XXI

Un dia de finals d’aquell setembre dissortat, quan els arbres de les riberes de l’Arièja mostraven una gamma ubèrrima de colors en les seves fulles, un carro ple fins dalt feia camí a poc a poc, cap a les muntanyes del país d’Alió. Amb un bagatge improvisat en poques hores, en Guilhem i la Vierna abandonaven una casa humil, una comunitat afectiva i, sobretot, un horitzó de vida esperançada. El record dels primers dies del seu amor i el somni impossible d’una existència llarga i tranquil·la restarien units, per sempre més, a aquella vila de Foix que ara deixaven enrere. Caldria començar de bell nou…

Asseguts damunt la post travessera, feien el camí a penes sense paraules sovint a través de boscos frondosos on mai no trobaven ningú. El silenci espès que els feia companyia només era trencat pels crits dels ocells, per la fressa dels arbres o pel soroll que feia el carro quan anava escantellant les crestes fangoses del camí de terra. Un bon dia, a mig matí, just quan acabaven de travessar un rierol tot cenyit de roquerars i de falgueres, en Guilhem va desvetllar-se tot d’una de l’ensopiment del viatge i va dir cridant:

—Guaita, Vierna! Allí…, al costat del bedoll! Hi ha un parany, el veus? —Va estirar un xic més el coll i va afegir tot seguit—. Veus allò que es mou? És una bèstia presa que s’hi agita…

Així doncs, van interrompre la marxa i en Guilhem va saltar del carro per veure la peça. Al cap d’un instant, va tornar tot cofoi prop de la seva dona portant agafat pel coll un magnífic faisà, que havia quedat atrapat en un llaç escorredor parat arran de terra. Devia ser mascle, car lluïa un plomatge de bells colors. Però la bèstia escatainava i movia les potes amb fortes convulsions, com si no pogués comprendre que primer l’haguessin alliberat del parany per agafar-la després més fort encara. I aleshores en Guilhem va exclamar amb un aire triomfal:

—Quina sort, Vierna! Trobar una peça com aquesta al mig del bosc! No ens la menjarem, és clar, però segur que en podrem treure uns quants diners a la plaça…

—No, Guilhem —va respondre la noia—. Això no ens és permès…

—Que no…? Però si l’hem trobat en un racó perdut i no hi ha manera de saber-ne l’amo…

—Però, Guilhem, i si aquesta bèstia innocent portava algun esperit celestial empresonat a dintre?

—És cert, Vierna, no hi havia caigut… —va replicar vivament en Guilhem, no sense insinuar un gest de desengany ben visible—. Però no la deixarem pas atrapada altra vegada dins el llaç…

—I és clar que no, Guilhem. La nostra creença diu que, si mai et trobes en un cas com ara aquest, cal deixar lliure l’animal…

—I el caçador que va parar el llaç amb l’esperança d’atrapar-lo? No li farem el mateix tort si deixem anar la bèstia?

—No, Guilhem, car la fe diu que, allí on hi ha el parany, hem de deixar-hi una moneda pel mateix valor de la caça que s’haurà perdut. Així el caçador del llaç s’hi podrà guanyar igualment la vida…

En Guilhem hauria volgut replicar, però sabia que en matèria de doctrina la seva esposa era totalment inamovible i, fins a cert punt, intransigent. Així és que, privat del goig de poca estona abans, va alliberar el faisà amb un gest d’irritació ben visible i en el seu lloc, a la vora del llaç buit, va dipositar-hi a contracor una peça de moneda. Després va pujar al carro i va reprendre el camí mig emmurriat, no sense estar-se de pensar quina religió tan estranya era aquella, que no sols no permetia gaudir-se d’un bé de fortuna sinó que, al damunt, encara exigia d’afegir-hi diners…

Durant la major part del viatge no va produir-se cap més incident. Però quan ja no mancava gaire per arribar a la nova llar que els esperava, la Vierna va sentir-se tot d’una marejada i va perbocar amb grans arcades el dinar frugal que havia pres poca estona abans. De primer, va creure que tot era una conseqüència lògica dels nervis que havia passat i del balandreig permanent del carro. Però els mareigs i els vòmits van repetir-se altres vegades, i la inflor tibant que sentia en els seus pits de feia dies no oferia dubtes…

Poc després, els dos viatgers van arribar a l’ostal dels pares d’en Guilhem i tot van ser alegrois i festa. La mare, contenta de tenir el noi i la nora a casa —just quan el seu home i en Miquèu es disposaven a començar altre cop la hivernada amb el ramat—, els va agençar a tots dos una cambra al pis de dalt, a l’anomenat solier tot construït de fusta. I la primera nit, poc abans de la pregària que sempre resava abans d’adormir-se, la Vierna va dir tot d’un plegat al seu home:

—Estic prenyada, Guilhem. A la primavera vinent tindrem un fill…

Ho havia anunciat sense cap èmfasi especial, sense carregar els seus mots de cap emoció perceptible. Com si hagués dit, parlant del ramat de casa: «Pel Nadal que ve, l’ovella gormanda ja haurà corderat», o bé «A la cabra ronsera se li ha esguerrat la cria»… En Guilhem va mirar-se-la tot sorprès i amb prou feines va gosar mostrar la seva alegria, coneixedor dels sentiments contradictoris que devien voltar pel magí de la seva dona. Després va fer-li un petó i va acompanyar-la com cada nit en la seva pregària. Al capdavall, demà seria un altre dia, i ja hi hauria temps de sobres per acollir com cal la criatura que es trobava en camí…

La Vierna, efectivament, tenia el cor dividit. D’una banda, sentia l’impuls natural de prolongar la pròpia existència en un nou ésser, l’emoció indescriptible de portar una vida nova a les entranyes. Aviat sentiria moure’s dintre seu aquella criatura, aviat s’establiria entre la dona encinta i el futur nadó una relació màgica i intransferible que ja mai més no es trencaria. Però, al mateix temps, la Vierna era ben conscient que aquell petit cos que s’estava formant no era altra cosa que una d’aquestes túniques de pell, de terra d’oblit, que el diable modela per tal d’empresonar els mateixos àngels de Déu que un dia va sostreure de la glòria. En definitiva, aquell ésser minúscul era carn del no-res que, més tard o més d’hora, al no-res hauria de tornar.

En els seus anys de més efervescència religiosa, la futura mare havia sentit a dir que hi havia dones que demanaven a les seves veïnes que preguessin Déu perquè les alliberés del dimoni que portaven al ventre. Ella no podia arribar pas en aquest extrem, i això que no aconseguia treure’s del cap que duia a dins una criatura del maligne i que, per tant, es trobava en estat de pecat irremissible fins a l’hora de l’infantament.

Sospirava, doncs, perquè el temps de l’embaràs transcorregués ben de pressa. I pensava que tant de bo arribés de seguida el dia venturós del part, puix que, havent donat a llum, una de les ànimes caigudes del regne de Déu vindria a vivificar aquell fetus material i en faria un ésser humà ben complet. Aleshores el fill de les seves entranyes, per més que hagués estat concebut de carn del diable, tindria dintre seu una ànima divina. Una ànima que, tard o d’hora, després d’altres encarnacions, acabaria tornant cap a aquell cel gloriós que mai no hauria d’haver abandonat…

Durant els mesos de l’embaràs, la Vierna estava capmoixa i poc garladora. Semblava haver perdut aquella alegria que embogia en Guilhem, i això que l’estat de gestació i els aires de la muntanya l’havien adornada amb una cara de bona salut. Però ella rumiava sempre, i temia que la criatura naixés morta, o que ella mateixa perdés la vida abans de l’hora del part. Per si fos poc, no podia parlar-ne amb cap altra dona: na Faurèsa vivia lluny en un indret ara com ara impossible de conèixer i, d’altra banda, la pobra noia no podia sincerar-se pas en una sogra educada en la fe de l’Església de Roma i que no entendria res de res d’allò que hauria volgut dir-li. Ben al contrari, la bona dona era feliç de tenir el seu primer nét i de saber que la família s’enriquiria amb el reforç, beneït per Déu, de dos nous braços que ajudarien en les feines del bosc i dels ramats.

El cert és que el temps va anar passant i que del pas de la neu d’aquell hivern aviat només van quedar-ne les congestes als cims de les muntanyes més altes. Un dia lluminós del mes de maig, la Vierna va portar al món una nena que tenia els mateixos ulls clars de la seva mare, per bé que el codi genètic d’en Guilhem hi havia deixat igualment la seva marca, ben visible en un floc abundant de cabells arrissats i negres. Això li conferia una cara singular, que prometia per quan fos gran una bellesa poc corrent. Tothom va ser feliç en aquella casa, i el pare del nadó va llegir en els ulls blaus de la Vierna una lluïssor ben especial, car la jove partera no sols s’havia deslliurat de la seva gravidesa sinó de les contradiccions i els temors que l’havien corsecat durant nou mesos. Aquella criatura que somiquejava en braços de la seva mare aviat seria coneguda per tothom amb el nom de Bruna i, lloat sia el Déu bo, dintre seu ja hi palpitava sens dubte l’existència d’un esperit celestial.

Tanmateix, i per a disgust dels avis, la nena mai no va ser batejada, car els seus pares creien fermament, d’acord amb la fe que practicaven, que el baptisme de l’aigua no val res i que, d’una manera completament absurda, és conferit per l’Església usurpadora a uns infants ploraners que no tenen cap consciència d’allò que se’ls dóna. En definitiva, en Guilhem i la Vierna creien que el baptisme de la seva Església —el consolament— sí que era bo i lliure de qualsevol mentida, car era d’Esperit Sant i no d’aigua, i era donat sempre a persones amb ús de raó que, per mitjà d’aquella imposició de les mans, esdevenien fills de Déu…

Mentrestant, mentre la Bruna havia vingut al món i s’alimentava de la llet de la seva mare —a la terra d’Alió molt poca gent podia permetre’s de llogar una nodrissa—, la comunitat de la santa Església procurava adaptar-se, amb dificultats enormes, a una nova època de clandestinitat forçosa. Així doncs, tots els bons cristians i els seus afectes anaven rodolant d’un lloc a l’altre, a l’espera de trobar per fi un indret relativament estable o prou discret per continuar la seva tasca sense alçar cap mena de sospita.

Més concretament, els caps de l’Església, emparats en tot moment pels cavallers que havien perdut les seves possessions —els faidits—, anaven canviant sovint de residència, sempre cercant no sols una seguretat personal sinó, sobretot, el manteniment d’una xarxa bàsica que garantís la continuïtat de la predicació i de l’existència mateixa de la comunitat dels amics de Déu. Quan es feia fosc, la nit tant podia atrapar-los cavalcant entre fangueres i canyissos com mal dormint en una cabana al mig del bosc o en una casa de pagès, o qui sap si en algun castell inexpugnable. Com és lògic, la seva presència concitava de seguida un retrobament momentani dels creients d’aquella part de món, que els esperaven amb delit per tal de compartir la fracció del pa i escoltar les seves paraules salvadores.

Un d’aquests caps de l’Església, el més significat de tots, es trobava a l’inici de l’hivern de 1230 al castell remot i inconquerible d’Albedun, a la part alta de la comarca del Rasès, al sud-est del comtat de Foix. Hi havia arribat, en plena nit, en companyia de cinc cavallers, vuit bons homes i un grup de creients, tots els quals tenien la certesa d’un acolliment càlid per part del senyor del castell. Allí, al fons de les Corberes, estarien prou segurs per passar-hi tot l’hivern sense haver de patir.

Aquest home singular era Guilhabert de Castras, l’eminent bisbe que un dia havia visitat la casa del Mas Santas Puellas i havia compartit amb na Faurèsa i les bones dones el ritual del servici, és a dir, l’acte de contrició i penitència de la comunitat. D’aleshores ençà, havia transcorregut ben bé mitja dotzena d’anys, i la seva vellúria semblava cada vegada més profunda. La cabellera i la barba blanca continuaven atorgant-li una gran majestuositat i, per bé que potser es fatigava més que no pas abans, conservava tanmateix la ment i la llengua tan àgils i eficaces com sempre. Ni les circumstàncies de l’època ni l’edat avançada no li aconsellaven pas que es desplacés gaire sovint, però Guilhabert acudia allí on el requerien, procurant de reanimar una comunitat delmada, predicant en una casa de confiança o conferint el consolament a nous pobres de la fe.

Com era d’esperar, la presència de Guilhabert al castell d’Albedun no podia passar desapercebuda entre els creients dels encontorns. I va voler l’atzar que, en el poble de més a la vora, s’allotgés una de les bones dones que havia viscut a l’ostal de na Faurèsa, a la vila de Foix. Es tractava d’una novícia que, a la vista de la persecució, havia optat per tornar a la llar dels seus pares i esperar temps més segurs. La noia s’havia commogut fins a les fibres més íntimes de saber la presència del bisbe tan a prop de casa seva i es delia per fer-ne participar les seves antigues companyes.

«Na Faurèsa…, ho he de fer saber a na Faurèsa», va dir-se tot d’una, després de cavil·lar-hi una bona estona. «I que vingui a passar el Nadal a casa… Així reviurem els bons temps del carrer del Forn d’Avalh…».

Tal dit, tal fet. El missatge va arribar a l’antiga priora sense entrebancs i, desitjosa de reveure la novícia i, sobretot, Guilhabert de Castras, na Faurèsa va posar-se en camí amb la sola companyia d’una altra bona dona i d’una mula baia, amb l’objectiu de passar uns quants dies a les muntanyes solitàries de les Corberes. Abans d’emprendre el viatge, però, va fer-ho saber a un marxant del país d’Alió que, com que era de l’Església de Déu, transmetria la notícia sense riscos a en Guilhem i la Vierna, per si també els plaïa de retrobar-se a les envistes del castell d’Albedun.

Així fou com, un any llarg després d’haver-se perdut de vista, na Faurèsa va retrobar la parella. Només d’abraçar-se, la priora va sorprendre’s de l’aspecte de la Vierna: ja no era, naturalment, la noieta que un dia li van encomanat però és que, a més a més, ara havia esdevingut una dona plenament adulta. Conservava la pell clara i els cabells daurats que havia heretat de la mare, n’Estèla, però l’altitud de la muntanya li havia embrunit el rostre d’una manera apreciable. Tota la seva figura havia guanyat consistència, i el bust i els malucs se li havien arrodonit sense perdre ni una punta de fermesa. Era, com sempre, una dona molt bella, i els ulls blavíssims li brillaven amb fulgor sota la pell colrada del front i les galtes. El somriure, en canvi, era sortosament tan sincer i tan franc com el d’abans, per bé que potser ja no dringava amb la frescor de quan l’orfeneta i la Maurina corrien enjogassades per la casa del Mas.

—Vierna! Filla meva! Et veig tan diferent! Com t’ho diria…? Ara sí que ets tota una dona! —va dir-li riallera tan bon punt va desprendre’s dels seus braços—. Crec que els aires de la terra d’Alió t’han provat d’allò més, no és així?

—Sí, germana —així l’anomenava des de la seva infantesa—, però no us podeu imaginar com he arribat a enyorar-vos. I hi ha una cosa que no sabeu: pel maig darrer vaig infantar una nena preciosa que porta el nom de Bruna…

—Vierna… —va murmurar na Faurèsa, ara amb llàgrimes als ulls—, és clar que et veia diferent! I on és aquesta criatura?

—S’ha quedat amb els seus avis. Just ara mateix havia deixat d’alletar-la… El camí és molt llarg i la Bruna tan petita…

—Ai, Vierna —replicava la priora, com si no s’ho pogués acabar—, t’he enyorat tant, jo també… I et ben asseguro que, per més dies que passen, no em sé acostumar a dur una vida on no tingueu cabuda ni tu ni les teves companyes…

En Guilhem contemplava l’escena un xic apartat, sabedor de l’emoció que aquelles dones sentien. Després, sense endevinar gaire bé com havia de saludar la priora —a qui mai no havia vist vestida sense hàbit, com les altres dones—, va optar per posar-se de genolls als seus peus i dir-li amb aquell fort accent del Sabartès que sempre delatava el seu origen:

—Que Déu us beneeixi, na Faurèsa! —al mateix temps que ajupia el cap fins a terra.

—Que Déu et beneeixi, Guilhem, i et faci un bon cristià, i et salvi d’una mala mort —li va respondre na Faurèsa, pregant-li amb un gest que s’alcés de terra de seguida. Després, sense més escrúpols, va abraçar-lo ben fort, tota commoguda—. No sabeu pas que contenta que estic de tornar-vos a veure! Ja començava a creure que no ens retrobaríem mai més!

I va semblar, realment, que tot era una mica com abans: na Faurèsa, la Vierna i el seu home, la noia que els acollia i els seus pares, la bona dona que havia viatjat amb la priora… Una petita comunitat de l’Església de Déu que no sortia pràcticament de casa i que es delia per visitar el seu bisbe, un home venerable que rondava pel món amagant-se en llocs recòndits. Un bisbe diferent, tanmateix, sense catedral, sense mitra, sense bàcul.