21. UN XIPRER A LA SANTANTONÀ

(Forcall, gener de 1843)

L’aire gèlid de Forcall s’impregna d’aroma de bosc incendiat. Sacsejats per espasmes, els dimonis es llancen a terra al voltant de la barraca vegetal. Encaputxats i coberts de cap a peus per una disfressa de tela blanca estampada amb figures de gripaus verds, salamandres vermelles i serps infernals, dos orificis a la caputxa els permeten veure-hi. N’hi ha un altre a la boca per respirar i cridar. Irrompen a les cases i assalten balcons, assoten els homes i fiquen mà a les dones, es retorcen a terra quan sona la dolçaina i sant Antoni ressuscita i apareix per la barraca. Forcall celebra la seva Santantonà, com cada 17 de gener des de ningú recorda quant fa, i les flames de la barraca s’aixequen per sobre de la capolla, una branca de pi que la corona.

Crema amb ferocitat i estrèpit la barraca, un con vegetal format per set troncs de pi de deu metres d’alçada, embotit de matoll inflamable i branques de carrasca, boix i pi. Dalt de tot, les espurnes competeixen amb els estels. Plou pols i cendra sobre les teulades des del cel nocturn de la plaça. Els treballats alerons del palau Osset es tenyeixen de rogenc, les seves filigranes s’aprecien millor que a la llum del dia.

Perseguits pels dimonis i botargues, els veïns desafien el foc i travessen la barraca per les dues obertures disposades a la base foradada, entrada al nord i sortida al sud. Un dels dimonis s’aparta dels seus companys i s’escapa cap al carrer de Sant Vicent. Mentre s’allunya del rebombori de la plaça, el dimoni s’alegra sota la capa de pany dels molts cops de vit de brau que ha propinat als Guarch, Mampel, Buc, Vinyals, Palos…

Quan arriba a la porta de casa, el Groc es treu la caputxa de dimoni i es felicita per l’ancestral costum: ningú pot reclamar res davant els excessos dels dimonis encaputxats! Ha aprofitat aquest costum amb el vit de brau, curt fuet de cuiro fet amb una verga de brau seca i torta… Algú li va explicar que els antics romans creien que donar cops amb el vit de brau a una dona la fertilitzava… però ell ha preferit donar cops a l’alcalde.

Des de l’octubre, el Groc no ha pogut abraçar la Josefa i la Manuela. Han passat separats el Nadal, i elles han estat molt vigilades aquelles dates. Amb Pepet de Nasi els ha fet arribar un encàrrec: les visitarà aquesta nit. El Groc abraça la seva muller i la seva filla gran, petoneja els dos petits. La Manuela demana a son pare que li expliqui la seva lluita dels dos darrers mesos. El Groc li explica com ha fet créixer la seva partida, com ha recorregut pobles i masos per reclutar voluntaris, per animar simpatitzants carlistes amb promeses de triomf i d’una paga segura, amb aquest ban:

El Groc explica a la Manuela que per aconseguir els diners de la paga necessita segrestar alcaldes i veïns rics dels pobles, pels quals reclamen rescats proporcionals a les seves possibilitats, sense matar ningú si no és en defensa pròpia.

—I si no paguen, què? —pregunta la Manuela.

—Això no ha passat, fins ara —respon el Groc.

La Josefa escolta en silenci i es mou per la cuina amb la preocupació al rostre. El Groc la nota nerviosa, com si volgués dir-li alguna cosa i no s’atrevís… La Manuela escolta el seu pare, que li explica que a Cinctorres i a altres pobles ja formen milícies que exigeixen armes al govern per defensar-se «de la canalla», diuen… «Així ens diuen: canalla!», s’indigna el Groc, però de seguida es felicita que tanta gent continuï ajudant-lo malgrat els càstigs.

—Mireu —els il·lustra el Groc—, a Alcanar acaben d’afusellar un pobre home, honrat i valent, «per haver auxiliat els latrofacciosos en no avisar de la seva arribada com està manat», diuen els negres. —El Groc s’entristeix—. Però no m’espanto! —S’anima, i explica a la seva filla els darrers moviments—: El 22 de desembre vam entrar a Mont-roig i vam desarmar els nacionals, ens vam emportar bones armes i el marquès de Santa Coloma, i gràcies a això vam aconseguir tres-cents duros. El 3 de gener vam estar a la venta de la Senieta, vam aconseguir diners dels hostes i del rapte de tres guàrdies i de l’amo de la fonda. Aquest mes, també hem demanat rescat a Cabanes, Vilafamés, Cervera, les Coves de Vinromà, d’on ens vam emportar l’alcalde, una arma i dotze parells d’espardenyes. I hem desarmat tropes i pesseteros a Pena-roja de Tastavins, les Parres de Castellot, Las Cuevas de Cañart i Xiva de Morella…

—I els soldats no us ataquen? —pregunta la Manuela, amb uns ulls com unes taronges.

—A Villores ens van sorprendre fa tres dies els isabelins de Sorita. Van matar-ne vuit dels nostres, vam perdre roba i armes… No tornarà a passar!

—Com ho evitaràs? —pregunta la nena, interessada.

—Ajuntant-nos i formant partides més fortes. Ha tornat a la lluita el Serrador i acaba de tornar de França la Cova i el seu fill… Actuarem en quadrilla. I aquesta matinada, Guarch i Mampel em pagaran els noranta-sis duros que em deuen i…

—Pare, pare! No hi vage! No hi vage, eixos homes volen… —s’arrenca la Manuela.

Abans que la nena pugui dir al Groc que li pararan una trampa per matar-lo, Pep lo Bo entra a la casa, esbufegant i sense perdre un segon a saludar.

—Groc! Capità! De pressa! Vénen tots cap ací. L’han vist!

—Qui ve, Pep?

—Milicians del poble, i l’alcalde ha format un sometent de veïns… Han anat a buscar armes, ho he sentit! Algú ha vist com es treia la caputxa de dimoni al carrer, l’ha reconegut, l’ha delatat, ha passat la veu, jo ho he sentit… i… vénen! Afanye’s!

El Groc salta de la cadira, besa la Manuela, dirigeix una mirada a la Josefa, paralitzada i amb les mans tapant-se la boca, i puja escales amunt, cap a la teulada de la casa. Sense pensar-ho, Pep lo Bo el segueix. Ell també coneix bé les teulades…

Saltant per les teulades escalonades i fent un salt més gran fins al carrer, el Groc i Pep lo Bo corren cap a la foscor de l’era, però un veí dóna la veu d’alarma. Torxes enceses amb les brases de la barraca ja consumida il·luminen les passes dels milicians i els curiosos, darrere de dues ombres fugitives.

—Cap a Sant Josep, ha fugit cap a Sant Josep! Un xiquet el segueix! —crida algú, sense reconèixer Pep lo Bo.

Més curiosos s’uneixen a la persecució de milicians i voluntaris liberals, i un grup nombrós corre cap a l’ermita de Sant Josep. Des de les portes del cementiri, una viuda dedicada a pregar de matinada pel seu home, que es deia Antonio i era devot de la Santantonà, és requerida pel grup cridaner i confirma que ha vist el Groc.

—A l’ermita, han baixat a Sant Josep, i també un xiquet, són allà!

El grup rugent, excitat per una nit freda que s’ha escalfat amb el foc i els licors, està format per una vintena de persones armades amb fusells, pals i forques, més altres veïns atrets per l’emoció de la cacera. Es precipiten en tropell a la petita plaça de l’ermita de Sant Josep, empedrada de còdols, l’envaeixen, recorren tots els racons. L’ermita és tancada. La plaça, per una banda, es perd al precipici sobre el riu Calders i, per l’altra banda, al camí pel qual han vingut…

—Ningú! Ací no hi ha ningú! Ha desaparegut! On s’ha ficat? —diu un.

—Groc! Pell del diable! Sempre s’escapa —diu un altre.

—Com és possible?

—I el xiquet que anava amb ell, què?

—No, ací no hi ha ningú.

—No és possible, la dona ha vist com entraven, ací no hi ha sortida…

—No hi ha sortida… Però no hi és!

Desconcertats i convençuts que el Groc s’ha fet fonedís com el fum d’una espelma, els homes marxen. Pensaven que tenien atrapat l’home més buscat pel governador de Morella, pels caps civils i militars de Castelló i València, i potser des de més amunt… Però no.

A la placeta de Sant Josep aviat queda només el dret i espès xiprer, que es mou lentament, com si des de dins de les seves branques pogués sentir les veus que s’allunyen.