidir-se a passar uns quants mesos, fins que prenguessin una decisió definitiva.

Mentrestant, a la resta del Llenguadoc, la història havia anat seguint els seus passos. Continuaven les lluites i les escaramusses, certament, i les viles canviaven de senyor i d’estendard seguint el vaivé d’un pèndol tràgic: ara queien en mans dels croats i la host francesa, ara tornaven als braços salvadors del comte Raimon. Tanmateix, les hostilitats s’allargaven, els graners eren cada vegada més buits, el país sencer se sentia exhaust de tanta sang i tanta guerra i l’exèrcit reial anava assentant el seu domini de manera implacable, fins a l’extrem d’haver-se presentat un cop més davant les portes de Tolosa i d’haver bloquejat la ciutat durant tres mesos. I això no va ser tot, encara: les tropes croades van arribar a fer diverses incursions en el mateix comtat de Foix…

Tot era a punt, doncs, per a una capitulació definitiva, tot empenyia cap a la signatura forçosa d’un tractat que hauria d’implicar, de fet, la submissió del Llenguadoc a la corona francesa. En conseqüència, les negociacions per a la «pau» religiosa i política van culminar en un acord que sotmetia el jove comte de Tolosa, Raimon VII —el fill del que va assistir a la batalla de Muret—, a una trentena llarga de condicions vergonyoses, una de les quals semblava inevitable:

Nós perseguirem sense treva i amb totes les nostres forces els heretges; llurs creients, fautors i encobridors; per les terres que Nós mateix i els nostres tenim i tindrem, sense plànyer en aquesta tasca ni els nostres pròxims, ni els nostres vassalls, ni els nostres parents ni els nostres amics. Purgarem aquestes terres dels heretges i de la pesta herètica, i ajudarem també a purgar-ne les terres que tindrà el senyor rei…

Aquest compromís genèric era concretat, d’una manera més precisa encara, en una altra clàusula de l’acord forçós:

Nós prometem de fer justícia sense tardança als heretges comprovats, i de fer-los cercar sense feblesa ni miraments per mitjà dels nostres batlles; de cercar també amb zel els heretges eventuals, llurs creients, fautors i encobridors, segons les ordres que a tal efecte donarà el senyor legat del papa. A fi de desemmascarar-los millor i més fàcilment, prometem de pagar dos marcs d’argent durant dos anys, i un marc passat aquest termini, a tota persona que faci arrestar un heretge…

L’acord va ser ratificat solemnement a París, el dijous sant de l’any 1229, davant el portal de Notre-Dame i en presència d’un noi esprimatxat i ros, Lluís, l’il·lustre rei de França que un dia seria elevat a la glòria dels altars. Aquell matí d’abril, la gent s’apinyava als teulats i les finestres de les cases i els palaus, i les vores del Sena eren plenes de burgesos i artesans enlluernats per la magnificència d’una estrada coronada de domassos luxosíssims i farcida de teles d’or i catifes de Pèrsia. D’allí estant, el cardenal legat, vestit de roig de les sabates fins al capell, beneïa amb la mà enguantada aquella multitud enfervorida sota el toc de les campanes…

Allà mateix, a la plaça, davant de tothom, Raimon el Jove va jurar, punt per punt, tots els articles de l’acord ignominiós, sense que això bastés encara per a un home com ell, tan necessitat de penitència: caldria que passés, també, per l’anomenada reconciliació canònica. Així és que, despullat dels seus vestits de gala i de qualsevol calçat, cobert tan sols per una simple camisa i unes calces, el comte de Tolosa va haver d’entrar caminant a la catedral fins a ser conduït al peu d’un altar major envoltat per una munió incomptable de bisbes, abats i clergues. I fou en aquell marc solemne que, agenollat davant l’altar i amb una corda lligada al coll, va rebre damunt l’esquena nua una espessa pluja d’assots del legat papal que el van deixar tan sangonós i humiliat com el més vil dels malfactors. Després, el fidel servidor d’un Déu aparentment tan implacable va col·locar la seva estola damunt el cap d’aquell penitent sense esmena i, posseït aleshores d’una misericòrdia infinita, li va atorgar una absolució que, finalment, retornava el comte al si de l’Església de Roma.

No gaire més tard, les defenses de Tolosa van ser desmantellades, diversos castells van haver de ser lliurats de manera immediata i uns quants comissaris van ser enviats per vigilar el compliment del tracte. Fins i tot, la filla del comte Raimon va ser promesa al germà del rei… Amb aquestes mesures i moltes d’altres, el somni occità i la primera croada en terra cristiana havien arribat al seu terme…

Tot aquest trasbals polític no podia deixar pas indemne el comtat de Foix, la terra on vivien en Guilhem i la Vierna, na Faurèsa i les bones dones. De moment, i obligat per les circumstàncies i pel vassallatge degut al comtat de Tolosa, el comte Rotger Bernart es va haver de sotmetre igualment al rei de França i a les clàusules religioses del tractat de París, entre les quals la lluita contra l’heretgia. Després, sotmès a noves pressions, hagué d’acceptar que el mateix castell comtal de Foix fos ocupat durant cinc anys per una guarnició del rei de França. Talment com si volgués negar-se a viure en un món tan hostil, la muller catalana del comte, Ermessenda de Castellbò, creient fidel de l’Església dels bons cristians, va caure malalta i va morir al cap de pocs mesos…

Mentrestant, ací i allà, un grapat d’homes i dones que vivien ben lluny de les pompes i les misèries del segle, continuaven obstinats en una fe religiosa sense futur ni esperança raonable. I és que, per més que haguessin d’emprendre altra vegada el camí de la clandestinitat i de l’exili, estaven convençuts d’acollir en el seu cor la bona creença, aquella que hauria de conduir-los a la bona fi que esperaven.