26. L’EXECUCIÓ DE L’ALCALDE BUC

(Forcall, 13 de novembre de 1843)

El Groc de Forcall entra al seu poble amb deu homes. La resta de la partida es reparteix a les diferents entrades per si arriben tropes liberals.

El Groc entra al seu poble, recupera l’aire amb olor de fems de les quadres, de calç de les cases, de massa mare pastada al forn de pa. Veu les restes de l’església que va ajudar a cremar, encara per reconstruir, trepitja els carrers on va créixer i, a cada pas, sent els còdols de l’empedrat sota les espardenyes.

Amb només deu homes, el Groc pren el fortí de la plaça, sense disparar un tret. Només amb l’ajuda de Pep lo Bo i un veí afí, que des de l’interior obre la porta del palau Osset i l’accés al fortí.

Amb només deu homes desarma els pesseteros de Forcall i pren l’ajuntament. El despatx és buit, no troben l’alcalde. El busquen.

Des de fa unes hores, el Groc sap què vol fer amb l’alcalde Buc, amb l’home que li va robar la finca que llaurà son pare i el pare de son pare a l’Ombria de la roca del Migdia, que l’ha denunciat perquè el detinguin, que l’acusa d’un crim que no ha comès, que el persegueix i fa que el persegueixin, que fortifica el seu poble contra ell i els seus, que paga perquè li disparin o l’enverinin, que maltracta i denigra els seus familiars… i que empresona la seva dona i la seva filla gran.

El Groc sap bé què farà amb aquest home des que Pep lo Bo li ha anunciat a l’ermita de Sant Cristòfol:

—Groc, per desgràcia no podrà visitar la Josefa i la Manuela!

El Groc ha sentit que la comarca sencera, des de les altures de l’ermita de Sant Cristòfol, ha oscil·lat davant els seus ulls. Ha entès que el bull de la sang li ennuvolava la mirada i li afeblia les orelles fins a ensordir-lo amb un brunzit similar al d’un rusc d’abelles furioses.

—Què dius que ha fet, aquest malparit de Buc? —ha cridat el Groc als quatre vents dels Ports i el Maestrat—. A la meua dona, a la meua filla! Que es done per mort!

Pep lo Bo s’ha espantat i s’ha ofert per ajudar-lo a entrar al poble sense sang, i li ha demanat que no mati l’alcalde, que atraurà desgràcies sobre la seva família.

—Què en farà, vostè, de la seua mort, Groc? —li pregunta el noi, que pensa en la Manuela cada minut.

—Amb tanta delicadesa i bondat, lo Bo, m’obligaràs a pensar que estàs al servei de Buc…

Mentre els seus homes busquen Buc per tot el poble, el Groc fa repicar la campana de la casa de la vila, i des de dalt de la doble escala renaixentista convoca la gent del seu poble i els parla.

—Em coneixeu! Sóc Tomàs Penarrocha, el Groc de Forcall! Veniu! És la nostra hora!

Alguns veïns apareixen a les portes i les finestres. La plaça comença a omplir-se de gent, al principi tímidament, després en grups, mirant la porta de l’ajuntament, on es troba el Groc. Alguns pugen al peiró, on s’alça la primorosa creu gòtica de pedra que ha donat nom a la plaça des de l’edat mitjana: pla de la Creu. Pitarch ascendeix a gambades per l’escala i xiuxiueja al Groc a cau d’orella:

—Tenim Buc. El tenim ben agafat a casa seua.

—Bé. Quan jo ho digue, traieu-lo a la plaça amb Mustela.

Dos centenars de persones s’ajunten davant la casa de les escaletes, com denominen popularment la casa de la vila, per la seva doble escala, única en tot el regne de València. Alguns dels homes del Groc, al peu de les escales, disparen una salva de trabuc a l’aire. Un d’ells escorta el presoner Timoteo Garcia, lligat de mans i amb expressió absent.

—Escolteu-me! —crida el Groc—. Veïns! Em coneixeu! He crescut entre vatros, he treballat amb vatros! Lluito pel que és nostre, perquè deixen d’humiliar-nos en nom d’aquesta placa!

El Groc assenyala la placa de pedra que fa homenatge a la Constitució liberal de 1837 des que l’alcalde Buc ordenà incrustar-la a la façana de l’ajuntament, finalitzada la guerra.

—Abans ens ferien amb fuets i ara amb lleis aprovades a despatxos! Què saben de natros? Quin respecte ens tenen? —clama el Groc—. Res sense Déu! Volen la vostra sang i la vostra suor, són la nostra perdició. Prou! Bé que ho deia el general Cabrera: «El llaurador sempre té la raó».

—Groc, Groc, Groc! —criden amb entusiasme Pitarch, els germans Querol, el Gasparet i el Toneret, i aviat molts veïns, i al cap d’una estona dos centenars de goles que aixequen el nom del Groc fins als extrems de la plaça.

I el Groc, legitimat davant de si mateix per quasi trenta mesos de renúncies i lluita a la muntanya per la tradició i la religió, en favor dels humils de la terra, inflamat per l’orgull de veure la gent del seu poble fent-li costat, renova les seves conviccions.

—L’alcalde Buc idolatra aquesta infame placa! Natros tenim Déu, com els nostres pares. Us carreguen tributs injustos i us obliguen a treballar per als que manen! De qui us protegeix aquest fortí? De mi? No! Són ells que us dominen! Destruïu-lo! A la piqueta! Runa al fortí!

Molts corren a casa seva i aviat una turba de totes les edats i sexes s’aplica amb jovial intrepidesa a la demolició de les fortificacions de l’altre extrem de la plaça, davant el palau Osset, amb una barreja d’esperit festiu i ritual cerimoniós. Les pedres de maçoneria volen i rodolen pel terra de la plaça, entre els víctors, mentre s’animen els uns als altres i comencen a circular bótes de vi i gerres d’aiguardent.

—I ara, forcallans, us portaré la persona de la qual cal protegir-nos! —proclama el Groc.

—Teresa, acomiadeu-vos ara del teu marit, tu i ta filla. Em sap mal que les coses siguen aixina, però aixina són —diu el Groc.

Teresa Aguilar, la dona de l’alcalde Buc, tremola de nervis al saló de casa, amb la seva filla Júlia al seu costat, abraçada a la seva nina.

—No li facis res, Groc… —suplica l’esposa de Buc.

—Ell ha volgut que acabem aixina, Teresa, i de veres que em dol. El teu home va voler la meua desgràcia des que vaig tornar. I la de la meua família. Ha tancat la Josefa i la Manuela, innocents de tot!

—Parla amb ell, segur que se’n penedeix i t’ajuda!

—Acomiadeu-vos, és el moment —talla el Groc amb sequedat, perquè la Teresa i la seva filla Júlia li recorden massa la seva dona i la seva filla Manuela…

Quan mare i filla tornen a pujar a la sala, desfetes en plors després d’acomiadar-se del seu marit i pare, el Groc ordena que les tanquin en una habitació amb clau, i baixa al celler. Ordena als dos homes que custodien Buc que esperin fora, que els deixin sols.

—No em mates, Groc —implora Buc.

—Et vaig avisar que em deixares tranquil. No m’has fet cas. S’ha acabat. Moriràs.

—Què guanyes?

—Això mateix diu Pep lo Bo.

—Fes-li cas.

—Impossible. O tu o jo, Buc. Si tu visqueres, em mataries a mi i als meus. Mors tu.

—Si em mates, caurà sobre tu un exèrcit sencer, ho saps, i caurà també sobre els pobles d’aquesta terra… Hi haurà matances. Els Palos mouran els seus contactes amb el govern, pagaran fortunes pel teu cap i fins i tot els teus millors amics et trairan… i la teua família…

—No esmentes tu la meua família, Buc! —crida el Groc—. No t’atreveixes, covard! Enviar la meua dona i la meua filla a la presó de Morella t’ha perdut! Prepara’t per morir. Vols confessió o prefereixes el teu infern maçònic? Mossèn Silvestre s’espera, per si vols que el face baixar.

Buc s’adona que el Groc està determinat a matar-lo i que no canviarà, i decideix utilitzar el seu últim recurs.

—Escolta, Groc, no em mates… i et faré un home ric!

—Tu? —pregunta el Groc, encuriosit—. Esperes que els Palos et salven amb els seus diners? Oblida-te’n! Trobaran aviat un altre gos de carrer com tu…

—No parlo dels diners dels Palos… Jo tinc molts diners amagats, Groc, molts!

—Encara que tingueres tot l’or del món, Buc, moriràs! —afirma el Groc.

—Dóna’m la teua paraula que no em mataràs i t’ensenyo el meu tresor.

—Torno a preguntar-te si vols confessió. Preocupa’t de la teua ànima, si és que en tens!

—Mira, Groc, mira! —salta Buc, desesperat, cap al cano del celler.

El Groc l’agafa pel coll i el tira a terra, i li ordena que no es mogui, apuntant-lo amb la pistola carregada. Mira el cano i descobreix dues olles plenes de monedes de totes les mides i de tots els valors, i una altra amb feixos de bitllets. I al costat de les olles, el rellotge de plata de l’alcalde Guarch. El Groc reconeix aquest rellotge.

—Et vas quedar el rellotge de l’alcalde Guarch després que el mataren, miserable? I per què vas dir al seu fill que jo el vaig assassinar, mentider?

—Jo t’ho explico tot, Groc, d’acord? Tot! I tu i jo fem un tracte! Et sembla? Tu m’entendràs: Guarch volia entregar-li tot aquest capital al brigadier Borso! Què et sembla? Malament, no? Són diners del poble! Per això vaig haver d’impedir-ho. I el vaig haver de… matar.

—Tu! Canalla! Aquests diners podrien haver salvat el poble de Borso! Diners del poble… Quin objectiu millor podien haver tingut? I per què els tens tu, gos?

—Els he anat traient de les contribucions, també de les últimes per lluitar contra tu: així que són perres teues també, Groc…, i ara és tot teu, aquest tresor, aprofita’l!

—Ets un lladre i un traïdor al teu poble! Has enganyat la gent humil. Sabia que eres un malparit, Buc, però no sabia fins a quin punt!

—Queda-t’ho tot, Groc, si us plau! I deixa’m marxar. Pensa què faràs amb tants diners…

—Deixar-te marxar, maleït? Tu saps què van fer els soldats de Borso a les nostres dones? Per culpa teua! Porc! No ho vas evitar i podies haver-ho fet amb aquestes olles… Saps què van fer a casa meua, a la Josefa, a la Valèria?

El Groc perd la calma i crida, apunta amb la vella pistola de son pare l’alcalde Buc, que en veure’s ja perdut recupera la seva maldat per ferir el Groc.

—Ho imagino, el que van fer a les dones, Groc, i has de saber que no serà res comparat amb el que faran a la Josefa els guàrdies de la presó de Morella! És clar que… sembla que s’hi està acostumant… —i fa un somriure sarnós—. No em mates i ho impediré! I potser evitaré que li facen el mateix a la petita Manuela…

El Groc vol trencar-li el cap al celler, però s’aguanta. Guarda la pistola a la faixa i descarrega un violent mastegot als morros de Buc, amb el dors de la seva aspra i gruixuda mà de soguer, un cop que trenca el llavi de l’alcalde.

L’aiguardent corre per la plaça de Forcall, presa per més de mig miler de persones, bona part de la població. Els veïns formen colles de músics improvisats amb grallers, dolçaines, tabalets i tocs de cassola, paners, acordions i alguna guitarra, entre trago i trago, i d’altres improvisen comparses i danses al so de les tonades. El fortí ha quedat derruït i la plaça s’ha convertit en una gresca festiva. Alguns forcallans reciten la cobleta carlista composta per Pepet de Nasi:

Els veïns de Forcall que s’ajunten a la plaça, homes i dones, grans i petits, obren un passadís per deixar passar l’alcalde Tomàs Buc i el presoner Timoteo Garcia, escortats per dos homes del Groc, que els deixen col·locats al peu de l’elegant creu de pedra de la plaça, una creu gòtica de quasi sis segles. L’un al costat de l’altre, capcots i amb el terror pintat al rostre, els dos presoners esperen el seu negre destí.

El Groc, de nou dalt de l’escala de l’ajuntament, crida l’atenció del poble i fa apaivagar els crits amb dues seques trabucades dels germans Querol.

—Ací teniu l’home de qui heu de protegir-vos! Tomàs Buc! Tu, Buc, no ets digne de ser alcalde d’aquesta bona gent! Robes a aquestes famílies! Forcallans, aquests diners són vostres!

El Groc assenyala les olles plenes de diners, als seus peus, i veu com creix la indignació del poble. Buc els ha enganyat amb tributs exagerats i se’ls ha quedat!

—Que aquest diable ens recite ara els deu manaments de la Llei de Déu! —proposa una vella furiosa, vestida de dol per algun parent mort a la guerra—. I si falla només un manament… deixa’ns que natros li traguem la pell de viu en viu, Groc!

—No! Es farà justícia, dona, però es farà segons les normes de la nostra bandera! —sentencia el Groc—. No he afusellat cap soldat ni cap pessetero dels que he fet presoners: he respectat les lleis del camp de l’honor! Ací poso fi a la tirania al meu poble.

Pitarch escolta això i sap què ha de fer primer. Recolza una llarga escala de fusta a la façana de l’ajuntament i hi puja amb un martell de picapedrer a la mà. A l’altura de la làpida constitucional, hi dóna cops unes quantes vegades amb fúria, fins a destruir-la i veure caure’n els trossos al terra de la plaça.

—Cauen els falsos ídols, poble de Forcall! No tingueu temor! —proclama el Groc, entre aplaudiments, víctors i sarabandes.

—Visca el Groc, visca el Groc, visca el Groc! —canten els més exaltats.

El Groc extreu un paper escrit i amb un gest reclama silenci. Llegeix.

—Jo, Tomàs Penarrocha, el Groc, cap i comandant d’Operacions del Maestrat i el Baix Aragó de l’Exèrcit de sa majestat Carles V, i en el seu nom, em veig obligat, encara que amb sentiment, a condemnar-te a mort per afusellament, Tomàs Buc, alcalde i secretari de l’Ajuntament de Forcall i capità dels seus pesseteros, pels teus continuats atacs a la causa legítima i les seues forces. I també a tu, Timoteo Garcia, per intentar enverinar-me amb el seu suport.

El Groc es guarda el paper i aixeca la vista. Des de dalt de la casa de les escaletes, davant el portal de l’ajuntament, recorre amb la mirada la gent congregada i veu l’impetuós Pepet de Nasi que amb els braços aixecats coreja el seu nom, salta i vocifera la seva cobla.

—Per ací mos queda el Groc…

Al seu costat, silenciós i immòbil, Pepet lo Bo mira alternativament Pepet de Nasi i el Groc. El Groc encreua la seva mirada amb la de Pep lo Bo i interpreta el que diuen els ulls del noi.

«No mates Buc, no mates Garcia…».

I el Groc aparta la vista de Pep lo Bo i fa un senyal a Talló i als seus homes.

—L’hora de l’Altar i el Tron ha arribat! Buc, que Déu et perdone.

La gent s’obre com un ventall als costats de la creu gòtica, s’aparten de l’espai de darrere. Tomàs Buc i Timoteo Garcia queden patèticament sols al peu del peiró. Davant, Talló, els germans Querol i el Toneret formen un esparracat escamot d’afusellament, vestits amb robes esquinçades que fan olor de brolla i fum. Quatre fusells dels robats a Vallibona apunten al cor dels condemnats.

Els instruments de música callen i la cridòria para, s’imposa un silenci que dura un segon, un segon que trenca l’enfurismada gola del Groc de Forcall.

—Foc!

Entrada la nit, a la llum suau d’un quinqué, al despatx de la rectoria de Forcall, Ramon Silvestre, el jove capellà provisional, redacta amb acurada cal·ligrafia la partida de defunció de l’alcalde Buc, al foli 39 del llibre de defuncions dels Quinqui Libri.

Amb un gest de cansament, el mossèn deixa la ploma sobre la taula gastada, tapa el tinter i es frega el rostre amb les mans, un gest que no esborra la imatge del cos de Tomàs Buc al terra empedrat de la plaça, al costat del de Timoteo Garcia, units pel mateix bassal de sang fumejant i espessa. El mossèn sap que la taca perdurarà a l’empedrat fins que caigui una pluja intensa, com un trist retret al poble de Forcall.

Després de l’afusellament, el Groc ha ordenat a la gent continuar les músiques i les danses, ha demanat que corri més aiguardent per celebrar la caiguda de l’ajuntament liberal, com si la festa major de l’agost s’hagués allargat fins a mitjans de novembre, com si només hi faltés un bou de foc per rubricar la celebració. Durant tres hores de festa al seu voltant, ningú s’ha atrevit a tocar els dos cadàvers. Els cossos, com uns ninots, han estat objecte de burles dels joves borratxos. Només quan ha caigut el sol algú ha escoltat els precs de la Teresa, la desconsolada dona de Buc, i l’atribolat capellà i confessor, Ramon Silvestre, s’ha atrevit a demanar al Groc de retirar els cossos de Tomàs Buc i Timoteo Garcia. I el Groc hi ha accedit.

—Pare, la viuda ja pot emportar-se el cos del seu marit i donar-li cristiana sepultura, la que ells neguen als nostres valents quan cauen.

El Groc pensa en el Francesquet, el fill gran del tio Vicent Barreda, la Cova, afusellat al febrer pels soldats nacionals a la plaça de Benassal.

Ningú del poble s’ha atrevit a acompanyar el fèretre de Buc. El mort només ha tingut al seu costat Teresa Aguilar, la seva dona, i la seva filleta Júlia, que ha deixat xopa de llàgrimes la seva nina, i també dues beates sempre presents a tots els oficis religiosos.

Durant el funeral, el capellà ha recordat la confessió de Buc al celler de casa seva, l’estremidora confessió dels crims d’un home ple de cobdícia, d’un polític amb ambició de poder per a qui els fins particulars sempre han justificat tots els mitjans, la confessió d’un home de retòrica laïcista i afrancesada… que al darrer instant, veient-se a les portes de l’infern, ha demanat perdó pels seus pecats i s’ha mostrat temorós de Déu. Del Déu antic que li van explicar els seus pares i avis a Forcall, el mateix Déu en nom del qual l’ha matat el Groc.

Al cementiri, el capellà ha entès que la dona i la filla de Buc, solitàries i desemparades, han estat abandonades per les famílies liberals de Forcall: tots estan ara espantats i amagats per evitar ser atacats per la turba borratxa o per algun guerriller del Groc, propietaris provisionals del poble.

El Groc, ara amo de Forcall, durant unes hores abraça els seus fills petits, Marcos, Joaquima i Tomàs, acollits a casa del seu sogre, Vicent Ferrer.

El cadàver del desgraciat Timoteo Garcia ha quedat sense enterrar al cementiri, per si apareixia algun familiar que volgués emportar-se’l i donar-li sepultura en un altre poble.

L’endemà neix de color plom a Forcall i passa en un silenci dens, com si ningú tingués temps per parlar amb ningú. Ningú neteja la sang del terra de la plaça. I ningú reclama el cadàver de Timoteo Garcia, que adquireix irisacions verdoses, com si fos mort des del mateix dia de la seva joventut en què va quedar orfe en un mas perdut del Baix Aragó… El mossèn l’enterra al cementiri de Forcall, i aquella nit seu al seu despatx de la rectoria i deixa constància de la inhumació al llibre de defuncions, al foli 48:

El mossèn, fatigat, apaga el quinqué i es retira a la seva cambra. Després de pregar, agafa el son amb el desconsol a l’ànima pels secrets de confessió del foraster desconegut, que li van encongir el cor. I també amb el desconsol d’haver oficiat un enterrament més solitari encara que el de Buc.

Mossèn Silvestre només ha vist al cementiri de Forcall una de les dues beates de sempre, el mort i, en un racó, amb la gorra a les mans i un tirador sortint de la butxaca, un noi de quinze anys amb el cabell tan desendreçat com sempre però amb un rostre més ombrívol que mai.