14. EL BANDOLER MALFERIT

(Mas de Roig, setembre de 1842)

La Valèria es desperta en plena matinada. Derrotada per la feina de cada dia, és difícil que se li trenqui el son… però de seguida entén què l’ha despertada: el gos lladra, gemega, esbufega a la porta del mas de Roig.

—Què passa, Cadell?

La Valèria surt del llit, es cobreix amb una capa. L’estiu s’acaba i les matinades ja no són tèbies. Intrigada per l’agitació anormal del gos, obre la porta del mas i l’animal salta davant d’ella, impacient per guiar-la a algun punt de la foscor.

A la intempèrie, una ratxa de vent aixeca els cabells negres de la Valèria, que deixa lliures cada nit abans d’anar a dormir. S’apropa al paller i empunya una forca de tres puntes metàl·liques que el seu pare va mantenir sempre afilades. Segueix el gos sense necessitat d’una teia per il·luminar el camí, perquè li basta la pàtina lletosa que els estels derramen sobre els perfils de plantes i pedres.

El gos s’avança uns metres i retorna, sempre esperant-la, com si tingués por d’enfrontar-se a un fantasma. A la Valèria, de petita, li feien por les històries d’apareguts que les velles dels masos explicaven al voltant del foc, però ara ja no. Des de la guerra, la Valèria no té por dels espectres, només té por dels homes de carn i ossos. I molt més si porten armes.

Un mur de pedra seca projecta al terra pedregós una zona de penombra, i en el seu límit s’atura el gos, que lladra com si assenyalés una presa de caça. La Valèria s’apropa a l’ombra. Veu les soles de dues espardenyes de cànem, amb la punta cap amunt.

—Qui va? —pregunta la Valèria.

Ningú respon. La Valèria avança cap a l’ombra, amb la forca al davant. Les espardenyes cobreixen els peus d’un home. L’home està estès a terra, immòbil, panxa enlaire.

—Qui és? —insisteix, amb veu ferma.

L’ombra del mur desdibuixa el contorn del cos. El gos lladra i olora, fent salts. La Valèria punxa els costats del cos de l’home amb la forca, però l’home no reacciona. Pensa que potser és una trampa dels bandolers. Una por sobtada la fa cridar.

—Sigues qui sigues, m’és igual! Si no em parles ara mateix, et clavo la forca al costellam! Parla!!!

El crit de la Valèria fa més efecte que les agudes pues de la forca, perquè l’home reacciona amb una veu quasi d’ultratomba.

—Ajuda’m… si us plau… estic malferit.

La veu esmorteïda no li sembla impostada, a la Valèria, que mira al voltant i es convenç que no es tracta d’una trampa. Deixa la forca a terra i arrossega el cos per les axil·les, lentament, fins al seu mas. Estirat sobre les lloses de pedra de l’entrada, observa a la claror del llum d’oli la cara de l’home, de nou inconscient. Veu el seu cabell de color palla, la seva barba dura i els bigotis rossos, i s’adona que és un rostre que li resulta molt familiar.

—Això m’ha salvat! —mormola el Groc.

Han passat dos dies. Encara dèbil i tombat en una màrfega a la cuina del mas de Roig, el Groc empunya un saquet de color vermell que porta penjat al coll, amb un cordill.

—La terra sagrada de la Balma m’ha salvat…

—Beneïda sigue, però em sembla que l’he salvat jo.

La Valèria es reivindica mentre aplica a la ferida del costat de l’home un oli medicinal que sa mare li va ensenyar a preparar amb plantes silvestres. Durant dos dies, ha cuidat el Groc. No el va reconèixer al principi, tacat de pols i fang, vestit amb robes brutes i esquinçades, de les quals la noia es va desfer per accedir a la ferida, que les xopava en sang. Sota el llum d’oli, la Valèria va extreure amb un ganivet dos perdigons grossos de trabuc, clavats entre les costelles. El ferit no va recuperar la consciència en cap moment. «Millor així», va pensar ella. Netejà la ferida, la va cobrir d’emplastres i olis i el va deixar dormir.

Al matí, quan l’home va obrir els ulls, li apropà un plat de sopa de farigola fumejant enriquida amb un untuós ou cru del seu galliner. El convalescent ho va fer desaparèixer tot sense aixecar la mirada, com si no hagués menjat en dies.

—Gràcies, dona —va dir en acabar, i llavors sí que va aixecar el cap per tornar a la Valèria el plat buit, i van encreuar mirades per primer cop.

—Groc! —va exclamar la Valèria, reconeixent el seu antic amo a Forcall, i ràpidament va rectificar—: Tio Tomàs, disculpe!

—Em coneixes, dona? No, no et disculpes, ho dius molt bé: sóc el Groc, pots dir-me així, però… i tu? Qui ets? I on sóc? I per què em cuides i em guareixes?

—Tant, tant he canviat, tio Tomàs?

El Groc contempla la seva amfitriona, una dona encara jove i bonica, atenta amb les cures que li ofereix però alhora rude en els seus moviments i actituds, d’una duresa més pròpia d’un home. El Groc no identifica aquesta combinació peculiar amb cap dona que hagi conegut…

—Potser conec el teu marit… Com li diuen?

—No hi ha marit. Visc ací sola. Sóc la Valèria! Se’n recorda? Som al mas de Roig.

—Valèria!

Al Groc li és difícil reconèixer en aquesta dona ferma i temperada, de mirada determinada i parla decidida, aquella joveneta silenciosa, cosina de la Josefa, que va viure i va ajudar a casa seva, al poble, dels divuit als vint-i-un anys.

—Quant de temps fa que…? —pregunta el Groc.

—Fa ja sis anys: vaig marxar de casa seua el 24 d’octubre de 1836. Ja sap què va passar…

—Mai em perdonaré no haver estat aquell dia a Forcall —diu el Groc, abaixant la mirada i explorant amb les mans amb molta cura la seva ferida—. Lluito des de llavors en contra d’allò!

—En contra de què?

—En contra dels liberals sense ànima.

—I si haguera estat a Forcall, hauria pogut evitar que em violaren?

Estès a la màrfega, el Groc emmudeix i empal·lideix. La Valèria entén a l’instant que ell mai ha sabut res del que va passar a la cuina de casa seva aquell dia, sis anys enrere. Ella també calla, fins que el Groc trenca el silenci.

—Qui…? —balboteja el Groc.

—Cinc soldats de Borso, no sé si portuguesos o morellans, tant me fa! —respon la Valèria, amb el plat buit a la mà, asseguda a una cadira, de sobte sense esma.

—On…? —pregunta el Groc, amb un fil de veu, mirant les bigues del sostre.

—A la cuina de casa seua, allà van entrar…

—I… la Josefa? —pregunta el Groc, però no pot escoltar la resposta, si és que la Valèria respon, perquè li sembla que les bigues i el mas sencer li cauen a sobre un segon abans de perdre el sentit.

La ferida ardent li fa pujar la febre, la sang li bull i li roba les forces fins i tot per aixecar les parpelles. La Valèria mulla draps en l’aigua del safareig i els aplica a la templa del Groc. L’home delira durant tot un dia sencer…

—Cadascú pel seu costat! Ens disparen! Correu! D’ací a una setmana ja sabeu on! No em falleu! Ja som divuit! —crida en somnis, revivint la seva darrera acció de guerrilla.

Al quart dia al mas de Roig, el Groc es desperta. Està sol. Li fa mal el costat en incorporar-se, però sent que les forces li tornen als membres. Fa uns passos per l’habitació, li sembla que la sang torna a circular pel cos. Una bufada d’alegria li neix al pit. Estreny el saquet, el seu talismà de la Balma, però íntimament dóna la raó a la Valèria: ella l’ha salvat de morir, malferit com va quedar després d’un mal encontre. Agraeix les seves cures i la seva discreció… a menys que la dona tingui pensat denunciar-lo…

Amb aquests pensaments, el Groc s’apropa a la finestra. El que veu a fora el paralitza. No és una columna liberal a les ordres del capità general Pedro Chacón, que el govern acaba d’enviar al Maestrat. No. No és tampoc l’alcalde Buc apuntant-lo amb una escopeta carregada… No. El que veu i el paralitza és un cos nu de dona de pell morena. Un cos nu al safareig, nua del tot, amb els cabells negres recollits i l’aigua fins al melic. La dona aixeca la barbeta al cel i es remulla el coll i les espatlles amb l’aigua que treu del safareig amb les mans plegades.

Al Groc li costa reconèixer la Valèria. Més que la Valèria, li sembla veure alguna de les imatges sacres pintades en alguna estampa. No recorda haver vist res semblant a sobre de la terra. Veu la corba del seu maluc, el ventre llis i, de cantó, un pit generós i rodó, i el gràcil moviment dels braços alçats de la dona.

Amb els ulls oberts com unes taronges, el Groc veu com la Valèria surt de l’aigua, veu les seves natges plenes i suaus com la pell d’un tambor, ara argentades. I llavors el Groc sent una punxada de desig, d’un desig carnal que ja havia oblidat després de moltes setmanes de vida agresta d’aquí cap allà, de fam, set, espines, dolor i febre.

La quallada de la Valèria la troba exquisida. Untuosa i blanca com la neu, regala al seu paladar el gust dolç de la infantesa, de la pau, de la calma, d’una llar. L’ha fet ella amb la llet de dues de les seves ovelles, fermentada amb herba colera, el morat pistil de les carxofes silvestres que ella recull i converteix en infusió. Al Groc, com a tots els homes dels Ports de Morella, el sabor de la quallada el remunta a la infantesa, a la mare, a la seguretat de la llar.

El Groc mira com la Valèria penja una olla amb aigua a la llar de foc per fer bullir unes hortalisses. Fa una setmana que s’està aquí i torna a sentir-se fort. Però alguna cosa el desassossega.

—Van violar la Josefa? —pregunta el Groc sense donar-hi voltes.

—No és amb mi amb qui ha de parlar això, don Tomàs.

—Deixa de dir-me don Tomàs! Parla’m d’igual a igual, sóc el Groc. Suposo que no m’entregaràs…

—Prou coses que tinc a fer…

—Tu i jo som de la mateixa raça, Valèria. Tots dos hem deixat el poble. Tots dos vivim sols.

—Molt bé, però li ho ha de preguntar a la Josefa, no a mi.

—Però tu vas veure…

La Valèria li gira l’esquena i calla mentre venta el foc, escombra la carbonissa del terra, entra i surt del mas per donar panotxes a les gallines. El Groc entén que ella no li explicarà mai si els soldats van violar la seva dona…

La mira movent-se per l’estança i no pot evitar revifar la imatge robada per la finestra al matí, el seu cos nu al safareig… El Groc no ha vist mai nua la seva Josefa, per pudor, no li ha vist res més enllà d’algunes parts del seu cos al llit. La visió del cos de la Valèria li ha despertat un instint sexual més intens, primari, despullat de la xarxa de vincles que relliguen les vides de les persones al poble.

—Heu tingut més fills? —pregunta la Valèria, de cop, mentre remena l’olla.

—Dos. La Joaquima i el Tomàs, nascut just després que jo marxés. El vaig conèixer quan tornava i ara té dos anyets. I la Joaquima va nàixer…

El Groc calla: s’adona que la petita Joaquima va néixer l’estiu del 1837, just nou mesos després que els soldats saquegessin casa seva…

—La Joaquima té cinc anys —acaba la frase el Groc, i s’aixeca i surt del mas, sense ganes de saber si la pregunta de la Valèria ha estat innocent o carregada d’intenció.

Camina amb energia, donant puntades de peu a unes pedres. Camina durant una bona estona i sent com li creixen al pit més ànsies que mai de reunir els seus homes i de tornar a la brega contra els soldats liberals.

La bona olor del recapte que guisa la Valèria el rep quan torna a entrar a la casa. Fa una setmana que s’està sota aquest sostre i ara li sembla que el mas de Roig és el més proper a una llar que ha tingut els darrers mesos. Aquests dies no ha vist ningú apropar-se, i fins les mosques que brunzen al portal, davant l’entrada de la quadra, li sembla que orbiten a una altra velocitat, com si aquest lloc fos una bombolla fora del temps, de les lleis de la resta del món. Sense disputes, sense judicis, sense condemnes, sense ensurts. Igual que quan de petit s’amagava en un munt de palla de l’era i ningú el trobava.

—Demà al matí marxo. No sé com pagar-te, Valèria —diu el Groc quan s’asseu a la taula—. És per tu que torno a estar fort. Després de sopar et tallaré llenya per a uns quants dies. Els meus homes m’esperen, però tornaré a portar-te el que necessites.

—Farina —li demana la Valèria—, i una cosa més: deixa’m fer-te l’última cura abans d’anar a dormir.