34. FINESTRES TANCADES
(Mas de Carbó, març de 1844)
El masover Pasqual Carbó retira la camisa blanca de la finestra de la cuina de la seva masia, el mas de Carbó. No hi ha cap perill per al Groc ni per als voluntaris reialistes, però Carbó decideix treure la camisa.
—S’ha acabat —murmura.
És una camisa blanca que, aparentment, han posat a assecar subjectada per quatre pedres. El senyal que va convenir amb el Groc ja fa quasi tres anys, una nit de tardor de 1841: camisa blanca quan no hi hagi a prop soldats o desconeguts. I així ho ha fet fins ara.
—S’ha acabat.
La seva dona i la seva filla li han agraït la decisió, espantades després d’algunes amenaces dels soldats constitucionals.
—S’ha acabat, Vicent. S’ha acabat, Joaquim. No vull que el Groc vingue més al meu mas! Us ho volia dir…
Així de clar parla Pasqual Carbó als seus amics Vicent Molinos i Joaquim Torres, fins ara tan protectors del Groc com ell mateix. Pasqual Carbó els ha citat al mas. Ho fa després de la visita d’un estrany viatjant de faixes i mantes morellanes al qual mai havia vist abans. Després de regatejar pel preu d’una manta de llana amb ratlles de colors vius, l’home li ha deixat caure a les mans una nota segellada pel general Juan de Villalonga, comandant general de les tropes del Maestrat. Pasqual Carbó llegeix la nota als amics Molinos i Torres.
—Jo també he rebut una nota com la teua! —se sincera llavors Vicent Molinos—. A mi també m’ha visitat el mateix viatjant…
—Viatjant? És un agent de Villalonga, queda clar —ha reflexionat Molinos, que treu de la seva faixa una carta amb el mateix segell, i la llegeix:
Honrat masover: altres masovers com tu m’aconsellen el tancament de masies, amb una generositat que no té igual i que segurament contrasta amb la vostra poca fortuna, com a únic mitjà d’alliberar-vos del permanent estat aflictiu al qual esteu subjectes pels abusos i les rapinyes de la gavella de facinerosos del miserable Groc, que no volen més que allargar la seva existència vandàlica per no treballar en les honrades tasques agrícoles, que és el que us donarà ventura. Em sabrà molt greu veure’m obligat a tancar la teva masia si no capturo aviat el Groc amb la teva ajuda.
—El general Villalonga sap que el Groc utilitza els nostres masos. Ha dit que tancarà camins per tal que no circulen aliments, i així deixarà en dejú els homes del Groc. Se li ha acabat la paciència i… —comenta Molinos.
—I a mi també! —interromp Carbó—. Mireu, per culpa del Groc tinc la meua família en constant ensurt… i a sobre el Groc acaba d’afusellar el meu cosí Joaquim Carbó, el Xato!
—Què dius? Per què, Pasqual? —pregunta Torres.
—L’ha acusat d’espiar-lo per al governador de Morella. El meu cosí! El meu cosí, que era un veterà lluitador carlista…
—Villalonga també ha afusellat els germans Querol…
—Jo et parlo d’un home treballador i amb família! —s’indigna Carbó—. Espia, el meu cosí? Era un pobre innocent. El seu delicte ha sigut ser al mercat de Morella? Qui sap, potser el governador li va donar un missatge per al Groc, i el Groc s’ha posat nerviós i l’ha afusellat. El Groc… ha perdut el cap… El Groc… acabarà afusellant-me a mi!
Pasqual Carbó s’atura, mira els seus amics i afegeix:
—I a tu, Molinos! I a tu, Torres!
Els tres homes callen, amb la mirada baixa, rumiant els seus pensaments. S’han apartat, per parlar, sota una carrasca en un extrem de l’era per evitar orelles indiscretes. Masteguen les olives negres d’Aragó que Joaquim Torres ha portat de la seva masia en un mocador que ha estès a l’herba. Torres expulsa un pinyol d’oliva amb una bufada violenta i diu el que pensa.
—Sí, Pasqual, tens raó. Si continuem així, o ens afusella Vilallonga o ens afusella el Groc. Haurem de fer alguna cosa.