3. LA NENA MANUELA

(Forcall, tardor de 1841)

Manuela Penarrocha, amb tretze anys, ja cus i repunta espardenyes com ningú. Asseguda en una cadireta baixa que es belluga sobre els irregulars còdols que empedren el carrer, la nena Manuela cus i recús davant del portal de casa seva, amb porta de dues fulles horitzontals obertes del tot. L’ample buit de l’entrada exhala frescor perfumada d’alfals, provinent del pessebre del mul, al fons de la planta baixa. El mul del seu pare absent.

La nena Manuela estreny entre les cametes el cavallet i repunta la sola de cànem amb un bonic punt de cadena. Quina dona no sap cosir espardenyes al poble de Forcall? Ho recull la cobla popular que la Manuela cantusseja, concentrada en la sola:

La tropa! La guerra… La nena recorda el seu pare, que per fer la guerra al costat de Cabrera ha portat unes espardenyes de cànem com aquestes. Com la resta de carlistes del terreny, homes d’espardenya, garrot, trabuc i navalla als plecs de la faixa. Durant set anys han deixat les cases per defensar les seves idees a vida o mort.

La nena Manuela fa un doble repunt perquè ha decidit que aquestes espardenyes seran per a son pare, per a quan torni de França. La Manuela vol veure’l tornar, abraçar-lo, veure’l arribar cada dia pel carrer amb les càrregues d’espart al mul per fer les millors sogues de la comarca, com abans d’empunyar les armes. Son pare és un soguer dels bons. Però si tornés al poble per lluitar de nou per la religió i la seva dignitat… Que els seus peus volin amb aquestes espardenyes sobre roques i riscos! Ningú l’enxamparà!

La Manuela s’entristeix, sense aturar-se. Quan tornarà el seu pare? Nota l’escalfor del seu petó al front cada cop que deixava la casa abans de l’albada, després d’una nit furtiva al llit de la mare per esmunyir-se dels que el buscaven per matar-lo. La Manuela sap que no podran sotmetre mai el seu pare. El veu com un gegant a la porta de la seva cambra, abans d’acomiadar-se, amb les espardenyes ben cordades, les mitges blanques, els saragüells negres, faixa encarnada, jaquetó, sarró de pastor, manta morellana a les espatlles, el trabuc i el seu temut garrot penjat del braç dret, i un mocador aragonès lligat a un costat del cap sobre els cabells del color de la palla. La Manuela enyora la seva mirada dura i alhora afectuosa, la força amb què l’aixeca de terra, el seu riure com de riu subterrani i el seu cabell ros.

—Pare, el seu cap sembla una panotxa! —feia broma ella mentre reia, quan era petita i ell la passejava asseguda a les espatlles pels carrers i les places de Forcall.

La Manuela se sentia llavors poderosa com una reina.

Pel color dels cabells, el seu pare, Tomàs Penarrocha Penarrocha, és conegut per tots com el Groc.

El Groc de Forcall. Amb aquest nom l’estimen els seus amics i l’odien els seus enemics.

Per a la Manuela, és el pare que estima i enyora, a qui vol ajudar en tot. Des que el pare no hi és, a casa, se sent més responsable, més forta. A la Manuela no li importaria gens dormir en coves agrestes al seu costat, com ha fet sovint son pare durant les campanyes, si ell volgués.

—Així m’agrada, Manuela, que ajudes la teua família a viure de manera honrada. Digues, xiqueta, on para la mare?

La Manuela aixeca el cap i mira l’home que li parla. És Mampel, el gendre de l’alcalde anterior, Guarch, liberal, com el que ara mana, l’alcalde Buc. És de les quatre famílies que dominen el poble, dels homes que son pare no pot ni veure.

Mampel està parat amb els polzes a les butxaques de l’armilla negra. L’escruta amb molt desvergonyiment i un mig somriure. A la Manuela no li agrada la cara allargada i renegrida de Mampel, ni la seva cantarella burleta, ni que xiuxiuegi amb d’altres a la porta de la taverna quan ella i la seva mare travessen la plaça. Ara hi ha pau, a Forcall, la pau dels vencedors. La pau governamental, la pau isabelina, la pau de Madrid, la pau liberal. Sense el pare amb ella, quina pau és aquesta? No és pau per a la Manuela i la seva mare.

—La mare? No ho sé.

Sí que ho sap. La Manuela sap que la mare ha sortit del poble per recollir llenya per al foc de la cuina. Poques cases al poble s’atreveixen a ajudar-les, per no buscar-se problemes amb els que manen. Tots estan espantats. La Manuela no està espantada, està enfadada: clava, durant uns segons, la seva mirada de color de boira als ulls de Mampel, arrufa els llavis fins i segueix cosint com si estigués sola.

Mampel observa el cap cot de la nena, el seu cabell daurat, pulcrament pentinat per la seva mare i recollit en dues trenes gruixudes que li cauen fins a les espatlles. Aparta la mirada quan adverteix, de cop, la presència d’una dona al seu costat, que l’interpel·la:

—Què passa, Mampel? Què busques?

—Josefa! —se sobresalta Mampel.

És Josefa Ferrer, la mare de la Manuela, la muller del Groc. Mampel es refà i li parla amb sequedat.

—Sóc jo qui pregunta. Què saps del teu home?

—Res.

Josefa Ferrer és una dona de trenta-tres anys, petita, d’expressió valenta, acostumada a la feina dura a casa, al camp, al safareig o al riu on fa la bugada. Recull el seu cabell llis i fosc en un petit monyo al clatell. Vesteix faldilla de cotó blau gastat, un mocador fosc al coll, encreuat sobre el pit, i amples faldetes cobertes des de la cintura per un aspre mandil gris, de robes molt senzilles. Es manté dreta davant Mampel i aixeca una mica la barbeta per escoltar-lo.

—Si el Groc tornés, ha d’anar a l’ajuntament, recorda-li-ho. Aquest país ha tornat a la llei i l’ordre. Farem tots les coses bé, entesos?

Mampel parla amb una falsa suavitat. I llavors es fixa en el cistell que la dona carrega en un braç, d’on sobresurten rames seques d’ametller i pi.

—Què portes, Josefa? —pregunta l’home, agafant-la pel colze amb brusquedat. Ella reté amb força el cistell sense obrir boca. Mampel, sense deixar-la anar, apropa la seva cara a la d’ella—. Deixa això, Josefa…

—Necessito la llenya per cuinar.

—Creus que pots anar robant la llenya del poble com et roti, desgraciada? Aquest ja no és el vostre regne, saps? O prefereixes el calabós? Deixa-ho anar! La llenya queda requisada.

Mampel estira el braç de la Josefa per arrabassar-li la llenya, que cau a terra. La nena Manuela es llança a recollir-la i corre amb algunes rames cap a casa. L’home empeny la mare i persegueix la nena. L’enxampa a l’escala que puja a la cuina, li dóna una bufetada i la llenya rodola pels esglaons. La Manuela aguanta el plor mentre l’home recupera la llenya. A la nena li fa mal la galta i la ràbia li puja a la gola. Des de damunt l’escala, mentre Mampel surt al carrer, la Manuela crida des de les entranyes:

—El meu pare et matarà!

La Josefa no té temps de plantar-se davant Mampel a la porta de casa, per suplicar-li que les deixi en pau.

—Josefa, la teua filla acabarà malament, com son pare!

Mampel ho diu mentre s’allunya, i afegeix:

—I tu també. Tens a les teues mans que les coses vagen bé. Raona! El teu home no ha acceptat que ha perdut la guerra, ha refusat l’indult. Vigila que no us porte la desgràcia!

La Josefa entra a casa i abraça la Manuela, que tremola de ràbia i humiliació.

—Vull que torne el pare, que torne!

—Ell sap el que fa. El teu pare lluita per donar-nos el món que ens mereixem, el dels nostres majors.

—Però que lluite ací, no a França!

—Tornarà prompte i prompte viurem en pau, ja ho veuràs.

—Jo vull que torne i mate estos homes fastigosos que ens odien, vull que mane ell i que ja ningú es fique amb natros.

—Manuela, ara toca aguantar.

—Sí, mare? Per què? Perquè tornen aquells soldats quan vullguen i jo hage d’amagar-me a la falsa i a tu et facen mal?

La Josefa emmudeix. Sap que la seva filla parla del dia en què els soldats de Borso di Carminati van saquejar les cases del poble, cinc anys enrere…

Mai no ha parlat amb ningú d’aquells salvatges que van irrompre a casa. Ni tan sols amb el seu marit quan va tornar al poble aquella nit. Van passar-la a casa d’Ignasi Bordás, guarint-li les nafres de l’esquena, ella i la muller del Nasi, Josefa Marcoval.

—No tornarà a passar, Manuela! La guerra s’ha acabat! No tornarà a passar, filla! Estem tots vius, això és el que importa. Tu et vas amagar molt bé i… No vas veure res, tat, Manuela? Vas veure… alguna cosa? —pregunta la Josefa a la seva filla, i la preocupació li estreny la veu.

—No! —respon la Manuela i, fent un salt, s’escapoleix de la seva mare i corre escales avall. No vol seguir parlant, vol esborrar de la memòria els crits de la seva mare i de la Valèria, la cosina segona de la mare, els crits espantats de les dues dones i les riallades dels soldats, que va sentir amagada a les golfes.

—Manuela! —la crida la seva mare, en veure-la córrer.

Al carrer, la Manuela s’atura, es gira, treu el cap per la porta i crida amb totes les seves forces per fer pujar la veu escales amunt, no sap ben bé si per tranquil·litzar la mare, per despertar-la de la resignació o per treure’s ella mateixa un pes que porta a dins:

—Vaig sentir com cridava la Valèria, només això!

La Manuela corre, s’allunya de casa. La Josefa s’asseu a l’escala i es cobreix la cara amb les mans, horroritzada amb la possibilitat que sa filla hagués vist o sentit ni que fos una mica el que els soldats de Borso van fer a ella i a la Valèria…

La Valèria tenia llavors vint-i-un anys i vivia amb ells des dels seus divuit, des que va néixer la primera de les dues criatures que moririen. Era una jove formosa i treballadora, que havia sortit del mas de Roig, la masia dels seus pares, d’acord amb ells, per servir al poble, a casa de la Josefa i el seu marit, Tomàs Penarrocha.

Després d’aquell terrible dia, la jove va tornar al mas de Roig amb els pares, i la Josefa no havia tornat a veure-la, i ja havien passat cinc anys…

La Manuela corre i travessa la plaça de Forcall, la bonica plaça porticada, tan espaiosa, tan estimada per tots els traginers: la seva amplitud fa que siguin còmodes de col·locar els carros amb productes que arriben d’Aragó, València i Catalunya.

—És la filla del Groc! On va? Anem!

La Manuela sent a l’esquena la remor d’una bandada d’una dotzena de nens de la seva edat, algun més petit, que comencen a perseguir-la. Ja li ha passat altres vegades el darrer any. Són fills de les famílies liberals, nens als quals els pares enverinen les orelles contra el Groc i la seva família, contra els voluntaris carlistes, que anomenen latrofacciosos. La Manuela està sola i no vol enfrontar-se amb ells. Segueix corrent, fingeix no sentir-los i accelera la seva carrera cap a una de les sortides de la plaça, la que condueix a l’ermitori de Sant Josep. Corre sense mirar enrere i li sembla que el cor li saltarà del pit, per l’esforç i pels crits intermitents que sent cada cop més a prop, quasi al clatell.

—Atura’t, facciosa! Xusma! Il·lusa! Para! Uuuuhhh…! Latrofacciosa! Atura’t! Ara sabràs el que és bo! Uuuuhhh…!

La Manuela arriba a l’ermitori i decideix que ja no pot córrer més. S’atura a la petita plaça davant l’ermita, entre l’atri i el xiprer que creix a pocs metres. Es gira i s’encara amb els nens. L’envolten entre panteixos i crits. Un d’ells, el més fanfarró, amb la cara vermella per la carrera i xopa per la suor, li crida:

—On creus que vas? Si et dic que t’atures, t’atures! Tu has d’obeir! Ho entens?

—Deixeu-me en pau! A mi ningú em mana.

—Tu faràs el que natros diguem! Ton pare ha perdut la guerra.

—Això canviarà prompte i tu menjaràs pinso a la cort dels porcs —replica la nena.

Quan sent això, un nen clava una puntada de peu a la Manuela i un altre l’empeny. El noi increpat se li apropa, li estira una de les trenes cap enrere, obligant-la a torçar el cap fins a caure a terra. Tots victoregen el nen, que es prepara per donar una puntada de peu al ventre de la Manuela. No pot fer-ho perquè una pedra li impacta a l’esquena, a l’altura de l’omòplat esquerre, i el fa agenollar-se entre udols de dolor.

—Comptaré fins a tres! Als que continuen ací després, els obriré el cap! Els obriré el cap!

Pep lo Bitxo, amb el seu tirador carregat i tensat, amenaça el grup de nens. És davant el xiprer, apuntant. Un dels xicots surt corrent. Després l’altre i l’altre, i els quatre restants fugen en grup. El nen que ha rebut la pedrada s’aixeca amb dificultat i s’allunya amb una mà sobre l’esquena ferida, mig cot, amb una mirada d’odi a Pep lo Bitxo.

—Què ha passat, Manuela?

—Porcs! Negres! Es creuen els amos… Quan mon pare torne… —diu la Manuela, que s’aixeca de terra i s’espolsa la roba amb fúria—. Gràcies, Bitxo. L’has encertat bé, aquell malparit. D’on ixes?

—Tinc un secret. A tu te l’explicaré, Manuela. Vine. Només tu el coneixeràs —diu Pep lo Bitxo, assenyalant l’arbre.

—Quin secret?

—Fes com jo —li diu el nen, apropant-se al tronc del xiprer—. T’hi atreveixes?

Pep lo Bitxo puja pel tronc, aprofitant unes protuberàncies per repenjar-hi els peus. La Manuela l’imita. La nena veu desaparèixer el seu amic entre el brancatge. Lo Bitxo li dóna una mà des de dalt per ajudar-la a pujar. La Manuela descobreix a l’interior de l’arbre una bifurcació del tronc que els permet repenjar-se cara a cara, amagats de qualsevol mirada exterior.

—Era ací quan heu arribat. De vegades m’amago ací, quan no vull veure ningú —li explica Pep lo Bitxo.

—A mi també m’agradaria amagar-me, moltes vegades. Han vingut a molestar-nos a la mare i a mi…

—Ens quedarem ací una estona —proposa Pep lo Bitxo, encantat amb la companyia de la Manuela—, ningú et molestarà. Després t’acompanyo a casa i ningú es ficarà amb tu!

—Res d’això passaria si tornés el meu pare…

—El Groc tornarà. Va acompanyar Cabrera a França, que el va nomenar capità dels voluntaris reialistes de Forcall poc abans d’acabar la guerra. És molt lleial, el Groc! N’has d’estar molt orgullosa, de ton pare, Manuela!

La nena calla i una llàgrima li rodola per la galta, per primer cop aquesta tarda adversa. Amagada al xiprer, per un moment se sent segura, lluny dels seus mals. Deixa sortir la pena que sent per si mateixa, per sa mare…

—La meva mare venia a casa amb una mica de llenya, la hi han pres…

Pep lo Bitxo pensa en la mare de la Manuela i no pot evitar compadir-la. Ell recorda el que va veure aquell dia de les fuetades, el que va veure amb Pepet de Nasi…

La mare de Pepet de Nasi, Josefa Marcoval, retirava el cos malferit del seu home, apallissat a les reixes del palau Osset, i els nens van retrocedir per les teulades, allunyant-se de la plaça. Baixaven al carrer per la casa del Groc, despenjant-se per les seves golfes. Sentiren sorolls darrere un munt de llenya, un sanglot apagat, i es van trobar amb els ulls espantats i grisos de la Manuela i amb el seu germà petit Marcos.

La Manuela els va xiuxiuejar que sa mare els havia amagat en veure els soldats de Borso ocupar la vila. A Pep lo Bitxo se li encongí el cor. Sentien sorolls a la planta baixa de la casa, i ell i Pepet de Nasi, amb gestos, van obligar els fills del Groc a restar amagats i en silenci. I van baixar amb sigil.

Ho veieren tot des de l’escala. Els soldats de Borso eren cinc. Les dones, dues: la mare de la Manuela, Josefa, i la seva cosina Valèria. Els homes reien dels plors de les dones i bevien aiguardent. Pep lo Bitxo recorda el desgavell de levites blaves i pantalons vermells descordats…

Amb els ulls tancats, en el silenci del xiprer i amb la Manuela al costat, el nen recorda els dos soldats exaltats que tenien immobilitzada la Josefa per les aixelles, el soldat que li separava les cuixes i l’envestia. Un altre maurava els pits de la Valèria a través del vestit i la girava sobre la taula.

—Sóc verge —plorava ella.

Aquell soldat la va desvirgar per darrere i després l’altre la va forçar a terra.