XXIII

Durant els primers temps de l’estada a Gebetz, tot va ser plaent i tranquil, com si la vida s’hagués sotmès de bon grat a la calma reposada d’un món estable. Mentre la terra baixa s’enardia contra els heretges per l’acció dels clergues catòlics, el món de la muntanya constituïa un oasi perdut i reclòs, lluny encara de les malvestats del rei de França i de l’Església usurpadora. La Vierna hi va trobar la pau que cercava, la seguretat de sentir-se tothora protegida.

Amb el pas dels mesos, però, aquella vida acollidora de Gebetz va anar-se fent cada cop més difícil. A l’hivern, amb la marxa del pare i en Miquèu a les valls de l’Aglí, la presència d’en Guilhem, la Vierna i la Bruna no representava cap problema, ans al contrari: el noi gran feia d’autèntic cap de casa i la seva esposa era de mena feinera i espavilada. Però quan venia l’estiu, tot era molt just en aquell ostal humil, i les boques per alimentar eren massa nombroses per als fruits provinents del ramat, una mica d’hort i un bocí de terra. Per si fos poc, una part de les rendes se n’anava en el pagament dels censos, delmes i carnalatges amb què el batlle i el bisbat de Pamias afeixugaven la gent del poble.

D’altra banda, i més enllà de les estretors diverses, tant en Guilhem com la Vierna començaven a trobar a faltar la terra baixa. Ell, perquè sentia rebrotar dintre seu, tot sovint, el vell impuls de l’adolescència que l’havia menat a eixamplar el seu espai de vida, a cercar el contacte de la gent i les expectatives d’una terra oberta. Sempre s’havia delit, és cert, per tornar cada any a casa seva, però quan ja hi portava unes quantes setmanes el sostre li queia al damunt. Ella, per la seva banda, perquè s’havia criat a baix el pla, perquè estava acostumada al bellugueig del carrer i de la gent, perquè enyorava una comunitat més àmplia d’interessos i d’idees. Al cap i a la fi, la casa dels seus sogres estava isolada de la resta del món i les visites a un poble tan petit com Gebetz eren molt escadusseres. I és que allí tot girava sempre, d’una manera exclusiva, entorn del marc estret de la família, de les peripècies del ramat, de la collita propera, del temps que faria l’endemà.

I això que la Vierna tenia la Bruna, que per ella sola li ocupava tota una vida sencera: havia complert un any, ja caminava força bé i, riallera i feliç com era, omplia d’alegria aquell ostal tan allunyat de la resta del món… Tanmateix, la Vierna havia establert també una relació de confiança i afecte amb la germana d’en Guilhem, una noia prima i més aviat esquerpa que es deia Peirona. Era cinc o sis anys més gran que la seva cunyada, però encara no s’havia casat, cosa certament estranya. Des del primer dia, va tenir per la Vierna una debilitat singular i, al costat d’ella, les seves paraules escasses i la seva timidesa habituals es tornaven espontaneïtat i xerrameca. Mai no havia vist altra cosa que la terra d’Alió i el Sabartès i li agradava que aquella noia de pell clara i delicada li parlés dels seus records infantils de Tolosa i dels anys passats al Mas Santas Puellas i a Foix. Se sentia fascinada, també, pels cabells llargs i rossos de la Vierna, i mai no s’hauria cansat d’espollar-los i pentinar-los mentre la sentia parlar de coses desconegudes i enciseres.

La Vierna es va adonar de seguida que la Peirona era receptiva a l’entendensa del bé i el mal i, aviat, d’amagat dels seus pares, mentre collien naps a ple aire o feien coure la sopa diària de porros i de cols, va anar-la adoctrinant en la fe de l’Església dels bons cristians. D’aquesta manera, se sentia útil i vinculada d’una manera simbòlica a la comunitat dispersa que havia hagut d’abandonar la vila de Foix. Fou justament la Peirona qui va explicar-li que, a baix el poble, hi havia diverses famílies que també eren de la bona creença i que, de tant en tant, rebien la visita de bons homes que hi passaven la nit amagats al solier de la casa. Així doncs, les dues noies van establir contacte amb aquests creients de Gebetz i van començar a participar en algunes reunions clandestines, cosa que va reforçar també l’amistat entre elles mateixes. Quan hi anaven, i comptant amb l’acord tàcit d’en Guilhem, es treien del seu propi aliment una fogassa de pa o una mica de farina per tal de donar-les als bons homes que estaven de pas. A canvi, i per tota recompensa, rebien d’ells la lectura i el comentari de les benaurances, dels preceptes del Crist i de les paraules de vida dels apòstols.

Un dia, just quan començava la primavera, l’equilibri incert d’aquesta vida precària va trencar-se tot d’una. El pare d’en Guilhem i en Miquèu acabaven de tornar de la hivernada amb el ramat i, només d’arribar, tots van adonar-se de seguida que el vell cap de casa era tot un altre home. En aquells pocs mesos de fred i de neu, semblava com si hagués envellit una pila d’anys. La seva gran envergadura es veia minvada ara per una tendència a ajupir el coll i treure gep a l’esquena, i la mirada esquerpa de sempre havia perdut l’antiga lluïssor de la pupil·la. Es cansava de seguida de tot, dormia molt més que no pas abans i els llargs silencis d’antany havien esdevingut ara un mutisme absolut, que només es veia trencat quan responia, lacònicament, amb un «oc» o amb un «no» a les preguntes que li feien.

No van haver de passar gaires dies més sense que aparegués a la superfície el mal que, sens dubte, ja el corsecava per dins. Primer van ser unes taques vermelloses a la pell, que aviat es van tornar butllofes enormes que secretaven una serositat acre i que, finalment, acabaven rebentant-se i li esquinçaven la carn a tires. Després se li van inflar tots els membres del cos, començant per braços i cames, al mateix temps que vertígens i convulsions li impedien de trobar consol en el repòs. A les nits no aconseguia d’agafar el son en cap moment, i es queixava amb grans laments que una cremor terrible li rosegava les entranyes. De tant en tant era presa del deliri i, tot cargolant-se de dolor, llançava uns crits i uns gemecs esgarrifosos que ocupaven tots els racons de la casa.

Tota la família es va trasbalsar davant la natura d’aquell mal tan espantós. I la resposta primera de la mare va ser d’anar a cercar corrents la curandera del poble, una dona vella i llardosa que, només de veure el malalt, va diagnosticar amb tota claredat la malaltia:

—El vostre marit té un mal dolent, mestressa.

—Què voleu dir amb això? Parleu més clar, us ho prego! —va respondre la mare d’en Guilhem.

—Té el foc de sant Antoni…

—I quin mal és aquest? —insistí la pobra dona, que no coneixia ningú que hagués sofert aquella estranya malura.

—Doncs és un mal del diable, que…, que crema per dins amb una flama que tot ho consumeix.

Un terror sense mesura va dibuixar-se en el rostre de la mare.

—I què s’hi pot fer, davant d’un mal tan horrible?

—Per desgràcia, les meves lletanies i les meves pocions no l’ajudarien gaire. Només conec un sol remei que pugui apagar aquesta flama, i es troba tan lluny d’aquí que, per més que el féssiu anar a buscar, ja no hi seríem a temps.

—Quin és aquest remei?

—Les gotes del sant most, una maceració que es fa amb vi d’una vinya de les terres del Delfinat, i que cada any, per l’Ascensió, és abocat sobre les relíquies de sant Antoni.

Dit això, la curandera se’n va anar tan de pressa com va poder d’aquella casa maleïda, llançant damunt el malalt un conjur inaudible i remugant pestes del diable.

Així doncs, no hi havia res a fer i, a manca d’una cura o d’un sortilegi realment aplicable, només les pregàries al sant del porquet i l’encesa de llànties d’oli a la seva capella de Gebetz permetrien d’alimentar alguna esperança. Mentrestant, el vell pastor es consumia en la cremor insuportable del seu mal i es retorçava amb contorsions nervioses i contractures incessants. Pel que fa a la seva dona, sumida en el desconcert i l’angoixa, el vetllava nit i dia sense concedir-se cap mena de descans. Asseguda a l’espona del seu llit, li parlava amb paraules manyagues i, de tant en tant, li rentava les butllofes amb vinagre i li aplicava per tot el cos draps xops d’aigua bullida amb bledes.

Tanmateix, en Guilhem no podia resignar-se a veure com el seu pare era devorat per aquell foc intern i escorxat en carn viva per obra d’aquelles pústules rogenques que li cobrien la pell i que ara, amb el pas dels dies, anaven prenent el color negre del carbó. És així que, arriscant tots els seus estalvis, va partir a tot córrer cap a Tarascon —a mig camí de la vila de Foix—, a la recerca d’un metge de gran anomenada que, a més a més d’haver prestat cinc anys de servei a la botiga d’un mestre cirurgià, havia estudiat també cursos de medicina a la ciutat de Montpeller.

L’home, doncs, previ pagament d’un bon sac de monedes, es va avenir a presentar-se un dia en aquella casa tan humil de la muntanya, vestit amb una túnica llarga, una gramalla vermella i un bonet al cap. Feia un gran efecte, i les dues celles negres i espesses que li botien damunt els ulls acabaven d’arrodonir tanta patxoca. Amb poques paraules i gestos solemnes, va observar atentament el malalt, li va prendre el pols diverses vegades, li va analitzar l’orina i li va rentar les ferides amb aigua de vi i un ungüent llefiscós que portava. Tot seguit, va fer públic el seu diagnòstic: allò era, efectivament, el foc de sant Antoni, una malaltia molt dolorosa i de mal curar.

Després, havent comprovat amb la seva taula de càlcul que aquell era un temps favorable —el mes de maig— i que tindria l’auxili d’una bona influència de la lluna —car no s’esqueia que fos ni el cinc, ni el quinze, ni el vint, ni el vint-i-cinc, ni el trenta del mes corrent—, el metge-cirurgià de Tarascon va prendre una llanceta a les seves mans i va practicar al malalt una sagnia en les dues venes de la flexió del colze. A continuació, es va rentar les mans amb gran parsimònia, va advertir en Guilhem sobre el risc imminent de gangrena i va receptar una tisana elaborada amb goma d’acàcies, fulles i flors de coriandre i arrels de mandràgora. Finalment, va muntar damunt la seva magnífica cavalcadura i va assegurar que tornaria a l’ostal al cap de vuit dies…

Quan el metge va pujar altra vegada a la muntanya, tot va ser veure el peu esquerre del malalt que se li van alçar ostensiblement les celles i va començar a cabotejar com un pèndol.

—Això fa molt mala pinta —va assegurar, tot amoïnat.

—Què voleu dir? —va demanar-li en Guilhem.

—Doncs això, que fa molt mala pinta —va repetir, com si parlés per a ell mateix.

—Però…

—Veieu aquest to morat blavós que ha pres el peu?

—Sí, sí que el veig… —va respondre amb un fil de veu en Guilhem.

—Veieu aquesta pell que sembla resseca, com si fos de pergamí? —insistia el metge.

—Sí…

—I aquesta mena de cercle inflamat que es dibuixa tot al voltant?

—…

—Doncs tot això vol dir que ha passat el que em temia, i que ens trobem davant d’una gangrena…

Ja feia estona que, a mesura que li havia anat caient al damunt cada pregunta, en Guilhem havia perdut l’esma de badar boca. De manera que va mirar-se el metge de Tarascon amb una cara totalment inexpressiva.

—Sabeu què és una gangrena, oi? —va demanar, encara, inútilment, l’home del bonet al cap—. Vol dir que se li han mort els teixits del peu, això vol dir. De manera que l’hi haurem d’amputar de seguida…

No calia que hi afegís res més… Així doncs, i en presència d’una nombrosa família que se’l mirava en silenci i amb cara d’espant, el cirurgià va prendre una esponja sense perdre temps i la va amarar amb un preparat compost a parts iguals de suc de mandràgora, gotets, cascall, fulles d’heura i la meitat d’extret de tebaïna. Després, i mentre preparava les eines d’incisió, va deixar assecar l’esponja una estona al bat del sol. Per fi, va xopar-la novament amb aigua calenta i va aplicar-la al nas del malalt, que es va adormir en un instant i va cessar en les seves convulsions i gemecs durant una bona estona. Tot seguit, i amb la mateixa naturalitat amb què ho hauria fet un carnisser, el metge li va tallar el peu, li va rentar curosament la ferida i li va embenar el monyó amb un drap blanc. A continuació, havent enllestit la feina, va desvetllar l’infortunat malalt amb una altra esponja, amarada aquest cop amb api, anís, comí i vi.

Tanmateix, tot fou inútil, car el foc no cessava de cremar les entranyes del pastor i la gangrena ja s’estenia cap als braços i les cames. I fou aleshores que es va suscitar una gran disputa a la casa, puix que en Guilhem i la Peirona, veient la fi propera del seu pare, van proposar de fer venir de seguida un parell de bons cristians que en aquells dies, justament, s’estaven a la casa del sabater de Gebetz: així perdut per sempre aquell cos creat i brusit pel diable, almenys se salvaria l’esperit que l’habitava. Però la mare i els dos fills més joves s’hi van oposar en rodó, perquè creien que això violentaria la tradicional fe catòlica del malalt i, cosa pitjor, allunyaria irremeiablement la intercessió miraclera de sant Antoni. Fou una discussió enutjosa, que es va allargar un parell de dies i que finalment es va acabar fent prevaler l’autoritat de la mare.

Així doncs, va ser el rector de Gebetz qui va extremunciar un malalt agònic que virtualment ja delirava. Abans, però el clergue catòlic va obrir el seu breviari i va llegir en veu alta aquesta invocació que ningú no va comprendre: «Deus, qui nos concedis obtentu beati Antonii, confessoris tui, morbidum ignem exstingui et membris aegris refrigeria praestari fac nos, propitius, ipsius meritis a gehenne incendiis liberatis, integros mente et corpore, tibi feliciter ni gloria presentari»^[16]. Després, la mare, tranquil·la la consciència per haver fet el que calia, va encendre una espelma per sobre de la boca del seu home.

El vell pastor, consumit pel foc ocult de les seves entranyes, va morir l’endemà mateix, car la voracitat insaciable de la gangrena ja se li havia apoderat del tronc i del cap, i el cor de roure d’aquell home no havia pogut resistir tal extensió destructora. Un cop mort, li van rentar el cos embutllofat, li van posar un vel blanc damunt el cap i li van tallar un floc de cabells i les ungles per conservar alguna resta de l’impuls vital amb què havia alimentat aquella casa. L’espelma que havia rebut l’embat lleu del seu últim alè va acompanyar el difunt durant el funeral i el camí del cementiri, fins a extingir-se de forma completa. D’altra banda, l’oli de la llàntia de sant Antoni va ser renovat una vegada i una altra, per tal de garantir l’eterna salvació de l’ànima del vell pastor i escurçar-li així, tant com fos possible, el pas pel purgatori.

Durant els vuit dies següents a la mort del seu home, la mare no va badar boca i es va desentendre completament de les coses de l’ostal. Talment com si volgués preservar íntimament la presència del difunt, s’estava hores i hores immòbil davant la llar de la foganha, guaitant sense parar les formes capricioses de les flames i els torniols de fum. De tant en tant, un regueró de llàgrimes se li esmunyia galta avall i llavors, a poc a poc, s’eixugava el rostre amb el mocador, sense dir ni paraula ni deixar escapar un sol gemec audible. Algun cop, potser quan devia creure que seria presa del desvari en qualsevol moment, s’alçava a poc a poc del banc i sortia a fora, a passejar sense pressa pel camí del bosc. Els seus quatre fills se la miraven amb el cor petit, però no gosaven de trencar el seu silenci.

Al cap d’aquells vuit dies, un matí que va llevar-se amb un vel de calitja grassa a l’horitzó, la Peirona va adonar-se que la mare no era a casa. Era tot just el trenc de l’alba, i per tant devia haver deixat el seu llit en plena fosca. Havia pres amb ella la capa i el gaiato del seu home, així com el pa del calaix i un formatge que hi havia a la lleixa de la foganha. Fora d’això, no se’n veia ni rastre.

Els fills i la nora van emprendre de seguida una intensa batuda per dins el bosc i les prades veïnes. Després van donar veus a baix el poble i un escamot dels homes va passar-se tres dies amb les seves nits cercant-la, a grans crits, per tot el terme. Però tot va ser inútil, i el batlle va resoldre d’abandonar les batudes.

Passats quatre dies, quan molts ja la donaven per morta, la mare va comparèixer com si res a la rectoria de Gebetz, i va demanar al sacerdot del poble que aquell dia donés menjar a tres pobres, que els vestís amb una camisa nova i que, sempre a compte d’ella, digués tres misses per l’ànima del seu marit. Després va explicar a tothom que havia estat a Acs-dels-Tèrmes, que havia visitat una coneguda seva que feia costura i que es deia Alamanda, i que li sabia molt de greu d’haver causat tot aquell rebombori. Finalment, va pujar amb pas lleuger cap a casa seva i va abraçar els seus fills amb l’alegria d’aquell qui torna d’un llarg viatge.

Estava feliç i contenta, com si s’hagués tret del damunt un gros fardell, i xerrava pels descosits. Així és que no li va costar gaire d’explicar què havia fet durant aquells quatre dies d’una absència tan plena de misteri.