51. LA FILLA DEL CAPITÀ GROC

(16 d’abril de 1888, nit)

Tornar a alletar el petit Víctor tranquil·litza l’Àngela. Ha plorat i ha gemegat sobre el pit del seu home amb el desconsol d’allò que no té remei. I després d’alletar plora quasi tota la nit la seva llàstima per una mare assassinada, per un pare assassinat, per uns pares adoptius ja morts… i sobretot per ella mateixa. Pep lo Bo abraça la seva dona al llit, i en la foscor parlen de tot, l’home no es reserva ja res, ha entès que a la seva estimada esposa Àngela no cal protegir-la més de cap secret…

I Pep lo Bo confessa a l’Àngela l’amor que va tenir per la Manuela quan eren petits, com aquest tendre amor infantil el va portar a ajudar el Groc una vegada i una altra, fins que no va poder més… Fins a arribar a matar, a matar per salvar la pell de Pepet de Nasi, el seu rival d’amors! Malgrat assabentar-se després que aquell soldat mort es deia Estercuel i havia format part de l’escamot d’execució de Maria Grinyó, la mare innocent de Cabrera, això no va ser consol per al seu esperit.

Pep lo Bo explica a l’Àngela que la seva dona i els fills del Groc van tornar de València acompanyats de Pepet de Nasi, que a Castelló —on s’amagava després de fugir de Forcall— s’havia unit a la família per cuidar-la en el seu desterrament. Un cop assabentat de la mort del Groc al mas de Torres, el general Villalonga, que llavors ja vivia a València, els va dir a la Josefa i a la Manuela:

—El seu marit i pare vostre, senyores, ha estat mort a mans dels que eren els seus millors amics. Ningú podrà dir mai que jo l’he matat! I els dic que jo no ho hauria fet si hagués caigut sota el meu poder.

Pep lo Bo explica a l’Àngela que dubta de la sinceritat d’aquell general Villalonga. El general va fer un salconduit a la Josefa i als fills del Groc per tornar a Forcall sense ensurts. Van trigar sis dies a peu, a ple estiu, caminant des de València fins a Forcall. I quan van arribar al poble d’Ares del Maestrat, a l’Alt Maestrat, es van creuar amb Vicent Molinos, Pasqual Carbó i Joaquim Torres, els amics traïdors… que es dirigien a València a cobrar la seva recompensa.

Pep lo Bo explica a l’Àngela que els tres amics van rebre sis mil rals de mans del general Villalonga, a qui el capità Bonifacio Bueno havia fet arribar una amarga queixa per l’acarnissament amb què els paisans havien tractat el Groc, a qui van matar amb traïdoria sense que ell ho pogués evitar. El recte capità Bonifacio Bueno va informar també que havia amenaçat Torres i Carbó d’afusellar-los. El capità Bueno mantenia que ho hauria fet si d’ell hagués depès.

Pep lo Bo explica a l’Àngela que Vicent Molinos, quan va tornar de València a Forcall, va presumir d’haver regalat els llargs bigotis del Groc al general, per tal que els enviessin a la reina Isabel II com a present. Deia Molinos que així havia satisfet un íntim desig de la reina, que havia manifestat aquest desig en certa ocasió al Palau Reial de Madrid. El pulcre general Villalonga va recollir els bigotis de mans del masover amb un gest de fàstic, segons va explicar Torres. El que ningú ha sabut mai és si els bigotis llargs i rossos del Groc van arribar a Madrid. No ho sé… No sé si Isabel II els va veure mai, no sé si potser són ara en algun calaix del Museu de l’Exèrcit…

Pep lo Bo explica a l’Àngela que el general Villalonga va rebre distincions per la mort del Groc: la Gran Creu d’Isabel la Catòlica i el títol de marquès del Maestrat. Pep lo Bo també ha sabut que el general Villalonga va haver de defensar-se, anys després i fins a la seva vellesa, dels atacs i les crítiques que va rebre per part dels mateixos isabelins, que l’acusaven de crueltat pels seus mètodes contra el Groc i els altres desairats carlins del Maestrat. Per això, l’any 1854 —ja havien passat deu anys des de la mort del Groc—, el general Villalonga es va veure obligat a publicar un opuscle significativament titulat així: Vindicación que hace el teniente general Marqués del Maestrazgo de algunos cargos que la prensa periódica le ha imputado con respecto a sus hechos militares.

Pep lo Bo explica a l’Àngela que la Manuela i Pepet de Nasi es van casar dos anys després de la mort del Groc, fet el dol, l’any 1846. Ella tenia dinou anys, i ell, vint-i-un, i Pep lo Bo explica a la seva dona que va ser present a la boda, que tenia divuit anys i que va sentir una barreja d’alegria i pena. Li sabia greu encara renunciar a la Manuela, malgrat saber que la seva amiga i el seu amic volien estar junts i s’estimaven… Però ell sabia que Pepet de Nasi seguiria els passos del Groc, ell sabia que la Manuela acabaria amb un marit a la presó… I això mateix, però sense cap pena, devia pensar Francisco Palos, un dels assassins del Groc, que després del casament va dir en veu alta, molt a prop de Pep lo Bo:

—Ja tenim un segon Groc!

I Pep lo Bo ho va explicar de seguida a Pepet de Nasi, per prevenir-lo… El seu amic Pepet de Nasi, més orgullós que espantat per aquesta comparació amb el Groc, el va tranquil·litzar… i va continuar intrigant contra el liberalisme, mantenint ben alta la bandera carlista a Forcall… És clar, va acabar a la presó de Morella l’any 1874. I allà va escriure un manuscrit sobre les seves peripècies, que Pep lo Bo no ha pogut llegir i que sap que la Manuela amaga amb molta cura.

Pep lo Bo explica a l’Àngela com va preservar el secret del seu origen. Com, sempre que li veia la taca rosa a l’espineta, la taqueta amb la qual l’Àngela va néixer, recordava de qui era filla… I ara Pep lo Bo confessa a la seva muller com se sentia íntimament responsable del seu destí, perquè la mort de la seva mare, la Valèria… potser va ser conseqüència d’una indiscreció amb l’esposa del Groc, la Josefa… I li explica també com es va ocupar de veure-la créixer dia a dia a la llar del Joan i la Maria, i com va deixar de sentir compassió i va començar a sentir un profund amor, que un dia va descobrir que era correspost.

A més, Pep lo Bo explica a l’Àngela que va tenir alguna ocasió de casar-se amb altres dones, però que les va rebutjar. Alguna cosa dins seu li deia que havia d’esperar, que hi havia una altra muller per a ell, i un dia va saber que aquesta muller era ella, l’Àngela. Ara, junts al llit, Pep lo Bo i l’Àngela recorden el dia que es van casar a la parròquia de Forcall, el 27 de febrer de 1865, quan ella era una jove de vint-i-un anys i ell un home madur de trenta-set, amb les benediccions d’un emocionat Joan Ejarque, vidu des de feia tres anys.

I abans que l’Àngela tanqui els ulls entre els braços del seu marit, tots dos estan d’acord que no es penedeixen d’haver-se unit per sempre aquell dia.

Pep lo Bo es desperta en plena matinada.

La seva dona dorm, el petit Víctor dorm, i dormen també la resta dels seus fills.

L’ha despertat un somni. Ha somiat en una àliga. Una àliga planeja sobre la cova del Groc, la cova buida… No pot tornar a dormir. Un desassossec al pit el fa aixecar-se del llit, i unes ànsies invencibles de caminar l’arrosseguen, sent un delit imperatiu de sortir del poble, de trepitjar les pedres del barranc del riu de Xiva, més enllà del mas de la Grellera…

Sent ànsia d’arribar davant la cova del Groc. La foscor ha començat a trencar-se. Clareja, una lleugera llum lletosa li permet veure’s les espardenyes trepitjant els matolls, amunt, pujada amunt. El sexagenari Pep lo Bo força la respiració i arriba a l’amagada cova. Fa fora alguns petits arbustos i entra a la cavitat. I a terra, en el mateix lloc on quatre decennis abans va estar assegut amb el Groc i Pitarch, veu un objecte que l’obliga a deixar-se caure de genolls i plorar, plorar, plorar…

—El garrot del Groc! —exclama, a soles, i la seva veu rebota a les parets de la cova.

Pep lo Bo plora com el nen que va ser, el nen que trobà aquest mateix garrot al riu Bergantes i el va tornar al Groc, el llunyaníssim any 1841. El garrot que don Ramon Cabrera va regalar al capità forcallà. Seu al costat del garrot de cirerer verd, enfosquit i encongit pels anys, l’agafa, l’acarona i en un costat pot llegir unes lletres:

Aquestes lletres no hi eren, al garrot, abans de la mort del Groc, Pep lo Bo ho sap. Què significa aquest missatge? Pep lo Bo s’ho pregunta, entén que Pitarch va custodiar el garrot la darrera nit del Groc. I entén que Pitarch va sobreviure a aquella nit, que va tornar a la cova en algun moment, potser mentre les campanes de Forcall giraven i celebraven el final de l’últim desairat carlí, de l’últim insubmís, de l’últim guerriller…

I també entén Pep lo Bo que aquest curt missatge al garrot potser era per a algun altre lluitador supervivent… o potser per a ell! I que alguna cosa va passar després amb Pitarch que el va apartar de tots i el va silenciar per sempre, o potser va fugir fins a arribar a França, o potser va vagar per les muntanyes fins a caure per un barranc i les feres de la muntanya devoraren les seves restes…

—Manuela! Mira el que he trobat! Això has de tenir-ho tu…

La Manuela no pot creure que Pep lo Bo tingui a les mans el garrot de son pare. La Manuela, que acaba de quedar-se sense Pepet de Nasi una altra vegada, perquè han tornat a tancar-lo a la presó —de vegades a la de Morella, de vegades a la de Castelló—, recull l’objecte, mira amb estima el seu vell amic i li pregunta:

—El garrot del pare! Però… on l’has trobat?

—A la mateixa cova en què vaig estar amb Pitarch i ton pare després que va acomiadar-se de tu i ta mare per sempre, el dia que us desterraven a València… No hi havia tornat mai més, a aquella cova, però avui…

—Al meu marit li agradarà molt veure aquest garrot, si Déu ho vol…

La Manuela parla amb tristesa, i Pep lo Bo se n’adona. Sap que no ha tingut un matrimoni plàcid, a causa de les activitats polítiques del seu marit.

—Sí, Manuela… Aquest garrot és vostre i dels vostres fills. I dels teus néts… Aquest matí he vist la Milagros, i ella i el José et donaran molts besnéts! —Pep lo Bo li acluca l’ull.

—En això, a tu i a l’Àngela no hi ha qui us guanye! —apunta la Manuela, amb un somriure seguit d’un sospir—. Us envejo, Pep…

—Per què, Manuela?

—Heu viscut l’un per l’altre i tots dos pels vostres fills… Sou feliços. A mi em van matar el pare… i el meu marit… ai! Santa paciència, Pep, santa paciència!

La Manuela calla, amb un gest de resignació, perquè no es permet qüestionar les vides de lluita que els homes de la seva família van escollir… I que tan allunyats de les seves llars van mantenir el seu pare i el seu marit també des que es van casar. En veure el seu amic Pep lo Bo, s’ha obert una esquerda en la solidesa de la Manuela i ha deixat escapar un pensament de tristesa… Pep lo Bo sent desitjos d’abraçar la Manuela, però l’incomoda la seva pròpia pulsió i es refrena, no toca la seva amiga de tota la vida. S’ofereix a si mateix i a l’Àngela per al que necessiti. I quan està a punt de marxar, la Manuela li diu sobtadament:

—Pep lo Bo, saps que… que Pitarch encara és viu?